Per algú que li agradi la bona literatura en català vet aquí una lectura imprescindible. Escrit amb frases curtes despullades d’ornaments innecessaris. Articulada a mode gairebé d’història mínima. Punt seguit rere punt seguit, l’autor ens obsequia amb un repertori d’oracions de brillant contundència, que tallen finament el relat amb la punta delicada d’un bisturí. Entrecreuament d’imatges i de veus narradores, salts de temps en poques línies, simultànietat de velocitats narratives.
La sensació és que Eduard Márquez ens podria explicar qualsevol història, mentre ens l’expliqués d’aquesta manera. Un gaudir de la lectura gairebé únicament per la pròpia sonoritat de l’estil.La trama, que sense desmerèixer-la, potser es el de menys, tracta sobre l’amistat i el desplegament de les relacions humanes amb el pas dels anys. Tres moments en la vida del protagonista, del seu amic Robert, i de la Francesca, qui tanca el triangle de personatges. La infància que els dos amics passen a La Salle, amb la duresa de l’educació religiosa de rerefons; la joventut i l’aprenentatge d’experiències noves i, finalment, una data no gaire llunyana d’avui, quan els dos amics, ja entrats a la quarantena, es retroben. Un Robert que està vivint al carrer, una Francesca que ja no hi és i el protagonista, que ha establert un nou triangle amb la seva dona i la seva filla. El retrobament entre els dos amics obrirà una nova situació plena de records, de distàncies i retrets, de pors i voluntats, que ens portarà a un desenllaç a l’alçada de la història vital que arrosseguen uns sobredeterminats personatges. Una preciosa, plena de musicalitat i de ritmes que ens introdueix en els secrets de les relacions humanes. I que ens permet retrobar-nos amb la bona literatura feta amb la nostra llengua.
L’últim dia abans de demà
