Sota el lema “Paradigma feminista i transicions justes amb la vida”, del 5 al 7 de setembre es va celebrar, a la Universitat Politècnica de València, el VI Congrès d’Economia Feminista. La Ciutat Invisible vam baixar a aprendre i debatre, i vam participar a través d’un «Conversatori sobre projectes d’autoocupació feministes» amb cooperatives germanes com Pandora Mirabilia, Colectiva XXK i Equipare, i amb la col·laboració de la Carme Alemany (Ca la Dona, CEDIS).
El conversatori partia de la idea de compartir i intercanviar impressions, mesures i reflexions sobre com fer front al trilema de la sostenibilitat vital, política i econòmic, i de quina manera podem fer economia des d’una mirada no competitiva, no mercantilista i sense ànim de lucre. La sessió ens va resultar molt interessant per aprendre i conèixer les mesures –i també els reptes– que estan aplicant altres projectes davant els conflictes o situacions que es generen en un context capitalista quan el que volem és fer una altra economia que escapi de la lògica econòmica hegemònica.
A La Ciutat Invisible enguany hem fet 14 anys de vida i, per arribar aquí, hem hagut d’evolucionar i transformar-nos en diversos moments per acollir i donar resposta a les necessitats de totes les persones que formen i han format part del projecte. La participació en aquest conversatori, doncs, també ens ha servit per recordar i analitzar la nostra història en dos àmbits concrets com la corresponsabilitat i la diversitat dins la nostra organització.
D’on venim per saber on volem anar
La Ciutat Invisible no sempre ha estat al carrer de Riego perquè, de fet, les seves arrels es remunten a un carrer paral·lel: Premià. L’extinta associació cultural Arran va ser l’embrió de les passes que faríem després. Si bé l’associació va ser una fórmula molt útil per començar la nostra activitat, aquesta forma societària no s’ajustava a la realitat d’un projecte amb llocs de treball i recursos econòmic col·lectius, i desmuntar-la va ser una feina llarga i feixuga. D’aquesta experiència, i partint del fet que ja havíem assajat el cooperativisme a través de l’associació, vam decidir muntar la cooperativa i desenvolupar un «doble projecte» mitjançant el qual puguessim fer incidència política i crear llocs de treball. A més, la cooperativa s’adeia amb la nostra naturalesa col·lectiva i comunitària, i d’arrelament al barri, i alhora donava continuïtat a la tradició cooperativista del barri, la ciutat i els moviments socials catalans.
Amb La ciutat invisible en marxa, vam viure la marxa de dues sòcies fundadores, que van traslladar al grup dues necessitats no resoltes: la impossiblitat de fer front a les seves responsabilitats de cures i la falta de creixement i desenvolupament personal. Aquelles baixes van tenir un impacte molt profund en la cooperativa i ens van posar un mirall al davant. Quantes de nosaltres ens projectàvem a la ciutat a mig i llarg termini? Aquell procés ens va conduir a un replantejament integral de l’organització, i ens va portar a elaborar el primer pla estratègic de la cooperativa. D’una estructura econòmica centrada en la llibreria, el taller de serigrafia i el catàleg de roba, començaríem el camí a les futures àrees de recerca, formació i suport cooperatiu. Des d’aquell moment, hem perioditzar l’elaboració de plans estratègics i hem ritualitzat la realització de moments refundacionals. El darrer el vam fer al 2018.
Reptes i estratègies col·lectives
Aplicar mesures corresponsables a la nostra cooperativa ha requerit d’una reflexió profunda i col·lectiva, que donés resposta al canvi de necessitats vitals de les persones que en formem part. I malgrat ha sigut un camí que ha implicat grans esforços i processos de reflexió, estem molt orgulloses que la primera mesura que vam aplicar per corresponsabilitzar-nos amb les tasques de cura fos el permís de paternitat ampliat. Una mesrua que més endavant replicaríen altres cooperatives com Coop57, QueSoni, la Fusteria de Can Batlló, i fins i tot l’equip tècnic de la XES. Quan vam aprovar aquesta mesura, l’Estat només cobria 15 dies i la cooperativa l’augmentava en un mes més.
«I això com ho paguem?» és una de les preguntes que més cops ens vam fer i encara ens fan. Som conscients que aquesta mesura només està a l’abast de cooperative consolidades i amb consciència feminista, però creiem que el pas fonamental és reconèixer les necessitats i prioritzar-les. Ens sentim filles de la màxima «Qui vol fer les coses, troba els mitjans».
Un dels grans reptes i debats que hem d’afrontar és com desenvolupem mesures corresponsabilitzadores que no se centrin únicament en la conciliació familiar i les cures a tercers. En aquesta direcció, vam crear un Fons Mutual per fer front a les necessitats de les sòcies en matèria de salut -compra d’unes ulleres, visita al dentista o al físio-, recorrem habitualment al Fons d’Educació i Promoció per desenvolupar tant formacions internes, aprendre idiomes, assistir a cursos i congressos, i tenim reconegudes les necessitats d’atenció de les famílies diaspòriques, ja que les nostres xarxes relacionals i de parentiu arriben a Colòmbia, Mallorca, Madrid i Granada.
Aquesta diversitat d’orígens i situacions, i el treball que fem juntament amb el col·lectiu MigrESS, així com l’acompanyament que fem des de l’àrea de Suport Cooperatiu a col·lectius d’origen migrant com Mujeres Pa’lante, ens ha fet reflexionar sobre la diversitat dins el nostre projecte. A banda de l’atenció a les famílies en diàspora, a La Ciutat Invisible vam apostar per acompanyar, donar suport i polititzar el procés de regularització dels papers d’una de les nostres sòcies. Aquest fet ens va apropar a la perversitat de la legislació racista que impera a casa nostra, però també ens va donar l’oportunitat de poder compartir aquesta experiència i fer formacions i acompanyament perquè es altres col·lectius i projectes ho pugui aplicar.
Finalment, també vam voler explicar que aquest camí i aquesta evolució organitzativa no hauria estat possible sense molts debats, preguntes, dubtes i replantejaments interns. Un dels últims ha estat el procés que hem fet acompanyades de Cos Cooperativa. Un procés que ens ha donat eines i ens ha posat damunt la taula la necessitat de gestionar de manera profunda els rols de poder i de gènere, els conflictes existents, les diferents anelles d’implicació i antiguitat dins la cooperativa… Una experiència molt enriquidora i que ens anima a continuar amb la feina i el compromís adquirits fa 14 anys assumint els encerts, però també els errors, i poder fer d’aquests un nou motor per seguir desenvolupant i duent a terme els nostres somnis.
