En la Història de la Revolució o, millor, en la microhistòria de les revolucions oblidades, no és de rebut comparar quin esdeveniment disposa d’una intensitat revolucionària superior a la d’un altre, sembla fora de lloc escatir quina major densitat política prenya una o altra insurrecció. Com es quantifica? Per la maduresa organitzativa…? Per l’amplitud dels subjectes socials que hi participaren…? Per la victòria, sempre revocable, de les demandes….? Per la identificació explicativa d’una determinada època…? Per les vençudes biografies rebels que, malgrat la derrota, s’infiltren en el cos social, al llarg dels anys, i l’aconsegueixen transformar….? Si diem 68, l’imaginari progressista europeu (i eurocèntric) respón: el Maig Francés. No obstant, si a la data li afegim 123 dies de vaga a les universitats, la personifiquem en desenes de milers de persones organitzades permanentment en assemblees i brigades, si la coordinem amb el Comité Nacional de Huelga, si l’assetgem amb tancs i baionetes i ràfegues de metralladora, si l’esquitxem amb la sang de quatrecents executats a la placa de Tlatelolco, si l’enfosquim amb milers d’empresonats durant anys,… aleshores el 68 mexicà s’erigeix amb tota la seva potència i, malgrat les comparacions impossibles, empalideix el germà petit parisenc, resitua mites,… Paco Ignacio Taibo II publicà aquesta crònica personal i poètica del 68 mexicà l’any 1991, més de vint anys després d’uns esdeveniments que visqué de primera mà. L’acció frenètica a les pàgines del text, per tant, es combina amb la tendresa de la memòria, amb la reflexió sobre el que sedimentà,… Traficantes de Sueños, sempre pertinents, ens brinda l’oportunitat de conèixer un capítol important protagonitzat pels germans rebels de l’altra banda de l’atlàntic i, sobretot, ens explica la genealogia de la seva dignitat. Doncs com afirma Taibo: derrotas, un chingo, pero bastantes pocas rendiciones.
68
