Elogi de la mirada proletaria

Lluís Llach no necessita presentació. Agradi més o menys, és un mite vivent de la música popular en català, el cantAUTOR per excel·lència. Aquesta pre-condició juga capciosament i d’una forma ambivalent dins el cap del lector quan pren per primera vegada el llibre entre les mans. Feliçment, després d’aquesta ombra de dubte inicial, la conjugació d’un títol bonic “Memòria d’uns ulls pintats”; la mirada directa d’un noi amb cara de venir o anar al front de la fotografia de la coberta i la sòlida trajectòria compromesa del personatge, ens empenyen a afrontar amb curiositat la proposta narrativa.

Una decisió contrastada, de la que ben segur no ens penedirem quan hàgim acabat de llegir i ens emocionem amb el desenllaç final de la història.

La narració és més o menys simple, una colla de quatre amics i amigues del barri de la Barceloneta dels anys vint-trenta conformen l’epicentre d’una trama que oculta una veritable història d’amistat i amor. La cosa es complica quan les “impotents biografies” entrellacen amb el “potent context” escollit, un escenari d’excepció vital, narrant l’abans i el després d’una de les revolucions més atípiques de la història universal, la Barcelona revolucionària de 1936. On, irremeiablement, la força dels esdeveniments arrossegarà els personatges pel costat més dramàtic de la vida.

L’escenari de la novel·la doncs s’extreu del bagul dels tresors de l’imaginari i la memòria proletària catalana: la vida comunitària d’un barri de port com la Barceloneta, territori fronterer per excel·lència. El món del treball, fet de teixidores, pescadors, portuaris, proletaris i contrabandistes. La força dels sindicats i l’organització del món llibertari d’aquells anys. L’ univers cultural en ebullició amb la poesia de Salvat-papasseit, la recreació de projectes d’educació municipal com l’Escola del Mar, les llibreries com a centre d’autoaprenentatge o el foment de l’autogestió de l’educació i l’autodidactisme. Un univers referencial propi autoproduit per obrers i obreres que se’ns rebel·la per exemple a través dels noms de les persones (Germinal, la Dorita, la Sarita). Constituint una geografia popular particular amb els seus topònims, on els objectes i les coses es personifiquen: la Gertrudis, la màquina de cosir o la Nausica, la barca. I tot això emmarcat en el combat etern de la lluita de classes que travessà “tràgicament” la vida dels nostres avantpassats immediats, tant en el govern de les passions quotidianes com en la revolució de les formes de vida, però també en la duresa de la guerra civil i la cruesa de la repressió franquista.

Si començàvem preguntant-nos sobre la idoneïtat de llegir una novel·la d’un-cantant-que-escriu, podem respondre que si, que el resultat és absolutament recomanable. Malgrat alguns errors de precisió històrica, salvats pel reconeixement i la pròpia humilitat de l’autor en últim terme -cosa que s’agraeix-. “Memòria d’uns ulls pintats” té tota la pinta de convertir-se en un dels èxits de Sant Jordi, més enllà de per QUI ha estat escrita per la forma en COM ha estat escrita.

Perquè el Llach Autor s’ha sabut desempallegar del Llach Cantant, però segueix essent el Llach de sempre. Una persona de gran sensibilitat i el més important, amb la capacitat de transmetre-la, que conjuga formidablement el misteriós art d’explicar històries i commoure. I no és això, en definitiva, el que defineix un Autor?

Esdevenint escripTOR, Llach no ha canviat, ha variat el canal però no el missatge, essent fidel al que sempre ha sigut, un AUTOR que ha anat més enllà dels seus cants.

CLICA AQUÍ PER COMPRAR EL LLIBRE

Taller d’escriptura creativa per a dones

Entre el 15 d’octubre i el 15 de desembre tornem a programar el curs La ploma violeta: cicle de tallers de feminisme i escriptura creativa per a dones.

Us proposem dos horari per a fer el taller, dimecres i dissabte. Cal inscripció prèvia!

La ploma violeta

Data: del 15 d’octubre al 15 de desembre 2011.
Lloc: La Ciutat Invisible (Carrer Riego, 35 baixos. Barcelona–Sants)
Horari: Dimecres de 19 a 21h.
Dissabtes. D’11 a 13h.
Durada: 8 sessions (20 hores)
Preu: 100 Euros

Per insciure-us, envieu un mail a: cooperativa[arroba]laciutatinvisible.coop

Objetius i desenvolupament del taller

El nostre objectiu serà oferir a les alumnes les eines per a una lectura crítica i reflexiva de la literatura, que combateixi i deconstrueixi l’imaginari opressiu del patriarcat, així com donar les claus temàtiques i formals dels principals gèneres literaris (poesia, prosa i assaig), treballant en processos d’escriptura creativa de diferent ordre.

A l’inici de cada sessió, llegirem i debatrem textos escrits per les grans autores de la literatura universal, que ens serviran com a exemples per explicar les característiques pròpies de cada gènere literari.

El segon bloc de cada sessió estarà dedicat a analitzar els escrits de les alumnes, a la llum dels conceptes que hàgim posat sobre la taula en la primera part de cada sessió.

L’objectiu del taller és generar un espai de reflexió i creació literària; un lloc de trobada en el qual es teixeixin relacions entre dones de diferents generacions i amb trajectòries vitals dispars, on totes puguem aprendre de les altres a través de l’escriptura.

Programa

Per què escriure?
El poder de la paraula en la conquesta de la llibertat.

On buscar la “inspiració”
Escriure a partir d’estímuls. Tècniques per desbloquejar la creativitat.

En què consisteix la poesia?
Rima i metre. El ritme. El vers lliure. La prosa poètica.
Les figures poètiques. La metàfora. Dones poetes.

Escriptura i emocions: desmuntant els mites literaris de l’amor
L’exploració d’una “nova sentimentalitat”.

El conte
Decàleg del perfecte contista. Els personatges. L’anècdota. El narrador.
Espai i temps en el relat.

El text dramàtic
La tècnica del diàleg. El monòleg.

El microrrelat, un gènere en alça

La novel·la
Tècniques narratives. La trama. L’esquema de treball.

La prosa assagística
L’aforisme. La columna d’opinió. Buscar històries en la premsa escrita.

Més informació sobre el taller, les lectures i la tallerista a: www.olallacastro.blogspot.com

Perquè malgrat les adversitats va saber viure dignament una vida a contracorrent.

Teresa: La pastora

Es deia Teresa quan va néixer, així ho va decidir sa mare l’1 de febrer de 1917, quan davant els dubtes sobre la seva morfologia corporal i perquè no el cridessin a l’exèrcit, decidí que la criatura seria una dona. De petita, al seu poble, Vallibona, encara li deien Tereseta o Treseta. Al començar a créixer, en plena adolescència i amb un desenvolupament corporal notable, comencen a dir-li Teresota. Malagradosament, despectivament.

Més endavant, les increpacions augmenten i la rebategen com a Teresot. Les burles són constants. -Teresot, Teresot, que tens entre les cames? Ella s’indigna, respon, es defensa; fins que ja ningú gosa enriure-se’n més d’ella, capaç com és de plantar cara a qualsevol agressió.

Tot i que ella estima i hi ha qui l’estima, la majoria l’utilitza com a boc expiatori de les frustracions socials de tot el poble. Per això prefereix la muntanya a la plana, el bosc als pobles, les cabres a les males persones. Teresa es refugia a la muntanya. Hi està bé, allà; a gust. Molts dies dorm al ras sota la única manta estrellada de la nit fresca. Allà reflexiona i cuida les cabres. Les coneix a totes i amb el temps, es converteix en una de les pastores més reputades de la comarca. De la guerra civil no li arriba més que l’eco de les bombes i no participa directament en el combat. Oficialment encara és una dona. A la immediata post-guerra treballa molt, no hi ha mans degut a la repressió cruenta, i Teresa segueix a la muntanya, fins que un dia coneix als maquis.

Durruti: El darrer maqui dels Ports

Al principi tant sols hi col·labora fent d’enllaç i proveint de queviures al grup, simplement perquè la tracten bé. Per primera vegada a la vida algú l’accepta tal com és. Serà a partir del contacte amb els guerrillers, que començarà tot un procés d’empoderament que la portarà a acceptar-se a si mateixa com a home, estripar-se els vestits, tallar-se el cabell, deixar-se bigoti i canviar-se el nom. L’ensenyaran a llegir i a escriure, a disparar i defensar-se i també es familiaritzarà amb  la cosmovisió revolucionària que guiava aquells homes.

A partir de llavors, la Teresa serà el Florencio.

Dos fets marcaran la vida de Teresa/Florencio durant aquella època, una agressió sexual i l’escarni d’un grup de Guàrdies civils i de sometents que faran alimentar l’odi contra  aquests cossos repressius. I els fets del Cabanil, una operació contra el maquis dirigida per la Guàrdia Civil contra el refugi d’aquests, que implicarà indirectament al nostre personatge.

Arrel d’aquest fet, ara si definitivament, entrarà al maquis i adoptarà un nom de guerra, Durruti. Concretament entrarà en contacte amb un grup que havien arribat als Ports des de França el 1944. Al començament, foren grups dispersos, després Guerrillers de Llevant, i dos anys més tard formaren l’Agrupació Guerrillera de Llevant, fins a conformar l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Llevant i Aragó) sota la direcció del PCE.

Florencio entra al maquis el febrer de 1949 al XXIII Sector d’aquesta agrupació, els seus coneixements del terreny li permetran prestar molt bons serveis a una lluita de guerrilla no gens insignificant. El seu grup el comanda Carlos El Catalán, també en formaven part José Linares (Valencià), José González (Rubén) o Eufemio Bolós ( Barbero). En aquesta etapa coneix, però, al que serà el seu company de combat per excel·lència, Francisco Serrano Iranzo (Francisco/Rubio).

Dos anys després la Guàrdia civil assetja constantment aquests grups i la direcció comunista a França ordena una teòrica reestructuració, que a la llarga i a la pràctica significarà durant la primavera del 1952 la definitiva dissolució de l’Agrupació.

En aquell moment, Florencio, exhortat per Francisco, decidirà marxar amb ell i començar una lluita pel seu compte sota el nom de Partida independent. La por a ésser considerats desertors pels membres del partit farà que iniciïn una fugida cap endavant, perllongant la seva lluita, que cada vegada serà menys revolucionària i més per la supervivència. Serà en aquells moments quan la Guàrdia Civil la batejarà de nou amb el nom de La Pastora, apel·latiu pel que serà conegut mediàticament, encara que també com El Terror del Caro.

La partida independent durarà dos anys més, menys un petit interval en que els guerrillers fugen cap a Andorra a peu. Fins que en un assalt a casa dels empresaris Nomen (de l’arròs), un tiroteig acaba amb la vida de Francisco l’agost de 1954. Florencio es queda sol i com no té lloc on anar, resisteix a la muntanya dos anys més, fins el setembre de 1956 en que decideix marxar cap a Andorra. Al cap de quatre anys d’estància al país dels pirineus un malentès fa que el denunciïn. Evidentment, no té papers i és deportat a l’Estat Espanyol on el detindrà la Guàrdia Civil el 5 de maig de 1960.

Després de dos judicis militars i d’alguns problemes derivats de la seva identificació, és condemnat a mort acusat de 29 assassinats, però amb els anys li serà commutada la pena a cadena perpètua. Després de 17 anys a la presó, amb seixanta anys, i amb dues peticions d’indult, el deixen en llibertat. Morirà l’1 de gener de 2004 a Oloclau, un poble de Castelló.

Bibliografia i recomanacions per Sant Jordi:

“Teresa/Florencio Pla Meseguer no se echó al monte, estaba allí. Había nacido y crecido en el Barranco de Vallibona. Conocía por tanto su dureza (…) Cúando la opresión en un mundo de sexos lo acorraló y su diferencia, unida a las circunstancias que le habían tocado vivir, le puso en el blanco de todas las miradas, su única salida fue seguir en el monte y unirse a los hombres, en una vida que dominaba como nadie, la del maquis o monte bajo. (…) Imposible será determinar quién enseñó más a quien. Cierto que en las interminables horas del campamento José González López/Rubén, le enseñó a leer, mientras de Francisco Serrano Iranzo/Francisco, aprendería su orientación ideológica. A cambio, La Pastora les enseñará a no ser detenidos y a sobrevivir mientras ello fuera posible. La Pastora será el único de los hombres de aquél XXIII Sector de la Argupación Guerrillera de Levante y Aragón que pudo ver amanecer el año 2004”.

Així s’inicia el fantàstic treball sobre la biografia de Florencio i els maquis de la zona de José Calvo Segarra.
Un estudi rigorós i d’una extraordinària documentació sobre el personatge de l’any 2009.
La Pastora.
Del monte al mito.
Editorial Antinea.
Sense cap mena de dubte, el llibre més interessant des del punt de vista historiogràfic,
amb entrevistes al propi Florencio, i als familiars directes dels maquis implicats.

Amb aquesta història tant particular no és estrany, però, que la vida de Florencio s’hagi intentat portar al format de novel·la en diferents ocasions. I no ens sorprendria veure’n una producció cinematogràfica properament (no és per menys, però quina por).

Evidentment no nombrarem les de caràcter tendenciós aparegudes a final dels anys 70, però si la última d’Alicia Giménez Bartlett. Novetat de Sant Jordi, amb el títol Dónde nadie te encuentre, publicada per Destino i que ha rebut el Premi Nadal 2011.

Al marge de premis, la novel·la està molt ben feta i transmet emotivitat a cada pàgina. Aquest fet, unit a l’extraordinari de la biografia, provoca que no puguis deixar-lo fins que l’acabes. Molt bona feina, una trama de ficció ben construïda a partir de la recerca d’un psiquiatra francès i un periodista barceloní que s’interessen pel personatge i li segueixen les passes. Amb només un però, la insistència de l’autora en reflexar el caràcter “español”  i la contraposició amb un suposat, caràcter francès, a través de la carcaterització dels personatges ficcionats. Una caiguda en un tòpic molt gastat que espatlla en certa mesura la implecabilitat de la trama.

No obstant, si podeu prescindir d’aquest detall, us en recomanem encaridament la seva lectura.

L’editorial Destino també ha fet una edició en català amb el títol, On ningú et trobi.

Finalment hem sabut que van fer un documental, que no hem tingut ocasió de veure, amb el títol: Siempre será La pastora, d’Ismael Cobo (France – 2004 – 75′ – Production  Kerala-films) i n’hem trobat aquest reportatge navegant per internet: http://www.youtube.com/watch?v=qQNXtYOwdbc.

]]> http://laciutatinvisible.coop/articles/a-florenci-pla-messeguer-en-homenatge/feed/ 0 http://laciutatinvisible.coop/ressenyes-de-llibres/lultim-dia-abans-de-dema/ http://laciutatinvisible.coop/ressenyes-de-llibres/lultim-dia-abans-de-dema/#comments Thu, 07 Apr 2011 12:57:21 +0000 abdul http://laciutatinvisible.coop/?p=3837 Per algú que li agradi la bona literatura en català vet aquí  una lectura imprescindible. Escrit amb frases curtes despullades d’ornaments innecessaris. Articulada a mode gairebé d’història mínima. Punt seguit rere punt seguit, l’autor ens obsequia amb un repertori d’oracions de brillant contundència, que tallen finament el relat amb la punta delicada d’un bisturí. Entrecreuament d’imatges i de veus narradores, salts de temps en poques línies, simultànietat de velocitats narratives.
La sensació és que Eduard Márquez ens podria explicar qualsevol història, mentre ens l’expliqués d’aquesta manera. Un gaudir de la lectura gairebé únicament per la pròpia sonoritat de l’estil.La trama, que sense desmerèixer-la, potser es el de menys, tracta sobre l’amistat i el desplegament de les relacions humanes amb el pas dels anys. Tres moments en la vida del protagonista, del seu amic Robert, i de la Francesca, qui tanca el triangle de personatges. La infància que els dos amics passen a La Salle, amb la duresa de l’educació religiosa de rerefons; la joventut i l’aprenentatge d’experiències noves i, finalment, una data no gaire llunyana d’avui, quan els dos amics, ja entrats a la quarantena, es retroben. Un Robert que està vivint al carrer, una Francesca que ja no hi és i el protagonista, que ha establert un nou triangle amb la seva dona i la seva filla. El retrobament entre els dos amics obrirà una nova situació plena de records, de distàncies i retrets, de pors i voluntats, que ens portarà a un desenllaç a l’alçada de la història vital que arrosseguen uns sobredeterminats personatges. Una  preciosa, plena de musicalitat i de ritmes que ens introdueix en els secrets de les relacions humanes. I que ens permet retrobar-nos amb la bona literatura feta amb la nostra llengua.

Tot i que la trama no està del tot ben resolta -la decepció amorosa, el cansament vital i la follia de venjança resulten llocs excessivament comuns-, aquest desequilibri es compensa, potser, amb tocs d’humor, llenguatge espontani i directe, i algunes referències al procés d’escriptura, així com els raonament obsessius propis de Nothomb.

]]> http://laciutatinvisible.coop/ressenyes-de-llibres/el-viatge-dhivern/feed/ 0 http://laciutatinvisible.coop/ressenyes-de-llibres/3841/ http://laciutatinvisible.coop/ressenyes-de-llibres/3841/#comments Mon, 04 Apr 2011 13:45:10 +0000 abdul http://laciutatinvisible.coop/?p=3841

L’epicentre d’aquesta novel·la gira en torn dos estudiants de filosofia perpetus i politoxicòmans, habitants d’una caseta situada en una carreró de Vallcarca el 2017. Guerau i Kosmas porten una intensa vida dedicada a l’estudi sistemàtic dels clàssics, la mitologia medievial, l’hel·lènica i l’hebraïca.

En principi, atrapats en  una vida ataràxica, resten alïens als canvis urbanístics i socials que pateix el barri: comerços, bars i restaurants dominats per lobbies d’erasmus amb escamots privats; escavadores i grues que s’obren pas per tots els barris de la ciutat, esborrant al seu pas tot rastre del passat obrer, i aixecant, alhora, una nova ciutat més lluent, més altra, més cívica i que, ha eliminat l’antagonisme.

Amb grans dosis d’humor, lucidesa i ironia, l’autor ficciona o, més aviat, dibuixa el futur més immediat d’una Barcelona transmutada, finalment, en “la millor botiga del món”, en el parc temàtic per a guiris, on Guàrdia de la Urbanitat controla que els nens i nenes esdevinguin ciutadans cívics i complidors.

De sobte, fenòmens estranys començen a trencar la pau social del barri, una mena de gólem sorgeix de les ombres emanat de les contradiccions de la perfecció i de les ments perturbades dels seus creadors.

Una comèdia negra, lisèrgica i surrealista amb certs guinys a la no ficció, protagonitzada per guerrillers situacionistes, entre els que destaquen un migrant ex-enginyer agrònom i ex- botiguer polonès; tots els sonats components dels Surfing Sirles o Manuel Prim, un antropòleg escèptic però entusiasta, d’aquests que encara farien les coses que ja no es fan.

Tot amenitzat amb sicaris amb aspiracions musicals; cofradies secretes terroristes amb plans apocalíptics; un periodista local de successos i una d’assumptes esotèrics; un comissari de policia atrapat en un sistema que cada cop troba més absurd i polítics miserables professionals del mal dissimular inutilitat. Una novel·la intel·ligent, d’humor finíssim i rerefons polític exquisit.

Emulsió de ferro va ser la primera novel·la de l’autor, guardonada amb el Premi Brigada 21 a la millor novel·la negra en català del 2009. Émet o la revolta és la segona novel·la que publica.

La guaiaba és una fruita tropical valorada per les seves propietats nutritives. En destaquem, sobretot, el seu poderós efecte afrodisíac, al qual diferents cultures han fet referència des de fa segles, tot i no estar provat científicament.

Aquest fruit suggeridor és el nexe d’unió d’aquest recull de relats breus. El gust, la olor i la polpa de la guaiba causen estralls a la vida quotidiana dels diferents protagonistes: una colònia de perfum irresistible que desperta passions insospitades; una al·lèrgia mortal de magnitud insòlita i origen desconegut; uns preservatius absolutament desitjables; un ritual ancestral de sexe col·lectiu en una remota illa del Pacífic…

Essència de guaiaba va guanyar el premi de narrativa Antoni Bru en els XXV premis literaris Ciutat d’Elx.

Un pare que, després de trencar amb la seva enèssima relació, decideix abandonar la ciutat i passar un any a una illa deserta al sud d’Alaska, a la que només s’hi pot arribar per mar o per aire, allunyada de tot vestigi de població. Allà, planeja fer una reflexió sobre la pròpia actitud davant la vida i de les relacions que ha establert. L’acompanyarà el seu fill, un jove de setze anys que, per no decebre al pare, decideix llençar-se a aquesta ascètica aventura.

El que havia de ser un retrobament del pare amb si mateix i amb el seu fill, en un marc de naturalesa salvatge, ben aviat es desvetlla com una situació que posarà a prova la resistència dels personatges a les seves pròpies i les seves relacions. Quan aquesta resistència es trenca, s’obra una novel·la molt i molt fosca, que ens portarà a extrems i a situacions que difícilment ens podem imaginar.

Amb molts paral·lelismes amb El Resplandor, Vann ens porta a una nova història que ens mostra l’infern que es pot obrir en un paradís gelat quan els plans idílics es trenquen i la cordura passa a ser quelcom tant difícil de trobar com els brins de sol a Sukkwan Island.

]]> http://laciutatinvisible.coop/ressenyes-de-llibres/sukkwan-island/feed/ 0 http://laciutatinvisible.coop/ressenyes-de-llibres/veus-de-la-nova-narrativa-catalana/ http://laciutatinvisible.coop/ressenyes-de-llibres/veus-de-la-nova-narrativa-catalana/#comments Thu, 16 Dec 2010 16:58:19 +0000 abdul http://laciutatinvisible.coop/?p=2481 Bona compil·lació i recull de textos literaris feta per autors de menys de 45 anys. Lolita Bosch ha recol·lectat fruita variada, més verda, més madura, però en definitiva una bona collita-antologia de relats breus. Un tastet del bò i millor que s’està fent a nivell -quasi de re-construcció cultural- amb la literatura en català.

Entre altres hi ha textos d’autors reconeguts com: Ferran Serés (“L’arbre sense tronc”o “La matèria primera”); Guillem Sala Lorda (“Imagina un carrer); Sánchez Piñol (“Pandora al Congo”); Jo Alexander (“L’hivernacle”); Garcia Tur (“Twistanschauung “); Jordi Puntí (“Maletes perdúdes”), Borja Baguña, Martí Monterde (“Poética del cafè”), Roc Casagran (“Camí d’Itaca”), Najat El Hachmi (“L’últim patriarca”), Joan Miquel Oliver, Joan Esculíes i un llarg etcètera. Però també la contribució d’alguns autors i autores inèdits fins ara.

Així doncs, imprescindible, pels Salvat-papasseitians, que sempre portem en un racó de la memòria els versos d’aquest home: proletari, llibertari i llibreter.