A partir de 1999, un col·lectiu d’escriptors i activistes començaren a signar, sota el nom de Luther Blissett o Wu Ming, novel·les extraordinàries com Q o 54, amb la intenció de desenvolupar literàriament la noció de la «mitopoiesi». Doncs amb aquelles novel·les corals, multitudinàries, que se submergien en la història de les subversions i dissidències al poder, els seus autors pretenien crear mites, relats o narratives vinculades estretament a les comunitats en lluita, passades, presents o futures. Això és, la literatura com a estratègia per a imaginar una altra realitat, més enllà de la realitat definida per l’Estat o el capital. Lluny de la funció ordenadora del mite -que pot anar des de glorificar en un panteó a l’heroi revolucionari, a canonitzar les banals tradicions quotidianes inamovibles- els mites desenvolupats pels Luther Blisset eren col·lectius, nòmades, poliformes, disruptors, i no es deixaven atrapar per la paràlisi. En aquest sentit, evitaven la subordinació de la realitat al mite, sinó que construïen una narrativa per a estimular una acció política que no santifiqués ni res ni ningú.
La idea de mitopoiesi ens ha vingut repetidament al cap llegint La memoria de los vencidos, que Michel Ragon publicà a França el 1990, i que ara l’editorial La Oveja Roja acaba de publicar en castellà. Ragon (1924), autor prolífic, proletari autodidacte, que ha escrit des d’urbanisme a les avantguardes artístiques, amb aquesta novel·la afronta els grans mites revolucionaris del segle XX europeu. Els anarquistes francesos, tant insurreccionals com Bonnot, com els anarcosindicalistes de principis del segle; la Revolució Russa, aquella gran esperança pels i les treballadores europees que acabà en desastre totalitari; la revolució inacabada dels carrers barcelonins del 36; el maig francès… són viscuts a partir de l’experiència vital i política de Fred Barthélemy, un infant vagabund al Paris de 1900 que es fa adult i vell amb el segle. Barthélemy travessa esdeveniments i personatges que, fins ara, haviem llegit més en la fredor de l’assaig que no sota la lectura humanitzadora, complexa, emocional, de la narrativa. Paul Delesalle, Victor Serge, Alexandra Kollontai, Lenin, Trotsky, Volin, Kropotkin, Gorki, Majnó, Pestaña, Müsham, Durruti, i també milers de personatges anònims… apareixen immerses en la turbulència dels esdeveniments revolucionaris, encadenats a les seves grandeses i misèries, formant part de les lluites que ens conformen d’una forma complexa i contradictòria.
Les narratives esterilitzadores de la societat capitalista pretenen sepultar, sota tones de mercaderia immediatista i banal, les victòries i derrotes dels successius moviments revolucionaris. Més a prop nostre, hi ha una memòria dels vençuts que és la nostra memòria, i oblidar-la seria derrotar-los novament.
