Los Diggers. Revolución y contracultura en San Francisco (1966-1968)

Segur que el nom us diu alguna cosa o si més no us sona. Les més posades en idiomes sabreu que la paraula significa “Excavadors”. Els fanàtics de les revoltes mil·lenaristes ho associareu ràpidament a les revoltes camperoles del segle XVII a Anglaterra. I potser si que, a alguns amants de la psicodèlia us vindrà al cap el moviment hippie, la nebulosa generació Beat, passant per Berkeley, l’LSD, les flors al cap o els Yippies.

Anem a aclarir-nos les idees. A la història hi hagut dos moviments que es feren conèixer sota aquest nom. El primer, el cas anglès, sorgí el 1649 en torn la resistència dels camperols més pobres contra les enclosures. El tancament o encerclament de la terra esdevingué un instrument clau per la instauració de la propietat privada en la transició del feudalisme al capitalisme. Les comunitats diggers, cristians herètics amb ressonàncies protocomunistes, portaren a terme ocupacions i col·lectivitzacions de terres.

Però no… No és d’aquells excavadors-camperols que tracta aquest llibre, sinó dels altres, dels dels seixanta a Estats Units, que van recuperar i prendre el nom dels primers, però que es dedicaven a combatre un altre tipus d’enclosures. Les del capitalisme desmesurat de l’American Way of Life sobre les formes de vida de la generació baby-boomer, que tot just llavors, havia arribat a la joventut.

Els anys 60 foren certament convulsos a la pàtria del consumisme. Les generacions es succeïen i cada nova onada certificava un punt de rosca més en el camí del qüestionament de les condicions d’existència a Cal Ianqui. Si els germans grans es feren beatniks, seguint els Kerouac, Burroughs, Ginsberg… Condemnats als paradisos onírics de la literatura beat, eterns rodamóns del Dharma, però, finalment, inofensius pel capitalisme… Els germans petits saberen polititzar la pròpia vida, trencant les fronteres de separació que imposava el sistema. Allò personal era tant polític, com allò polític, personal. Així proliferaren moviments de protesta per tot el país, des de les massives mobilitzacions del Civil Rights Movement o les protestes contra la guerra de Vietnam; passant per la New Left i el fort moviment estudiantil de Berkeley al voltant de grups com el Free Speech Movement; o en una altra òrbita diferent, la proposta pacifista armada dels Black Panther.

Els Diggers d’Emmett Grogan, Peter Berg, Billy Murcott i companyia, assumiren protagonisme durant un parell d’anys, de 1966 a 1968, convertint el barri de Haight Asbury de Sant Francisco en un laboratori de pràctiques subversives i de transformació social. Un xup-xup d’experiències amb dosis de bohèmia, underground, protesta social i intervenció comunitària; tot amenitzat amb instruments com el teatre de guerrilla, l’autoorganització dels proveïments, la gratuïtat, la performance, la festa i l’acció directa.

En un moment en que l’experimentació amb les drogues psicodèliques posava contra les cordes els límits de la normalitat ben pensant, la història d’aquest moviment podria llegir-se com un veritable viatge de dietilamida d’àcid lisèrgic. Un tripi subversiu i emancipador amb tots els seus moviments rituals: la intoxicació, el subidón, el viatge i el bajón. El desafiament als límits de la percepció, el trencament amb la quotidianitat submisa, el desbordament de les emocions i la imaginació, l’exaltació de la creativitat i el col·lectiu, però també de la introspecció i la revolució interior.

Les pràctiques diggers construïen marcs de referència autònoms (Free Frame’s of Reference), què permetien reproduir situacions on la racionalitat hegemònica (instrumental, monetària, consumista) quedava suspesa. Al crit de frame up! Repartien menjar gratuït a diari i seguint el lema « Everything is free, do your own thing », obrien botigues gratis (free shops) radicalment autogestionades pels usuaris. Organitzaven accions de teatre al carrer que feien saltar pels aires els codis i límits prefixats: entre actors i públic, entre realitat i ficció, entre l’acció directa i la representació. Anant més enllà del teatre de guerrilla avançant cap a la guerrilla teatral. Publicaven Digger’s papers o octavetes anònimes amb les seves reivindicacions que firmaven amb una petjada dactilar. Volien viure lliures en ciutats lliures, i el trencament de la normalitat, a partir de la construcció de situacions d’excepció, els permetia fer-ho.Els diggers foren, doncs, un dels grupuscles que alimentaren el potent moviment contracultural de l’època als Estats Units d’Amèrica. Però, no un grupet qualsevol, sinó uns dels recondemnats fundadors del moviment hippie. Una  etiqueta, que com tots els inventors, de seguida van rebutjar, renegant i matant simbòlicament al hippie.

Així doncs Els excavadors emergiren als intersticis de la contracultura, entre les propostes de la  nova esquerra marxista i els hippies hedonistes. Anaren més enllà de la rígida estructura tradicional de la intervenció política clàssica, però també fugiren i criticaren l’apoliticisme alienador dels hippies “guais” dels grans festivals.

Potser el més important d’aquell moviment fou la petjada persistent que deixaren en les pràctiques antagonistes posteriors, amb nombroses ramificacions, sobretot al moviment ecologista, amb el retorn al camp en que desembocà el moviment, a l’adonar-se que la ciutat capitalista mai podria ser lliure. Però també en podem detectar rastres evidents al moviment antiglobalització (Food not bombs) o a la recuperació del Teatre com a element subversiu de primer ordre. Què ningú es pensi haver descobert la sopa d’all! Per tot hi ha reminiscències diggers, us sona el lema Dinero Gratis? O les “Zones temporalment Autònomes” (TAZ) de Hakim Bey? Conèixer les maneres de fer diggers permet adonar-se de l’origen de gran part del repertori d’acció dels moviments socials d’avui.

Una altra lliçó important per aprendre, fou la reacció del capitalisme davant els reptes que plantejaven els moviments d’aquelles dècades. En l’inici del regne del consumisme, i per tant, de la publicitat, la recuperació que feu el sistema dels lemes, de les actituds, de les formes de vestir, dels festivals, del consum de drogues, fou tota una operació d’enginyeria social que des de llavors no ha cessat de produir-se. Aquest sistema que combatem, ha resultat indemne d’aquests –i de tots els- qüestionaments, sabent ajustar en tot moment la resistència a l’oferta i la demanda. El moviment magistral de reproducció social del capitalisme des dels seixanta fins avui ha consistit en la captura de les formes de vida en la presó del consum, diluint els fonaments de la protesta, buidant de contingut i fent rendibilitzable el continent, reprimint als més compromesos o ofegant-los al pou de l’atomització individual…no cal oblidar que després vindria l’heroïna, i sinó que li preguntin a Emmett Grogan… El moviment de recuperació és certifica per exemple amb el trànsit del  Do it your own thing dels Diggers, al Just do it de Nike uns pocs anys després. I opera en certa manera com l’aikido, recuperant la força d’oposició cap als beneficis dels vents favorables al capital. Però també és la dissolució del combatiu moviment gai en la faràndula de la pesseta rosa. O la flexibilització en l’organització laboral del capitalisme assumint i fent rentables les crítiques a les rigideses del sistema que es feien des de l’autonomia o el maig francès.

Per saber més, d’aquest interessant moviment haureu de submergir-vos en aquest llibre senzill, però ben fet, que permet adquirir una visió global i aproximar-se a les accions i evolucions d’aquells homes i dones. A més sembla que el llibre es basa en un documental fet per l’autora, que promet ser interessant “LES DIGGERS, Révolution et contre-culture à San Francisco (1966-1968)”. Mentrestant podeu consultar la completa pàgina web: www.diggers.org.