A mode de ressonància, com un eco de “El Eco de los Passos”, la feliçment reeditada autobiografia de Joan Garcia Oliver, ens arriba ara aquesta biografia del gran anarcosindicalista, escrita per Lluís Alegret, mort recentment i professor de filosofia a l’Institut Maragall durant molts anys.
Lluny d’explicar la vida del revolucionari -això us ho deixem a vosaltres amb la lectura- en aquesta ressenya intentarem explicar i justificar perquè s’ha de llegir aquesta nova aparició editorial.
I és que aquesta biografia presenta tres motius principals i avantatges per llegir-se-la en comparació a la lectura -d’altra banda, imprescindible- de “El Eco”.
En primer lloc, la perspectiva històrica adoptada per l’observador extern que és l’autor, permet despullar el relat de les “vel·leïtats garcia-cèntriques” que a vegades acompanyen molts dels fragments de l’autobiografia, desvestint el relat de certa sobrecàrrega emocional, que d’altra banda, entenem que acompanya a qualsevol intent d’explicar la pròpia vida.
En segon lloc, és la primera vegada que s’escriu en català una biografia d’aquest home emblemàtic, i des d’una perspectiva nostrada, amb el que pot representar un primer pas per vindicar la catalanitat inqüestionable de Garcia Oliver. I el qué és més important, lluny de lectures historiogràfiques interessades, per la dreta i per l’esquerra, de certs historiadors. No heu pensat mai perquè sempre que es pronuncia el seu nom es fa amb la Ce castellana i no amb la C catalana, com correspondria a algú nascut a Reus?
El tercer motiu és senzill d’entendre, quan comparem la monumental i extensa autobiografia amb aquesta altra més curteta i més digerible…
Lector@s Mandros@s del Món. Uniu-vos!
Diguem tant sols, que la lectura pot ajudar a fer més accessible la vida d’un personatge amb una posició històrica inmillorable per entendre la història del moviment obrer del nostre país.
Un home clau en la formació d’una organització obrera amb una potència incomparable al llarg dels anys 20, i que protagonitzaria al 36, primer la resistència de tot un poble contra un cop militar i després -ni que fos per uns mesos- la única revolució llibertària triomfant de la història.
I recordem per acabar, en un exercici de nostalgia, un fragment d’un famós discurs de Garcia Oliver el 1937, durant la celebració del Primer anivesari de la mort de Durruti a Barcelona:
“Nuestro grupo anarquista se formó el año 1923 en circunstancias muy aciagas para nuestro movimiento, muy tristes para toda la clase trabajadora. Dueños casi de la ciudad eran las bandas de pistoleros del Sindicato Libre que patrocinaba la patronal. Las hordas policíacas coadyuvaban a la obra de destrucción de nuestras organizaciones y de nuestros hombres. Había caído el coloso del anarcosindicalismo: Salvador Seguí. Habían caído viejos militantes, primeros hombres de nuestro movimiento tan espléndido de hoy. Cuando comprendimos nosotros que probablemente pudiera llegar el momento de que fuésemos absolutamente vencidos, nos unimos en aquel momento lo que no tengo vergüenza en decir, lo que tengo orgullo en confesar: ¡los reyes de la pistola obrera de Barcelona! Pero hicimos una selección: los mejores terroristas de la clase trabajadora, los que mejor podían devolver golpe por golpe. Nos unimos y formamos un grupo, anarquista, un grupo de acción, para luchar contra los pistoleros, contra la patronal y contra el gobierno. Conseguimos nuestro objetivo, les vencimos.”
A mode de ressonància, com un eco de “El Eco de los Passos”, la feliçment reeditada autobiografia de Joan Garcia Oliver, ens arriba ara aquesta biografia del gran anarcosindicalista, escrita per Lluís Alegret, mort recentment i professor de filosofia a l’Institut Maragall durant molts anys.
Lluny d’explicar la vida del revolucionari -això us ho deixem a vosaltres amb la lectura- en aquesta ressenya intentarem explicar i justificar perquè s’ha de llegir aquesta nova aparició editorial.
I és que aquesta biografia presenta tres motius principals i avantatges per llegir-se-la en comparació a la lectura -d’altra banda, imprescindible- de “El Eco”.
En primer lloc, la perspectiva històrica adoptada per l’observador extern que és l’autor, permet despullar el relat de les “vel·leïtats garcia-cèntriques” que a vegades acompanyen molts dels fragments de l’autobiografia, desvestint el relat de certa sobrecàrrega emocional, que d’altra banda, entenem que acompanya a qualsevol intent d’explicar la pròpia vida.
En segon lloc, és la primera vegada que s’escriu en català una biografia d’aquest home emblemàtic, i des d’una perspectiva nostrada, amb el que pot representar un primer pas per vindicar la catalanitat inqüestionable de Garcia Oliver. I el qué és més important, lluny de lectures historiogràfiques interessades, per la dreta i per l’esquerra, de certs historiadors. No heu pensat mai perquè sempre que es pronuncia el seu nom es fa amb la Ce castellana i no amb la C catalana, com correspondria a algú nascut a Reus?
El tercer motiu és senzill d’entendre, quan comparem la monumental i extensa autobiografia amb aquesta altra més curteta i més digerible…
Lector@s Mandros@s del Món. Uniu-vos!
Diguem tant sols, que la lectura pot ajudar a fer més accessible la vida d’un personatge amb una posició històrica inmillorable per entendre la història del moviment obrer del nostre país.
Un home clau en la formació d’una organització obrera amb una potència incomparable al llarg dels anys 20, i que protagonitzaria al 36, primer la resistència de tot un poble contra un cop militar i després -ni que fos per uns mesos- la única revolució llibertària triomfant de la història.
I recordem per acabar, en un exercici de nostalgia, un fragment d’un famós discurs de Garcia Oliver el 1937, durant la celebració del Primer anivesari de la mort de Durruti a Barcelona:
“Nuestro grupo anarquista se formó el año 1923 en circunstancias muy aciagas para nuestro movimiento, muy tristes para toda la clase trabajadora. Dueños casi de la ciudad eran las bandas de pistoleros del Sindicato Libre que patrocinaba la patronal. Las hordas policíacas coadyuvaban a la obra de destrucción de nuestras organizaciones y de nuestros hombres. Había caído el coloso del anarcosindicalismo: Salvador Seguí. Habían caído viejos militantes, primeros hombres de nuestro movimiento tan espléndido de hoy. Cuando comprendimos nosotros que probablemente pudiera llegar el momento de que fuésemos absolutamente vencidos, nos unimos en aquel momento lo que no tengo vergüenza en decir, lo que tengo orgullo en confesar: ¡los reyes de la pistola obrera de Barcelona! Pero hicimos una selección: los mejores terroristas de la clase trabajadora, los que mejor podían devolver golpe por golpe. Nos unimos y formamos un grupo, anarquista, un grupo de acción, para luchar contra los pistoleros, contra la patronal y contra el gobierno. Conseguimos nuestro objetivo, les vencimos.”
