Després de l’èxit en vendes i descàrregues del primer d’aquests petits llibres pels que ha apostat l’editorial madrilenya Traficantes de Sueños, “La Crisis que viene” (març del 2011), l’Observatorio Metropolitano, edita ara “Crisis y Revolución en Europa”. L’aposta per el nou format complementa els més habituals de les publicacions d’aquest col·lectiu, com “Madrid ¿La suma de todos?» o «Fin de Ciclo”, monogràfics d’alta qualitat i volum al voltant de diferents propostes. Segurament en vistes a una major accessibilitat, el col·lectiu ha decidit passar a oferir reflexions i continguts, més en el format de caixes d’eines interpretatives de la realitat més immediata.
«La Crisis que Viene» ens introduïa primer en els elements necessaris per treure l’entrellat del discurs economicista hegemònic per passar, després, a reinterpretar els principals axiomes d’aquest discurs. Per senyalar que el que es vesteix com a solucions ineludibles només impliquen precarització, preeminència dels resultats econòmics per sobre de qualsevol indicador social, destrucció del medi ambient i dels drets socials adquirits i manteniment i concentració del poder econòmic i polític.
Plantejat de forma intel·ligent com un desmuntatge de les «veritats de l’economia», el llibre acaba preguntant-se per les conseqüències a mig i llarg termini de la crisi econòmica. Una situació que perillosament i fàcil pot tendir cap a la guerra entre pobres, amb els seus epifenòmens de racisme i xenofòbia, o en un retorn dels nacionalismes radicals i molt identitaris, animant idees de competència i no de cooperació entre territoris. També es pregunten sobre el paper i la naturalesa de les dites esquerres a l’actualitat i la seva incapacitat per, una vegada acceptats els postulats constituents de la UE, eminentment neoliberals, dissenyar polítiques alternatives. Polítiques que haurien de revertir les tendències a l’eixamplament de la distància entre classes o de la seguretat dels negocis abans que la de les persones. En aquest punt, però, la proposta que plantejava l’Observatorio passava per «més Europa», potser entrant de cap en el mateix parany en el que diuen que les esquerres clàssiques han caigut.
I llavors, tot canvià.
La primavera del 2011 ens deixa el resultat del referèndum que vota no al retorn del deute per part de la població islandesa després que la seva èlit política, bancària i empresarial deixés un forat que equivalia a tres vegades el PIB de la illa. També arribà la primavera àrab, que en poques setmanes derrocava als règims de Tunísia i Egipte, i es contagiava ràpidament a altres països amb sort molt diversa: Bahrain, Iemen, Síria, Jordània, Marroc, Algèria, Líbia. I a Europa i a l’estat espanyol arribà el 15-M. D’un escenari de desolació política i de desmobilització l’hivern del 2011, la primavera ens situava en un espai i escenari radicalment diferents. Centenars de milers, milions de persones, prenen els carrers, les places, institucions, equipaments, i fan sentir la veu de la protesta, cridant per la fi de la representació i de les formes clàssiques de fer política a banda i banda del mediterrani. Crides a la fi de la presa de decisions per part d’una oligarquia, revestida més o menys de democràcia, que fa i desfà per sobre de tot i de tothom.
Però no només es desferma o es transforma la protesta, bé assolint els seus objectius o obrint-se un espai polític propi en el diàleg entre el silenci i la porra (o el franctirador) que s’havia imposat per sobre de tots els altres diàlegs possibles; la crisi també evoluciona. Es transforma a la riba sud del Mediterrani en forma d’ajuts militars o de facilitats econòmiques per part dels posseïdors del capital per afermar els seus interessos en els nous escenaris de governabilitat. I a Europa, aquella crisi financera vinculada a les subprime i a l’ànsia sense fi de determinats fons i agències de qualificació, ara ens retorna com a crisi del deute. El nou escenari ja no és un taulell de joc de bancs, asseguradores, agències de qualificació i immobiliàries, ara també hi entren els estats. Els bilions de dòlars i euros que provocaren i/o explotaren el primer embat de la crisi, la immobiliària i del crèdit, cerquen ara nous nínxols de negocis i operacions altament especulatives i rentables a curt termini. La combinació d’una moneda comuna amb unes diferències estructurals i de capacitat econòmica que suposa la UE és el taulell de joc en el que els taurons cerquen les preses.
Tant a Grècia, Portugal, Irlanda, l’estat espanyol, Itàlia, els capitalismes perifèrics d’Europa, mitjançant el joc sobre el seu finançament públic se n’extreuen beneficis immensos, alhora que s’assegura que les economies amb menys empenta no puguin mai sortir d’aquesta situació. Situació que tard o d’hora les portarà a tornar a requerir de finançament, en marcs alcistes, perpetuant-se un estat d’hipoteca permanent. El preu per la contrapart, res de nou, les mateixes receptes que l’FMI i el BM porten imposant des dels anys 70 a les economies perifèriques que ja havien entrat en aquest joc. Governs tecnòcrates, retallades dels drets socials adquirits, privatitzacions, major intervenció de l’empresa privada i del capital financer, i un llarg etcètera d’estalvi públic que finalment ha de deixar diners per pagar als mateixos que han jugat a enfonsar els països. I què fer en aquest context? Apostar per la sortida de l’Euro, abandonar la UE, recuperar sobiranies nacionals a costa de ser encara una presa més feble en que els vampirs encara podran xuclar més? Mantenir-se a l’Euro però practicar la insubmissió al deute?
De tot això ens parla aquesta nova entrega de Traficantes de Sueños. En dos grans blocs, potser escrits des de massa aprop i sense preguntar-se sobre altres escenaris que no passin per Europa. Malgrat això, un manual clau per entendre la crisi del deute i el seu desplegament, però també per les similituds que travessen les mobilitzacions que encara aquests dies omplen les places i carrers de veus i cossos dissidents.
Podeu accedir a la lectura completa de la publicació en aquest enllaç: http://www.rebelion.org/docs/138745.pdf
