EL CÍRCULO DE EMPRESARIOS DICTA A RAJOY

LES MESURES QUE HA DE PRENDRE L’EXECUTIU

La majoria absoluta del Partit Popular al Congrés dels Diputats i l’arribada del seu líder Mariano Rajoy a la presidència del govern ha estat precedida d’una campanya electoral coberta d’un silenci espès. En campanya, el PP esperava que el govern del PSOE caigués pel seu propi pes, per una manca intencionada de propostes polítiques o econòmiques. Amb un resultat històric sota el braç, el nou govern va continuar fent mutis, tot i que deixava entreveure algunes mesures, mentre cercava a l’exterior els suports necessaris per impulsar les reformes que consten en el seu programa ocult. És en aquesta gira per mostrar una imatge de seriositat a l’exterior, quan van començar aparèixer, en alguns rotatius europeus i nord-americans, notícies que ens permetien fer-nos una idea de les línies mestres de la política econòmica del nou govern. Les sospites es van confirmar als consells de ministres del 30 de desembre i el 5 de gener, amb l’anunci de les primeres retallades del govern. Tot i així, no és fins al mes de març que el govern presentarà els paquets de mesures més importants, coincidint amb l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat.
La situació no és cap fotesa: el dèficit de l’Estat espanyol arriba a xifres d’entre 45.000 i 60.000 milions d’euros (més de dues vegades el pressupost de la Generalitat catalana per a tot el 2012), l’interès que paga l’Estat per les emissions de deute públic s’ha incrementat més de tres punts els darrers quatre anys i, enguany, s’haurà de fer front al pagament de més de 300.000 milions en deute públic i privat, xifra equivalent al 30% del Producte Interior Brut (PIB).

Vells i nous protagonistes de la política econòmica
Els ministeris econòmics han recaigut sobre Cristobal Montoro (Hisenda i Administracions Públiques) i Luís de Guindos (Economia i Competitivitat). El primer és un vell conegut dels governs d’Aznar: va dissenyar, amb Josep Piqué, la privatització de les gran empreses estatals i les polítiques de liberalització del sòl que van portar als anys d’excessos immobiliaris. El segon, tot i que ja ha exercit un càrrec públic com a secretari d’Estat d’economia amb el govern d’Aznar, es troba més vinculat a l’esfera privada i la seva funció serà fer de corretja de transmissió de les voluntats dels *lobbies. Una corretja, val a dir, que ja funciona a la perfecció: el full de ruta que vol implementar el govern s’ha dissenyat als despatxos, entre d’altres, del Círculo de Empresarios. Només cal comparar el discurs d’investidura de Rajoy o les disposicions econòmiques i fiscals derivades dels consells de ministres amb les reflexions del Círculo recollides a documents com el publicat el 10 de novembre de 2011 sota el títol “Un programa d’ajustament i creixement per a la pròxima legislatura”. Fins i tot, al discurs d’investidura, s’arriben a parafrasejar paràgrafs sencers d’aquest document, cosa que no és estranya si se sap que, el 27 de setembre de 2011, Luís de Guindos va ser convidat d’honor i ponent a l’assemblea de sòcies del Círculo. Al document, el *think thank liberal defineix les mesures d’urgència que s’havien d’implementar les primeres setmanes de mandat com a “pla de xoc integral i creïble de política d’estabilització macroeconòmica, (…) que assenti les bases d’un procés de creixement equilibrat i sostenible”. Així doncs, tot i que algunes de les mesures aprovades pel govern se separen de la seva proposta, com la pujada de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques o de l’Impost de Béns Immobles, el full de ruta assumit, de moment, és el de les mesures que proposa el Círculo i que tot seguit analitzem.

El pla de xoc del Círculo de Empresarios
El document planteja tres àmbits en què s’haurien d’abordar mesures de manera urgent per, després, desplegar mesures que pensen que s’haurien d’implementar a mig termini. Entre els urgents, trobem l’aprimament de l’administració i la reducció del dèficit, la reforma laboral i de les polítiques d’ocupació i la reforma del sistema financer.

Supressió d’administracions i empreses públiques
En l’àmbit de l’aprimament de l’administració pública i la reducció del dèficit, les mesures proposades passen per la fusió d’ajuntaments o departaments, l’aturada de la contractació pública i la congelació o reducció salarial a la funció pública. En aquest àmbit, també proposen el tancament o la privatització d’empreses públiques, en especial de televisions i ràdios. En el mateix àmbit, s’encabeixen mesures com la subordinació de la despesa de les autonomies a la previsió de dèficit o la supressió de diputacions sota la màxima una competència-una administració. Totes aquestes mesures van ser anunciades per Rajoy al discurs d’investidura i es van aprovar als primers consells de ministres.

Els sindicats accepten la moderació salarial
Pel que fa a la reforma laboral, el *lobby planteja que s’han de vincular els salaris als resultats de l’empresa i no a l’Índex de Preus al Consum (IPC). De fet, aquesta és una mesura que la patronal (CEOE) i els sindicats (UGT i CCOO) van pactar la matinada del 20 de gener, en el marc de negociacions per a una nova reforma laboral. L’acord estableix que la pujada salarial serà del 0,5% pel present any i del 0,6% pel 2012 (per sota de la pujada prevista de l’IPC) i que els salaris tindran un component variable lligat a la productivitat. En relació a la negociació dels convenis, s’aposta per fer prevaldre la negociació empresa per empresa i per abandonar el model de convenis generals o sectorials, fet que, a Catalunya, ja ha estat pactat per Foment i els sindicats i que, a escala estatal, també han acceptat els sindicats majoritaris. En cas que això no fos possible, apostaven per cercar convenis a escala estatal i eradicar els autonòmics o provincials –extrem que ha estat descartat a la negociació–, així com per fomentar la negociació extrajudicial dels conflictes.

Adéu a les restriccions d’hores extres
Un dels punts forts de la reforma laboral que proposen i que els sindicats han acceptat és la introducció de la flexibilitat i la mobilitat funcional com a part inherent de la contractació. Aquest fet, molt destacat al discurs d’investidura i acceptat també per CCOO i UGT, implicarà que l’empresariat pugui disposar de temps de treball i pugui canviar les funcions de la part de plantilla que vulgui. El Círculo també proposa l’eliminació de la restricció a les hores extres en el contracte a temps parcial, un dels punts sobre els que el govern haurà de legislar per decret. També aposten per la congelació i flexibilització del Salari Mínim Interprofessional, que ja ha estat aprovat, i per la possibilitat que les mútues arrabassin competències a la Seguretat Social i puguin gestionar altes i baixes laborals.
Respecte a les polítiques d’ocupació, el Círculo aposta per la reducció de les prestacions per desocupació en quantitat i durada i per vincular-les al fet de no rebutjar les ofertes de feina. El PP ho va anunciar el 30-D, però va afirmar que ho legislarà el mes de març. El *lobby proposa que les agències privades de contractació i les empreses de treball temporal (ETT) tinguin accés a les bases de dades del servei públic de contractació –l’INEM– per establir fórmules de col·laboració entre les dues. Declaracions del govern del 16 i 17 de gener apunten a aquesta possibilitat. La combinació d’aquestes mesures podria portar a un escenari en què una ETT fes una oferta de feina a una persona perceptora del subsidi per atur i, en cas que fos rebutjada, es pogués arribar a tramitar la suspensió de la prestació de l’atur.

Reforma del sistema financer
Al tancament d’aquesta edició, els treballs de la comissió que ha de tractar les noves fases de reestructuració del sistema financer espanyol segueixen en marxa. La finalitat és que els mercats recuperin la confiança en les entitats espanyoles, una vegada –i gràcies a la reducció del dèficit– els inversors tornin a comprar deute sobirà espanyol. Per fer-ho, el Círculo proposa aprofundir en els processos de fusió i les absorcions com a única opció perquè els bancs puguin fer aflorar les pèrdues derivades de la pèrdua de valor dels productes immobiliaris que pesen en els seus balanços sense que l’accés al crèdit quedi bloquejat, tot cercant inversions internacionals. El PP coincideix de ple amb les consideracions del Círculo i afegeix que cal traçar un mapa real de la situació financera espanyola i accelerar els processos de concentració. Coincideixen que és necessària la liquidació de les darreres entitats financeres amb participació pública i que el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària actuï com a agent per garantir la viabilitat de les fusions i per preparar futures privatitzacions.

L’aposta del Círculo és la creació d’un banc dolent que absorbeixi els valors tòxics de les entitats, mesura que, de moment, ha quedat descartada pel govern de Rajoy. Caldrà esperar a les conclusions de la comissió per veure quina serà la decisió del govern.

Les polítiques a mitjà termini
Les coincidències entre les propostes d’aquest organització empresarial tan influent i el govern no només es troben en els eixos i els continguts de les mesures d’urgència, sinó que, en les propostes a mitjà termini, també hi ha plena concordança.
Entre aquestes mesures, hi consten la reforma del sistema judicial i de la legislació empresarial per afavorir l’agilitat en l’activitat de les empreses, així com la intervenció sobre la formació i el sistema educatiu amb l’objectiu que es valori la figura i el paper de la persona emprenedora i de l’empresa, tot introduint la cultura de l’esforç als programes docents i la de competència entre centres educatius. Per fer-ho, ambdós aposten per millorar els mecanismes de coordinació entre els centres formatius i l’empresa privada.
Altres punts de coincidència entre l’empresariat i el govern es troben en la necessitat d’introduir sistemes de copagament o d’increment de taxes per alguns dels serveis públics i en el fet d’afavorir els processos de concertació i de liberalització de serveis, ja que l’empresariat ho considera com a activitats totalment deficitàries, però també possibles àrees pel negoci privat que, segons aquest sector, ajudarien a la recuperació econòmica.
Quant a la política energètica, els dos coincideixen en la necessària continuïtat de l’energia nuclear i la retallada en els ajuts a formes d’energies renovables. El Círculo, a més, aposta per aprofundir en la liberalització del sector elèctric i per revisar el sistema de tarifes i l’organització del mercat. El discurs d’investidura de Mariano Rajoy reprodueix fil per randa el paràgraf que empra el Círculo a la seva ponència.
L’organització empresarial també aposta per aprofundir el procés de liberalització del sòl, iniciada pel govern d’Aznar amb la llei de 1997. Per últim, el Círculo advoca per la liberalització dels horaris comercials i la relaxació de la legislació per permetre l’obertura de comerços, fet que ja s’està aplicant a la capital de l’Estat, Madrid (governada pel PP) i que s’està estudiant a d’altres comunitats governades pel mateix partit.

Luís de Guindos i el seu passat a Lehman Brothers El nou ministre d’Economia del govern de Rajoy, Luís de Guindos, és un home molt vinculat a l’empresa privada i amb un passat recent ple d’ombres. Va ser representant de Lehman Brothers a l’Estat espanyol i a Portugal des de l’abril de 2006 fins al setembre de 2008, quan l’entitat va fer fallida. Des de llavors, ha estat responsable de Serveis Financers de PriceWaterhouseCoopers (l’empresa més gran del món en volum de facturació de serveis de consultoria, assessoria legal i fiscal i d’inversions), dirigent de l’Instituto Empresa Business School i membre dels consells d’administració d’Endesa, Logista, Banc Mare Nostrum (del qual forma part Caixa Penedès) i Unedisa. Durant el govern d’Aznar, de 2002 a 2004, va ser secretari d’Estat d’Economia, a les ordres de l’actual president de Bankia Rodrigo Rato, l’alt càrrec de la banca més ben pagat, amb un sou anual superior a 2,4 milions d’euros. El seu nomenament com a ministre respon als processos d’integració de persones vinculades a entitats econòmiques amb gran pes internacional als governs europeus. És el cas de Papademos i Monti a les presidències de Grècia i Itàlia respectivament. Tots dos han estat vinculats a Goldman Sachs (GS), una altra de les entitats financeres a qui es fa responsable de la crisi de 2008. Papademos va ser el responsable de GS que va falsejar les dades econòmiques gregues per permetre la seva integració a la UE, mentre que Monti, des de GS, va ajudar a millorar els comptes del país hel·lènic els primers anys de pertinença a l’euro mitjançant productes financers vinculats a l’especulació sobre el deute públic del país. H.C.

Esperem que vingueu al barri i disfruteu de les activitats programades!

Programació

Diumenge 29 gener, 14h

Dinar de presentació del Febrer Llibertari

Lloc: Ateneu Llibertari de Sants

Dissabte 11 febrer, 19:30

Xerrada-debat “Albores del anarquismo”.

Un repàs als orígens i les arrels teòriques de l’anarquisme.

Lloc: Ateneu Llibertari de Sants

Diumenge 12 febrer, 11h

Ruta per la memòria dels gèneres. A llarg d’un itinerari s’anirà recorrent els llocs més emblemàtics per la lluita de les dones del barri en la seva història, acompanyat d’un relat sobre els fets i personatges més significatius el la historia social del feminisme a Sants.

Lloc: Plaça de Sants (Monument ciclista)

Dimecres 15 febrer, 19:30h

Presentació del documental i xerrada “Em dic Llibertat”

Amb la presència i comentaris de Llibertat Canela, protagonista i una gran lluitadora del barri.

Què hi ha darrere d’un nom propi? Què significa el nom de Llibertat? Aquesta és la història d’una dona que porta inscrits uns ideals des del seu naixement. A dia d’avui, aquests tornen per obrir escletxes dins d’una realitat indignant, com la que es va posar de manifest amb l’acampada del 15-M a Barcelona.

Direcció: Blanca Callen, Ester Aranda, Mireia Cucala, Mireia Salgado i Clara Farràs

Catalunya, 2011/ 29 min / VO

Lloc: La Ciutat Invisible

Divendres 17 febrer, 19:30h

Presentació del llibre “Años rojos, años negros” Ed Aldarull

Cafeta de carnestoltes amb creperia

Lloc: CSA Can Vies

Dimecres 22 febrer, 19:30h

Xerrada-debat: “Los comités de defensa de la CNT en Barcelona (1933-1938): el embrión de un ejercito anarquista” Ed Aldarull

Amb la presència de l’autor: Agustí Guillamón.

Un dels aspectes més desconeguts de la revolució desencadenada el 19 de juliol de 1936 per les classes populars es que es va estructurar i fou possible gràcies a unes formes organitzatives concretes als barris, els Comitès de defensa. Aquesta forma d’organització s’articulà com un contrapoder autònom i llibertari des de la base, que pel seu potencial i abast, fins i tot acovardí a la major part de dirigents de la CNT, que optaren per l’aliança antifeixista i la col·laboració amb el govern republicà.

Què hagués passat si s’hagués optat per la potenciació d’una veritable autoorganització més enllà de l’octubre del 36? Eren els comités de defensa potencials òrgans de gestió política del proletariat?

A part del funcionament d’aquests comités, també aprendrem com es van desenvolupar els esdeveniments i moviments tàctics per aguantar el cop militar durant aquells dies de juliol.

Posteriorment debatirem sobre aquesta experiència portant la proposta organitzativa a l’actualitat, on tant necessitem d’exemples d’autoorganització més enllà de les formes velles d’articulació sindicals i polítiques.

Lloc: La Ciutat Invisible

Dissabte 25 febrer, 11h

Animació infantil amb xocolatada a càrrec de Mimulus.

Lloc: Can Batlló – Bloc 11

Dissabte 25 febrer, 18h

Xerrada-debat: Utopies llibertàries.

Lloc: Ateneu Llibertari de Sants

 Dissabte 3 març, 21h

Sopar debat de “La Rosa dels Vents”: “Vigència de l’anarcosindicalisme”

(Cal reservar a larosadelsvents@gmail.com)

Lloc: Espai Obert

 Diumenge 4 de març (per confirmar), 18h

Presentació dels llibres:

Breve historia del anarquismo vasco (Juantxo Estebaranz)

Anarkherria 1986 – 2011 (Jakue Paskual)

Lloc: Ateneu Llibertari de Sants

Més informació: Febrer Llibertari 2012

Espais:

Ateneu Llibertari de Sants c/Maria Victòria, 10

CSA Can Vies c/Jocs Florals, 42

Can Batlló (Bloc 11) c/Constitució, 19

La Ciutat Invisible c/Riego, 35

Espai Obert C/Violant d’Hongria, 71

Un espai radiofònic d’entrevistes i informació que s’emet els divendres de 16:00 a 18:00 a Radio Ágora Sol, l’emisora del 15M a Madrid.

El proper 29 de gener, parlarem de cooperativisme obrer amb els i les companyes de l’Assemblea del Raval. Per a fer un cop d’ull sobre el tema, des del punt de vista històric, tenim el nostre llibre Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939) en obert a:

http://laciutatinvisible.coop/la-ciutat-invisible-edicions/cooperativesobreres/

Les organitza el col·lectiu Repensar Bon pastor a la Biblioteca Bon Pastor, Estadella, 62, 08030 Barcelona.

Una taula rodona en la que diferents experiències cooperatives debatran els seus orígens, organització, objectiu; la relació amb l’entron en el que actuen i amb l’administració, i el valor de les seves experiències en el context actual

Projectes que hi participarem:

• cal cases
• can masdeu
• cooperativa integral catalana, ca l’afou
• la ciutat invisible, sants cooperatiu
• sostre cívic
• modera: Raquel Fosalba

Raquel Fosalba
activista autogestionària
Membre de “La Comunidad del Sur” (1956) de Montevideo, una experiència de cooperativisme integral, un dels grups fundadors de la “Federación de cooperativas de vivienda de ayuda mutua” (1964).

Cal Cases
Un projecte comunitari de cooperativa d’habitatge amb cessió d’ús a Santa Maria d’Oló al Bagés.

Can Masdeu
Proposta de creació col·lectiva permanent, de cooperació social, convivència intergeneracional, d’atrevir-se a ésser, de voler viure.

Cooperativa Integral Catalana (CIC)
Diem cooperativa com a projecte que practica l’autogestió econòmica i política amb la participació igualitària dels seus membres. Així mateix pren legalment aquesta forma jurídica.
Diem Integral perquè junta tots els elements bàsics d’una economia com són producció, consum, finançament i moneda pròpia i al mateix temps vol integrar tots els sectors d’activitat necessaris per viure.

Sostre Cívic
Associació sense ànim de lucre que té com a objectiu oferir propostes i solucions aplicables a la nostra societat per fer-la més justa i respectuosa amb les persones i l’entorn a través de valors aplicats a un urbanisme i un ac

La ciutat invisible. llibreria i cooperativa autogestionària

Crédito a muerte. La descomposición del capitalismo y sus críticos.

Jappe, Anselm
Editorial Pepitas de calabaza.
Logroño, 2011
269 pàgines.

COMPRAR EL LLIBRE

[Extret de la Directa núm 256]

Alfonso López Rojo – expressions@setmanaridirecta.info-

Sembla que el màxim consol que ofereix l’actual context de crisi a les persones inquietes és l’interès de molts dels textos escrits al caient dels esdeveniments. Textos, moltes vegades espontanis, que emergeixen de l’observació quotidiana dels panells de les borses o de les protestes als carrers i que, en conjunt, adquireixen l’aire d’un diàleg col·lectiu. Un diàleg que, en el millor dels casos, no solament busca l’explicació puntual del que succeeix, sinó que tracta de detectar els punts febles de les interpretacions, al mateix temps que anticipa una teoria que permeti formular un pensament radical que estigui a l’alçada de la complexitat que presenta el capitalisme en la que podria ser la seva fase terminal.

El llibre es pot llegir gairebé com si molts dels seus paràgrafs parlessin del 15-M

Aquest és, almenys, el propòsit general del llibre Crèdito a muerte d’Anselm Jappe (Bonn, 1962), un autor que, al nostre entorn, vam tenir l’oportunitat de llegir des del primer número de la revista Mania (1995), una publicació que va néixer per iniciativa d’un grup d’estudiants de filosofia de la Universitat de Barcelona i que va tenir una vida dilatada, fins el 2003. Els treballs de Jappe que es van publicar en aquesta revista universitària han quedat recollits al llibre col·lectiu titulat El absurdo mercado de los hombres sin cualidades (Pepitas de calabaza, 2009). El llibre també inclou textos de Claus Peter Ortlieb i de Robert Kurz, l’autor principal de l’anomenada Crítica del valor i del fetitxisme de la mercaderia – que és la que regeix el treball d’Anselm Jappe– i un dels animadors de les revistes alemanyes Krisis i Exit!.

La crítica de la crítica
El llibre que ara ens ocupa, Crèdito a muerte. La descomposición del capitalismo y sus críticos, reuneix deu articles d’Anselm Jappe publicats a revistes franceses entre els anys 2007 i 2010. Són textos, doncs, elaborats arrel de la crisi i, en certa manera, mostren la seva evolució, excepte en un aspecte: per raons cronològiques, la irrupció internacional del moviment social del 15 de maig de 2011 ha quedat fora de l’abast del llibre. I no obstant això, resulta curiós constatar que el llibre es pot llegir gairebé com si molts dels seus paràgrafs parlessin del 15-M, tant en positiu com en negatiu. Això és així perquè, en bona part, els textos del llibre es constitueixen, d’entrada,
com una crítica de la crítica partint de la base que, ni la ruïna econòmica ni la resposta social davant una crisi ni la seva pròpia crítica radical són, en si mateixes, sinònim d’emancipació. Per a l’autor, doncs, es fa necessari repensar de nou i a fons el projecte d’emancipació humana i transcendir el més aviat possible la banalitat de qualsevol horitzó ciutadanista. En aquest sentit, l’anàlisi de Jappe s’articula en tres parts (Pars destruens, Pars construens i Pars ludens) en les quals s’aborden els diferents aspectes que formen el context i l’eix del que interessa discutir. Qüestions com, per exemple, “l’evocació ritual de la política”, “l’ambigüitat del concepte d’utopia” o “el joc de la violència en el si d’un Estat policial” (en aquest sentit, és interessant la crítica al conegut opuscle La insurrecció que ve, publicat el 2007). Poc se salva, també, de la crítica, la perspectiva teòrica del decreixement, que, en general, per a l’autor, no passa de ser res que vagi més enllà d’un “reformisme que vol ser radical”.

La vida a crèdit

Amb tot, l’article més eloqüent que recull aquest volum és el que dóna títol a tot el llibre: Crèdito a muerte. Es tracta d’un text de l’any 2009 en el qual Anselm Jappe posa a prova amb fluïdesa la teoria de la crítica del valor i del fetitxisme de la mercaderia. La seva anàlisi ens mostra la utilitat d’abordar les característiques –i les conseqüències– del capitalisme actual aprofundint de forma específica i articulada en les categories concretes de valor, diners, mercaderia i treball emprades per Marx en la seva crítica de l’economia. Unes categories que, en realitat, giren sempre al voltant del valor com a categoria central o eix autoreferencial, l’única finalitat del qual és la seva constant “valorització”. A aquesta dinàmica tautològica (com a incessant “valorització del valor”), Marx la va anomenar “el subjecte automàtic” a El Capital.

L’obra aprofundeix en les categories de valor, diners, mercaderia i treball emprades per Marx

En síntesi, per a Jappe, aquesta autonomia del valor o aquest automatisme –podríem dir– comença a entrar en crisi en el moment en què la tecnologia entra de ple en competència amb el treball humà com a font de plusvàlua. D’aquesta manera, el valor es desvaloritza i l’acumulació real de capital perd força. L’aparició del crèdit (o “capital fictici”, que diria Marx) com a forma constant i generalitzada d’intentar allargar la vida d’un capitalisme que ha depassat els seus propis límits interns (i, alhora, destrueix els seus límits externs) és un símptoma que coneixem bé des de la dècada de 1980 i que, actualment, forma part del dia a dia. L’interessant seria saber quant de temps podrà continuar vivint el capitalisme a crèdit. Quina paradoxa!

Divendres 30 de desembre del 2011

17h a La Ciutat Invisible

Carrer Riego 35, baixos (BCN)

L’espai canalla de La ciutat invisible creix…

Com a petita llibreria de barri que som

volem fer aquesta activitat com a campanya local

per tal de potenciar la lectura

des de ben menudes…

Llegir ens fa créixer!

fem una animació infantil amb conta contes

per a nens i nenes a partir de 4 anys.

contes per a nens i nenes de 4 a 99 anys, amb moralitat, politicalitat, o sense.

Contes per fer volar la imaginació o per parar-se a pensar un moment.

Contes tradicionals i actuals, d’aquí i d’allà.

Contes respectuosos amb el medi i amb les persones:

no sexistes, no bèlics i cooperatius!

.

“Pornoterrorisme” és un conceptes polític-artístic desenvolupat per Diana Junyent Torres (Madrid 1981) que té varies formes de representar-se. Una d’elles, possiblement la més important és l’acció directa, la performance.
Una performance pornoterrorista té uns ingredients molt bàsics: la poesia (obscena, insurgent, reivindicativa, surrealista), el cos despullat com a eina de provocació i de comunicació, la imatge (les imatges que es projecten durant la performance són pornogràfiques, bèl·liques, gore, quirúrgiques, aberrants, angoixants), la sang i el dolor (utilitzats d’una forma catàrtica), el sexe i l’orgasme, la rabia i l’iconformisme.

La poesia és el fil conductor que porta a l’audiència per un recorregut que pretén desbloquejar els mecanismes que ens impedeixen desitjar l’aberrant i allò deforme, i també reobrir la mirada crítica a coses a les que la nostra pèrdua de sensibilitat, propiciada pel bombardeig mediàtic i el conservadurisme social, ja no ens permeten accedir-hi. I tot això a través de l’erecció, de la llàgrima, de la nàusea, diverses reaccions naturals i humanes que tenen en comú que són inevitables.

No es tracta d’un peep show o d’un espectacle pornogràfic encara que tingui alguns punts en comú. Aquí l’excitació no es persegueix com un fi en si mateix, sinó com un vehicle per assolir altres objectius, potser més necessàris i plens de sentit.

No és un show apte per tots els públics. És imprescindible venir amb la ment lubricada i preparada per una penetració massiva sense previ avís. És un show per valentes, per amants de la perversió. (text traduït del Facebook Pornoterrorismo)

Us convidem a venir i a fer una ullada al seu lloc web: http://pornoterrorismo.com/

Primavera, estiu, etc.

Marta Rojals

La Magrana, Barcelona, 2011

 Èlia torna al poble el dia de Tots Sants per a passar uns dies amb la família. Té trenta-quatre anys i està en plena crisi personal: la parella l’acaba de deixar, i li perilla la feina en el despatx d’arquitectura… A partir d’aquí, tot és recomençar.  No has llegit encara la magnífica novel·la de la Marta Rojals? Nostàlgia íntima, balanç gene

racional.  Per a gaudir pensant-nos…

Belén Gopegui

Acceso no autorizado

Mondadori, 2011.

La solvència de Gopegui, a aquestes alçades, està fora de dubte. Amb novel·les com La conquista del aire o Lo real ja ens havia deixat amb la boca oberta, per la profunditat psicològica dels seus personatges, o per les trames polítiques incisives. A la darrera retrata les debilitats d’una vicepresidenta del govern davant de la inesperada irrupció d’un hacker en la seva vida. Narrativa d’alta qualitat, radicalment d’esquerres.

Isaac Rosa

La mano invisible

Seix Barral, 2011.

Fer referències al treball assalariat en una novel·la no és massa habitual en una panorama narratiu com l’actual, on sembla que els protagonistes de la majoria de ficcions visquin de l’aire. Per contra, Isaac Rosa -conegut pels seus articles a Público o per El pais del miedo- situa l’explotació laboral en l’epicentre de la seva darrera novel·la, i ho fa de forma implacable.

Montserrat Roig

Diari d’uns anys (1975-1981)

A Contravent, 2011.

Arrel del 20è aniversari de la mort de Montserrat Roig, l’editorial Contravent ha antologat una sèrie d’articles d’una de les millors escriptores en llengua catalana. Roig, novel·lista excepcional, com a assagista no es quedà enrera, i el seu compromís polític –feminista, catalanista, d’esquerres- la feu escriure de forma intel·ligent, i alhora poètica.

Obra col·lectiva

Ningú no ens representa. Poetes emprenyats

Setzevents, 2011.

 Blanca Llum Vidal, Carles Rebassa, David Caño, Davi Castillo, Enric Casasses, Ester Xargay, Mireia Calafell, Núria Martínez-Vernis i fins a 71 poetes indignades participen, sense signar personalment, en aquesta obra col·lectiva que es gestà a “la plaça que fou poema de Catalunya”. Un luxe que al 15M tinguem guerrilleres poètiques com aquestes! Ningú, ningú, ningú no ens representa.

Carlos Taibo

El 15M en sesenta preguntas.

Catarata, 2011.

I parlant del 15M, tenim una altra obra del prolífic Taibo sobre el moviment que és de totes i de ningú. De forma pedagògica, l’autor ens planteja els dilemes sobre el moviment, i s’hi aproxima de forma respectuosa i autocrítica respecte la figura de l’intel·lectual, fet que és d’agrair. La seva lectura inclou el reconeixement de les lluites anteriors del moviment, carrega contra l’esquerra tradicional, i aposta per a aprofundir en les tendències autogestionàries del moviment com a camí per a superar el capitalisme.

VVAA

Informe sobre las revueltas árabes

Ediciones del Oriente y el Mediterráneo

Túnisia, Egipte, Libia, Siria, Yemen i Bahréin són els països nordafricans i àrabs on les revoltes socials s’han enfrontat amb major intensitat als règims autoritaris que patien. Uns processos revolucionaris amb característiques i conseqüències molt diverses, que obliguen a revisar els lamentables clitxés occidentals sobre l’islam i la democràcia, i que mostren, més enllà dels tòpics, la força global –ara sí- de l’autoorganizació social.

Sílvia L. Gil

Nuevos feminismos. Sentidos comunes en la dispersión.

Traficantes de Sueños, 2011

Què ha passat en les darreres dècades amb el moviment feminista? Ha mutat? Ha desaparegut? Qué son els nous feminismes? Aquest llibre es situa on la majoria de les històries del moviment feminista es detenen: la dècada dels noranta.  Una dècada en què moltes de nosaltres vam haver de reinventar, de formes múltiples i sovint critiques, un fecund bagatge emancipador. Del feminisme, als feminismes?

Michael Hardt, Toni Negri

Commonwealth. El proyecto de una revolución del común.

Akal, 2011.

Com podem transformar la indignació i la rebel·lió en un procés durador? Com convertir en poder constituent els experiments de democracia, no només democratitzant una plaça pública o un barri, sinó inventant una societat alternativa que sigui veritablement democràtica? Per a qui li agradi la teoria política, aquest és un dels llibres fonamentals dels propers anys. Identifica com a font central de l’antagonisme la insuficiència de les constitucions republicanes modernes, en particular els seus règims de treball, propietat i representació. I planteja la necessitat de la revolta i la seva organització perquè perduri en el temps i possibiliti construir noves formes de vida i formacions socials alternatives. I és la idea del “comú”,  que substitueix la oposició entre allò privat (el mercat) i allò públic (l’Estat) el que fonamentarà aquest procés d’autonomia col·lectiva permanent.

Josep Termes

Història del moviment anarquista a Espanya

L’Avenç, 2011

Aquesta obra monumental és, amb la mort recent del seu autor, un digne exponent del llegat impressionant que Termes ens regala per a totes les persones interessades en la rica i conflictiva història del proletariat català. En aquesta Història es fa un recorregut per l’anarquisme i la història del moviment llibertari a Espanya, que s’obre al 1870, l’any en el que neix a Barcelona l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), i que tindrà expressions, segon Termes, tan diverses com l’anarcocol·lectivista, (societari, obrerista i pedagògic); l’anarcomunista de la revolució immediata; l’anarcosindicalisme fonamentat en la lluita sindical i social; i l’anarcobolxevic, el de la gimnàstica revolucionària i la presa de poder.

Obra Col·lectiva

Rt#15M. Connectades a les xarxes, coordinades a les places

La Ciutat Invisible, La Directa, Claraboia.

La darrera recomenació que fem des deLa CiutatInvisibleés, no podia ser d’una altra manera, un llibre que per a nosaltres és molt especial i estimat. Pel procés que narra –els dies frenètics que van del 15 de maig al 19 de juny del 2011- viscuts amb passió col·lectiva, rebel·lió intel·ligent, amistat política. I també pel procés que encarna: una tasca col·laborativa realitzada entre projectes germans, dissenyada i impresa per cooperatives, feta possible per milers de col·laboradores, fotògrafs, tuitaires, mecenes. Si hem participat en algun llibre col·lectiu, és en aquest. A gaudir-lo!

I unes notes sobre Robert Walser, tant gran i tant desconegut

Jakob Von Gunten 

Siruela, 2011

El dia de nadal de 1956, la policia de Herisau a l’est de Suïssa trobava un home mort congelat enmig de la neu. Era Robert Walser, 78 anys d’edat, desaparegut/evadit de l’hospital mental on estava ingressat i un dels més grans i desconeguts escriptors de l’Europa Central contemporània del segle xx. Amb una prosa potent per elegant i que s’estranya davant l’insignificant, Walser va regalar al món una bibliografia curta però brillant. En castellà, i publicades per Siruela: “El ayudante”; “El paseo”, destacable especialment per l’alt refinament en l’el·laboració d’insults, la triologia de “Microgramas”, “El Bandido o “Jakob Van Gunten”, les peripècies i reflexions d’un adolescent internat a l’Institut Benjamenta: “Si, sin duda existe en el mundo eso que llaman progreso, pero no es sino una de las numerosas mentiras divulgadas por los hombres de negocios para poderle exprimir dinero a la masa con mayor cinismo y desparpajo. La masa es el esclavo de la grandiosa idea de masa. Ya no hay nada bello ni excelente. Lo bello, lo bueno y lo justo has de soñarlo tú mismo. Dime, ¿sabes soñar?. (Pàgina 54). Llibres exclusivament reservats pels i les amants de la bona literatura continental.

 Potser ens estem apropant a un moment de crisi de la vida urbana i les Ciutats Invisibles són un somni que neix del cor de les Ciutats Invivibles.

Italo Calvino 

.

Aquest video promocional realitzat gràcies a Amparo Muñoz, vol mantenir viu el record de la Colònia Castells, una ciutat possible, una de les múltiples ciutats ocultes que l’hostil model barceloní finalment ha acabat engolint.