Elogi de la mirada proletaria

Lluís Llach no necessita presentació. Agradi més o menys, és un mite vivent de la música popular en català, el cantAUTOR per excel·lència. Aquesta pre-condició juga capciosament i d’una forma ambivalent dins el cap del lector quan pren per primera vegada el llibre entre les mans. Feliçment, després d’aquesta ombra de dubte inicial, la conjugació d’un títol bonic “Memòria d’uns ulls pintats”; la mirada directa d’un noi amb cara de venir o anar al front de la fotografia de la coberta i la sòlida trajectòria compromesa del personatge, ens empenyen a afrontar amb curiositat la proposta narrativa.

Una decisió contrastada, de la que ben segur no ens penedirem quan hàgim acabat de llegir i ens emocionem amb el desenllaç final de la història.

La narració és més o menys simple, una colla de quatre amics i amigues del barri de la Barceloneta dels anys vint-trenta conformen l’epicentre d’una trama que oculta una veritable història d’amistat i amor. La cosa es complica quan les “impotents biografies” entrellacen amb el “potent context” escollit, un escenari d’excepció vital, narrant l’abans i el després d’una de les revolucions més atípiques de la història universal, la Barcelona revolucionària de 1936. On, irremeiablement, la força dels esdeveniments arrossegarà els personatges pel costat més dramàtic de la vida.

L’escenari de la novel·la doncs s’extreu del bagul dels tresors de l’imaginari i la memòria proletària catalana: la vida comunitària d’un barri de port com la Barceloneta, territori fronterer per excel·lència. El món del treball, fet de teixidores, pescadors, portuaris, proletaris i contrabandistes. La força dels sindicats i l’organització del món llibertari d’aquells anys. L’ univers cultural en ebullició amb la poesia de Salvat-papasseit, la recreació de projectes d’educació municipal com l’Escola del Mar, les llibreries com a centre d’autoaprenentatge o el foment de l’autogestió de l’educació i l’autodidactisme. Un univers referencial propi autoproduit per obrers i obreres que se’ns rebel·la per exemple a través dels noms de les persones (Germinal, la Dorita, la Sarita). Constituint una geografia popular particular amb els seus topònims, on els objectes i les coses es personifiquen: la Gertrudis, la màquina de cosir o la Nausica, la barca. I tot això emmarcat en el combat etern de la lluita de classes que travessà “tràgicament” la vida dels nostres avantpassats immediats, tant en el govern de les passions quotidianes com en la revolució de les formes de vida, però també en la duresa de la guerra civil i la cruesa de la repressió franquista.

Si començàvem preguntant-nos sobre la idoneïtat de llegir una novel·la d’un-cantant-que-escriu, podem respondre que si, que el resultat és absolutament recomanable. Malgrat alguns errors de precisió històrica, salvats pel reconeixement i la pròpia humilitat de l’autor en últim terme -cosa que s’agraeix-. “Memòria d’uns ulls pintats” té tota la pinta de convertir-se en un dels èxits de Sant Jordi, més enllà de per QUI ha estat escrita per la forma en COM ha estat escrita.

Perquè el Llach Autor s’ha sabut desempallegar del Llach Cantant, però segueix essent el Llach de sempre. Una persona de gran sensibilitat i el més important, amb la capacitat de transmetre-la, que conjuga formidablement el misteriós art d’explicar històries i commoure. I no és això, en definitiva, el que defineix un Autor?

Esdevenint escripTOR, Llach no ha canviat, ha variat el canal però no el missatge, essent fidel al que sempre ha sigut, un AUTOR que ha anat més enllà dels seus cants.

CLICA AQUÍ PER COMPRAR EL LLIBRE

Joan Peiró i Belis va nèixer al barri d’Hostafrancs el 1887, i va ser vidrier i militant de la CNT. Va destacar com a organitzador de la Federació Nacional del Vidre en la seva joventut. Posteriorment, el 1922, i els anys 1928 i 1929, va arribar a ser secretari general de la CNT, i ministre d’Indústria durant la Segona República.  Morí afusellat per les autoritats franquistes el 24 de juliol de 1942 a Paterna, tot cridant: «¡Soldados! ¡Esta es la justicia de Franco!».

Tanmateix, el llibre ens desvetlla que la seva militància va tenir un rostre molt menys conegut: la direcció de la cooperativa de producció Cristalleries de Mataró (Fundació Ros Serra) a finals de la dictadura de Primo de Rivera, des d’on va defensar el cooperativisme com a eina revolucionària complementària dels sindicats. Cristalleries de Mataró va néixer d’una doble tradició cooperativa: la de l’ofici dels vidriers i la de la ciutat de Mataró, i va esdevenir la cooperativa de vidre més potent de Catalunya durant la Segona República, i la més antiga en funcionament.

Molt bon llibre d’en Miguel Garau sobre la vessant cooperativista de Peiró. El nostre petit homenatge a aquest lluitador santsenc. Us hi esperem!