La Ciutat Invisible » Ciències socials

Generación Post-Alfa. Patologías e imaginarios en el semiocapitalismo.

abdul — Tue, 08 Jun 2010 11:52:05 +0000

Franco Berardi, conegut com Bifo, és un dels pensadors més suggerents pel que fa a la comprensió crítica del nou capitalisme. Militant del moviment estudiantil en el 68 bolonyès, participà en experiències rupturistes i heterodoxes com la revista A/traverso (1975) i la precursora Radio Alice, que anticiparia el moviment posterior de les ràdios lliures. Arrestat durant “els anys de plom” que buscaren implosionar l’Autonomia obrera italiana, es refugià a París i allà es relacionà amb autors com Guattari i Foucault. A partir de 1991, amb el retorn a Itàlia, prossegueix la seva recerca en torn el rol que juguen la comunicació i el coneixement en el capitalisme postindustrial, i contribueix a fundar la televisió comunitària TV Orfeo. Aquestes preocupacions el porten a escriure La fàbrica de la infelicidad (Traficantes de Sueños, 2001) i Telestreet. Màquina imaginativa no homologada (Viejo Topo, 2003). Generación Post-Alfa, editat el 2007, és un recull de textos escrits de manera “rapsòdica” i “no orgànica” que, a partir d’una sèrie de “bifurcacions”, afronten temàtiques diverses en relació al conflicte social i les noves formes de domini capitalista. Des del moviment del 77 italià i l’autonomia, passant per la “connectivitat” i la precarització, el treball cognitiu i el semiocapital, fins a les mutacions antropològiques d’una generació que anomena postalfabètica: la que “ha aprés més paraules d’una màquina que de la seva pròpia mare”.

Planeta de ciudades miseria

abdul — Thu, 03 Jun 2010 18:30:55 +0000

En aquest llibre, l’autor del magistral anàlisis de la composició urbana de Los Ángeles a “Ciutat de quars”, analitza l’extensió i expansió del fenomen de la urbanització més enllà del que es sol anomenar països occidentals. Un desenvolupament de les ciutats dels països més pobres que està creant veritables monstres urbans amb les nefastes conseqüències socials que això comporta. Ciutat de Mèxic (22,1 milions de persones), Séul (21,9); Sao Paulo (19,9), Bombay (19,1)… Megalòpolis del segle XXI que han deixat enrere les dimensions modernes de les metròpolis del segle passat com per exemple, Londres (14.9). Aquest creixement ha comportat un augment dels problemes socials derivats de l’acumulació de població al que podríem anomenar perifèries de les perifèries. Un model de creixement urbà exponencial i desproporcionat en medis amb carències de recursos endèmica per proveir a un volum tant gran de població. L’abandonament de la fragilitat del model de vida al camp en resposta a unes suposades oportunitats promeses de la ciutat, han creat efectes contraris als desitjats per als qui hi han arribat. Perquè tot i que al camp passaven gana, les condicions i els vincles de les formes tradicionals de vida permetien la supervivència. Mentre que a aquestes noves ciutats massificades, la lluita per sobreviure, s’intensifica sense els llaços de la solidaritat de veïnatge.

Davis repassa diferents models de desenvolupament de ciutats i de perifèries d’aquestes masses d’àrees urbanes hiperdegradades , i simptomàticament, com en un joc de miralls, sempre ens retorna la mateixa imatge: pobresa, degradació, amuntegament, explotació, expulsions planificades, escassetat d’aigua i aliment….. Planeta de ciutats misèria o l’ infern dins l’ infern?

La ciudad mentirosa

abdul — Tue, 01 Jun 2010 11:10:31 +0000

Escrit amb passió vehement, com qui es desfoga, aquest relat és efectivament una carta d’amor a Barcelona. Però no vers la ciutat-negoci, ni vers la ciutat-aparador, ni vers la ciutat-museificada, ni vers la ciutat-pàtria-comuna-de-tots. Per contra, és una carta d’amor cap a les contradictòries formes de vida urbana que contínuament s’apropien de la ciutat, la fan habitable, la practiquen, la desborden. I és per tant un al·legat -carregat d’odi visceral i alhora raonadíssim, pel coneixement històric que el fonamenta- contra les polítiques urbanístiques, que no són sinó la continuació d’aquella vella obsessió dels poderosos per a controlar allò que esdevé crònicament incontrolable: el carrer.

Manuel Delgado és una de les veus més lúcides de les que avui reflexionen entorn què significa habitar la ciutat, i sobretot respecte què significa destruir-la. I llegir-lo és tot un plaer, a més d’un gran aprenentatge.