Tradicionalment, s’ha conceptualitzat la ciutat com la forma de conviure que permet multiplicar les oportunitats de relació amb el mínim cost d’accés i com a expressió de modernització social industrial. Allò urbà com a símbol de la societat oberta d’individus versus una comunitat que predetermina fèrreament la vida de les persones. Aquesta concepció de ciutat –oportunitats econòmiques, polítiques, existencials- és la que sempre ha atret i atreurà a milers d’individus que, en un èxode sense aturador, ha convertit ja a la vida urbana en la forma de vida predominant al llarg del planeta. Tanmateix, aquestes expectatives són complexes de resoldre. Per una banda, el 20 % de la població empadronada avui a Barcelona ho ha fet en els darrers 7 anys. Per altra, a la mateixa ciutat unes 300.000 persones hi viuen amb un ingrés inferior a 600 euros mensuals. I és en aquests moments, però també en altres contextos històrics d’accelerades transformacions urbanes, quan la concepció de la ciutat com a font d’oportunitats i de modernització entra en crisi, i o bé es generen moviments socials que produeixin conflicte, alteritat i transformació col•lectiva, o aleshores la tan lloada individuació urbana esdevé només sinònim de precarietat, solitud, frustració i malestar interioritzat.
La red en la ciudad. Anuario de movimientos sociales 2008.
