Més que una ressenya, que també, això vol ser un petit homenatge, un record per un personatge extraordinari de la nostra història. Florencio Pla Messeguer, pastor i maqui, animal de muntanya, indígena dels Ports.
Perquè malgrat les adversitats va saber viure dignament una vida a contracorrent.
Teresa: La pastora
Es deia Teresa quan va néixer, així ho va decidir sa mare l’1 de febrer de 1917, quan davant els dubtes sobre la seva morfologia corporal i perquè no el cridessin a l’exèrcit, decidí que la criatura seria una dona. De petita, al seu poble, Vallibona, encara li deien Tereseta o Treseta. Al començar a créixer, en plena adolescència i amb un desenvolupament corporal notable, comencen a dir-li Teresota. Malagradosament, despectivament.
Més endavant, les increpacions augmenten i la rebategen com a Teresot. Les burles són constants. -Teresot, Teresot, que tens entre les cames? Ella s’indigna, respon, es defensa; fins que ja ningú gosa enriure-se’n més d’ella, capaç com és de plantar cara a qualsevol agressió.
Tot i que ella estima i hi ha qui l’estima, la majoria l’utilitza com a boc expiatori de les frustracions socials de tot el poble. Per això prefereix la muntanya a la plana, el bosc als pobles, les cabres a les males persones. Teresa es refugia a la muntanya. Hi està bé, allà; a gust. Molts dies dorm al ras sota la única manta estrellada de la nit fresca. Allà reflexiona i cuida les cabres. Les coneix a totes i amb el temps, es converteix en una de les pastores més reputades de la comarca. De la guerra civil no li arriba més que l’eco de les bombes i no participa directament en el combat. Oficialment encara és una dona. A la immediata post-guerra treballa molt, no hi ha mans degut a la repressió cruenta, i Teresa segueix a la muntanya, fins que un dia coneix als maquis.
Durruti: El darrer maqui dels Ports
Al principi tant sols hi col·labora fent d’enllaç i proveint de queviures al grup, simplement perquè la tracten bé. Per primera vegada a la vida algú l’accepta tal com és. Serà a partir del contacte amb els guerrillers, que començarà tot un procés d’empoderament que la portarà a acceptar-se a si mateixa com a home, estripar-se els vestits, tallar-se el cabell, deixar-se bigoti i canviar-se el nom. L’ensenyaran a llegir i a escriure, a disparar i defensar-se i també es familiaritzarà amb la cosmovisió revolucionària que guiava aquells homes.
A partir de llavors, la Teresa serà el Florencio. 
Dos fets marcaran la vida de Teresa/Florencio durant aquella època, una agressió sexual i l’escarni d’un grup de Guàrdies civils i de sometents que faran alimentar l’odi contra aquests cossos repressius. I els fets del Cabanil, una operació contra el maquis dirigida per la Guàrdia Civil contra el refugi d’aquests, que implicarà indirectament al nostre personatge.
Arrel d’aquest fet, ara si definitivament, entrarà al maquis i adoptarà un nom de guerra, Durruti. Concretament entrarà en contacte amb un grup que havien arribat als Ports des de França el 1944. Al començament, foren grups dispersos, després Guerrillers de Llevant, i dos anys més tard formaren l’Agrupació Guerrillera de Llevant, fins a conformar l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Llevant i Aragó) sota la direcció del PCE.
Florencio entra al maquis el febrer de 1949 al XXIII Sector d’aquesta agrupació, els seus coneixements del terreny li permetran prestar molt bons serveis a una lluita de guerrilla no gens insignificant. El seu grup el comanda Carlos El Catalán, també en formaven part José Linares (Valencià), José González (Rubén) o Eufemio Bolós ( Barbero). En aquesta etapa coneix, però, al que serà el seu company de combat per excel·lència, Francisco Serrano Iranzo (Francisco/Rubio).
Dos anys després la Guàrdia civil assetja constantment aquests grups i la direcció comunista a França ordena una teòrica reestructuració, que a la llarga i a la pràctica significarà durant la primavera del 1952 la definitiva dissolució de l’Agrupació.
En aquell moment, Florencio, exhortat per Francisco, decidirà marxar amb ell i començar una lluita pel seu compte sota el nom de Partida independent. La por a ésser considerats desertors pels membres del partit farà que iniciïn una fugida cap endavant, perllongant la seva lluita, que cada vegada serà menys revolucionària i més per la supervivència. Serà en aquells moments quan la Guàrdia Civil la batejarà de nou amb el nom de La Pastora, apel·latiu pel que serà conegut mediàticament, encara que també com El Terror del Caro.
La partida independent durarà dos anys més, menys un petit interval en que els guerrillers fugen cap a Andorra a peu. Fins que en un assalt a casa dels empresaris Nomen (de l’arròs), un tiroteig acaba amb la vida de Francisco l’agost de 1954. Florencio es queda sol i com no té lloc on anar, resisteix a la muntanya dos anys més, fins el setembre de 1956 en que decideix marxar cap a Andorra. Al cap de quatre anys d’estància al país dels pirineus un malentès fa que el denunciïn. Evidentment, no té papers i és deportat a l’Estat Espanyol on el detindrà la Guàrdia Civil el 5 de maig de 1960.
Després de dos judicis militars i d’alguns problemes derivats de la seva identificació, és condemnat a mort acusat de 29 assassinats, però amb els anys li serà commutada la pena a cadena perpètua. Després de 17 anys a la presó, amb seixanta anys, i amb dues peticions d’indult, el deixen en llibertat. Morirà l’1 de gener de 2004 a Oloclau, un poble de Castelló.
Bibliografia i recomanacions per Sant Jordi:
“Teresa/Florencio Pla Meseguer no se echó al monte, estaba allí. Había nacido y crecido en el Barranco de Vallibona. Conocía por tanto su dureza (…) Cúando la opresión en un mundo de sexos lo acorraló y su diferencia, unida a las circunstancias que le habían tocado vivir, le puso en el blanco de todas las miradas, su única salida fue seguir en el monte y unirse a los hombres, en una vida que dominaba como nadie, la del maquis o monte bajo. (…) Imposible será determinar quién enseñó más a quien. Cierto que en las interminables horas del campamento José González López/Rubén, le enseñó a leer, mientras de Francisco Serrano Iranzo/Francisco, aprendería su orientación ideológica. A cambio, La Pastora les enseñará a no ser detenidos y a sobrevivir mientras ello fuera posible. La Pastora será el único de los hombres de aquél XXIII Sector de la Argupación Guerrillera de Levante y Aragón que pudo ver amanecer el año 2004”.
Així s’inicia el fantàstic treball sobre la biografia de Florencio i els maquis de la zona de José Calvo Segarra.
Un estudi rigorós i d’una extraordinària documentació sobre el personatge de l’any 2009.
La Pastora.
Del monte al mito.
Editorial Antinea.
Sense cap mena de dubte, el llibre més interessant des del punt de vista historiogràfic,
amb entrevistes al propi Florencio, i als familiars directes dels maquis implicats.
Amb aquesta història tant particular no és estrany, però, que la vida de Florencio s’hagi intentat portar al format de novel·la en diferents ocasions. I no ens sorprendria veure’n una producció cinematogràfica properament (no és per menys, però quina por).
Evidentment no nombrarem les de caràcter tendenciós aparegudes a final dels anys 70, però si la última d’Alicia Giménez Bartlett. Novetat de Sant Jordi, amb el títol Dónde nadie te encuentre, publicada per Destino i que ha rebut el Premi Nadal 2011.
Al marge de premis, la novel·la està molt ben feta i transmet emotivitat a cada pàgina. Aquest fet, unit a l’extraordinari de la biografia, provoca que no puguis deixar-lo fins que l’acabes. Molt bona feina, una trama de ficció ben construïda a partir de la recerca d’un psiquiatra francès i un periodista barceloní que s’interessen pel personatge i li segueixen les passes. Amb només un però, la insistència de l’autora en reflexar el caràcter “español” i la contraposició amb un suposat, caràcter francès, a través de la carcaterització dels personatges ficcionats. Una caiguda en un tòpic molt gastat que espatlla en certa mesura la implecabilitat de la trama.
No obstant, si podeu prescindir d’aquest detall, us en recomanem encaridament la seva lectura.
L’editorial Destino també ha fet una edició en català amb el títol, On ningú et trobi.
Finalment hem sabut que van fer un documental, que no hem tingut ocasió de veure, amb el títol: Siempre será La pastora, d’Ismael Cobo (France – 2004 – 75′ – Production Kerala-films) i n’hem trobat aquest reportatge navegant per internet: http://www.youtube.com/watch?v=qQNXtYOwdbc.
