El subjecte automàtic

[Extret de la Directa núm 256]

Alfonso López Rojo – expressions@setmanaridirecta.info-

Sembla que el màxim consol que ofereix l’actual context de crisi a les persones inquietes és l’interès de molts dels textos escrits al caient dels esdeveniments. Textos, moltes vegades espontanis, que emergeixen de l’observació quotidiana dels panells de les borses o de les protestes als carrers i que, en conjunt, adquireixen l’aire d’un diàleg col·lectiu. Un diàleg que, en el millor dels casos, no solament busca l’explicació puntual del que succeeix, sinó que tracta de detectar els punts febles de les interpretacions, al mateix temps que anticipa una teoria que permeti formular un pensament radical que estigui a l’alçada de la complexitat que presenta el capitalisme en la que podria ser la seva fase terminal.

El llibre es pot llegir gairebé com si molts dels seus paràgrafs parlessin del 15-M

Aquest és, almenys, el propòsit general del llibre Crèdito a muerte d’Anselm Jappe (Bonn, 1962), un autor que, al nostre entorn, vam tenir l’oportunitat de llegir des del primer número de la revista Mania (1995), una publicació que va néixer per iniciativa d’un grup d’estudiants de filosofia de la Universitat de Barcelona i que va tenir una vida dilatada, fins el 2003. Els treballs de Jappe que es van publicar en aquesta revista universitària han quedat recollits al llibre col·lectiu titulat El absurdo mercado de los hombres sin cualidades (Pepitas de calabaza, 2009). El llibre també inclou textos de Claus Peter Ortlieb i de Robert Kurz, l’autor principal de l’anomenada Crítica del valor i del fetitxisme de la mercaderia – que és la que regeix el treball d’Anselm Jappe– i un dels animadors de les revistes alemanyes Krisis i Exit!.

La crítica de la crítica
El llibre que ara ens ocupa, Crèdito a muerte. La descomposición del capitalismo y sus críticos, reuneix deu articles d’Anselm Jappe publicats a revistes franceses entre els anys 2007 i 2010. Són textos, doncs, elaborats arrel de la crisi i, en certa manera, mostren la seva evolució, excepte en un aspecte: per raons cronològiques, la irrupció internacional del moviment social del 15 de maig de 2011 ha quedat fora de l’abast del llibre. I no obstant això, resulta curiós constatar que el llibre es pot llegir gairebé com si molts dels seus paràgrafs parlessin del 15-M, tant en positiu com en negatiu. Això és així perquè, en bona part, els textos del llibre es constitueixen, d’entrada,
com una crítica de la crítica partint de la base que, ni la ruïna econòmica ni la resposta social davant una crisi ni la seva pròpia crítica radical són, en si mateixes, sinònim d’emancipació. Per a l’autor, doncs, es fa necessari repensar de nou i a fons el projecte d’emancipació humana i transcendir el més aviat possible la banalitat de qualsevol horitzó ciutadanista. En aquest sentit, l’anàlisi de Jappe s’articula en tres parts (Pars destruens, Pars construens i Pars ludens) en les quals s’aborden els diferents aspectes que formen el context i l’eix del que interessa discutir. Qüestions com, per exemple, “l’evocació ritual de la política”, “l’ambigüitat del concepte d’utopia” o “el joc de la violència en el si d’un Estat policial” (en aquest sentit, és interessant la crítica al conegut opuscle La insurrecció que ve, publicat el 2007). Poc se salva, també, de la crítica, la perspectiva teòrica del decreixement, que, en general, per a l’autor, no passa de ser res que vagi més enllà d’un “reformisme que vol ser radical”.

La vida a crèdit

Amb tot, l’article més eloqüent que recull aquest volum és el que dóna títol a tot el llibre: Crèdito a muerte. Es tracta d’un text de l’any 2009 en el qual Anselm Jappe posa a prova amb fluïdesa la teoria de la crítica del valor i del fetitxisme de la mercaderia. La seva anàlisi ens mostra la utilitat d’abordar les característiques –i les conseqüències– del capitalisme actual aprofundint de forma específica i articulada en les categories concretes de valor, diners, mercaderia i treball emprades per Marx en la seva crítica de l’economia. Unes categories que, en realitat, giren sempre al voltant del valor com a categoria central o eix autoreferencial, l’única finalitat del qual és la seva constant “valorització”. A aquesta dinàmica tautològica (com a incessant “valorització del valor”), Marx la va anomenar “el subjecte automàtic” a El Capital.

L’obra aprofundeix en les categories de valor, diners, mercaderia i treball emprades per Marx

En síntesi, per a Jappe, aquesta autonomia del valor o aquest automatisme –podríem dir– comença a entrar en crisi en el moment en què la tecnologia entra de ple en competència amb el treball humà com a font de plusvàlua. D’aquesta manera, el valor es desvaloritza i l’acumulació real de capital perd força. L’aparició del crèdit (o “capital fictici”, que diria Marx) com a forma constant i generalitzada d’intentar allargar la vida d’un capitalisme que ha depassat els seus propis límits interns (i, alhora, destrueix els seus límits externs) és un símptoma que coneixem bé des de la dècada de 1980 i que, actualment, forma part del dia a dia. L’interessant seria saber quant de temps podrà continuar vivint el capitalisme a crèdit. Quina paradoxa!