Es podria dir que alguna cosa s’ha trencat dins López Petit. Com a testimoni, ens deixa un llibre d’una força i una profunditat terribles. Terrible com la malaltia i l’anomalia d’aquesta malaltia, però també terrible com la filosofia a cops de martell. Un llibre que conté una part de tota la seva obra, potser un corol·lari inconscient escrit des del dolor i sobre el dolor, des de la resistència i sobre la resistència; d’un malestar ni tràgic ni romàntic, si no descarnat i sord, omnipresent. Un impressionant desplegament d’humanitat al límit i de filosofia desfermada, violenta, íntima, posada a funcionar contra la mobilització global, contra la vida, aquesta vida.
Un odi a la vida, però, des del que cal aixecar una posició.
