La Ciutat Invisible » Narrativa en Castellà

Taller La ploma lila: obertes les inscripcions!

Elba — Wed, 24 Aug 2011 14:42:15 +0000

Taller d’escriptura creativa per a dones

Entre el 15 d’octubre i el 15 de desembre tornem a programar el curs La ploma violeta: cicle de tallers de feminisme i escriptura creativa per a dones.

Us proposem dos horari per a fer el taller, dimecres i dissabte. Cal inscripció prèvia!

La ploma violeta

Data: del 15 d’octubre al 15 de desembre 2011.
Lloc: La Ciutat Invisible (Carrer Riego, 35 baixos. Barcelona–Sants)
Horari: Dimecres de 19 a 21h.
Dissabtes. D’11 a 13h.
Durada: 8 sessions (20 hores)
Preu: 100 Euros

Per insciure-us, envieu un mail a: cooperativa[arroba]laciutatinvisible.coop

Objetius i desenvolupament del taller

El nostre objectiu serà oferir a les alumnes les eines per a una lectura crítica i reflexiva de la literatura, que combateixi i deconstrueixi l’imaginari opressiu del patriarcat, així com donar les claus temàtiques i formals dels principals gèneres literaris (poesia, prosa i assaig), treballant en processos d’escriptura creativa de diferent ordre.

A l’inici de cada sessió, llegirem i debatrem textos escrits per les grans autores de la literatura universal, que ens serviran com a exemples per explicar les característiques pròpies de cada gènere literari.

El segon bloc de cada sessió estarà dedicat a analitzar els escrits de les alumnes, a la llum dels conceptes que hàgim posat sobre la taula en la primera part de cada sessió.

L’objectiu del taller és generar un espai de reflexió i creació literària; un lloc de trobada en el qual es teixeixin relacions entre dones de diferents generacions i amb trajectòries vitals dispars, on totes puguem aprendre de les altres a través de l’escriptura.

Programa

Per què escriure?
El poder de la paraula en la conquesta de la llibertat.

On buscar la “inspiració”
Escriure a partir d’estímuls. Tècniques per desbloquejar la creativitat.

En què consisteix la poesia?
Rima i metre. El ritme. El vers lliure. La prosa poètica.
Les figures poètiques. La metàfora. Dones poetes.

Escriptura i emocions: desmuntant els mites literaris de l’amor
L’exploració d’una “nova sentimentalitat”.

El conte
Decàleg del perfecte contista. Els personatges. L’anècdota. El narrador.
Espai i temps en el relat.

El text dramàtic
La tècnica del diàleg. El monòleg.

El microrrelat, un gènere en alça

La novel·la
Tècniques narratives. La trama. L’esquema de treball.

La prosa assagística
L’aforisme. La columna d’opinió. Buscar històries en la premsa escrita.

Més informació sobre el taller, les lectures i la tallerista a: www.olallacastro.blogspot.com

A Florenci Pla Messeguer, en homenatge

abdul — Mon, 11 Apr 2011 23:18:49 +0000

Més que una ressenya, que també, això vol ser un petit homenatge, un record per un personatge extraordinari de la nostra història. Florencio Pla Messeguer, pastor i maqui, animal de muntanya, indígena dels Ports.

Perquè malgrat les adversitats va saber viure dignament una vida a contracorrent.

Teresa: La pastora

Es deia Teresa quan va néixer, així ho va decidir sa mare l’1 de febrer de 1917, quan davant els dubtes sobre la seva morfologia corporal i perquè no el cridessin a l’exèrcit, decidí que la criatura seria una dona. De petita, al seu poble, Vallibona, encara li deien Tereseta o Treseta. Al començar a créixer, en plena adolescència i amb un desenvolupament corporal notable, comencen a dir-li Teresota. Malagradosament, despectivament.

Més endavant, les increpacions augmenten i la rebategen com a Teresot. Les burles són constants. -Teresot, Teresot, que tens entre les cames? Ella s’indigna, respon, es defensa; fins que ja ningú gosa enriure-se’n més d’ella, capaç com és de plantar cara a qualsevol agressió.

Tot i que ella estima i hi ha qui l’estima, la majoria l’utilitza com a boc expiatori de les frustracions socials de tot el poble. Per això prefereix la muntanya a la plana, el bosc als pobles, les cabres a les males persones. Teresa es refugia a la muntanya. Hi està bé, allà; a gust. Molts dies dorm al ras sota la única manta estrellada de la nit fresca. Allà reflexiona i cuida les cabres. Les coneix a totes i amb el temps, es converteix en una de les pastores més reputades de la comarca. De la guerra civil no li arriba més que l’eco de les bombes i no participa directament en el combat. Oficialment encara és una dona. A la immediata post-guerra treballa molt, no hi ha mans degut a la repressió cruenta, i Teresa segueix a la muntanya, fins que un dia coneix als maquis.

Durruti: El darrer maqui dels Ports

Al principi tant sols hi col·labora fent d’enllaç i proveint de queviures al grup, simplement perquè la tracten bé. Per primera vegada a la vida algú l’accepta tal com és. Serà a partir del contacte amb els guerrillers, que començarà tot un procés d’empoderament que la portarà a acceptar-se a si mateixa com a home, estripar-se els vestits, tallar-se el cabell, deixar-se bigoti i canviar-se el nom. L’ensenyaran a llegir i a escriure, a disparar i defensar-se i també es familiaritzarà amb la cosmovisió revolucionària que guiava aquells homes.

A partir de llavors, la Teresa serà el Florencio.

Dos fets marcaran la vida de Teresa/Florencio durant aquella època, una agressió sexual i l’escarni d’un grup de Guàrdies civils i de sometents que faran alimentar l’odi contra aquests cossos repressius. I els fets del Cabanil, una operació contra el maquis dirigida per la Guàrdia Civil contra el refugi d’aquests, que implicarà indirectament al nostre personatge.

Arrel d’aquest fet, ara si definitivament, entrarà al maquis i adoptarà un nom de guerra, Durruti. Concretament entrarà en contacte amb un grup que havien arribat als Ports des de França el 1944. Al començament, foren grups dispersos, després Guerrillers de Llevant, i dos anys més tard formaren l’Agrupació Guerrillera de Llevant, fins a conformar l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Llevant i Aragó) sota la direcció del PCE.

Florencio entra al maquis el febrer de 1949 al XXIII Sector d’aquesta agrupació, els seus coneixements del terreny li permetran prestar molt bons serveis a una lluita de guerrilla no gens insignificant. El seu grup el comanda Carlos El Catalán, també en formaven part José Linares (Valencià), José González (Rubén) o Eufemio Bolós ( Barbero). En aquesta etapa coneix, però, al que serà el seu company de combat per excel·lència, Francisco Serrano Iranzo (Francisco/Rubio).

Dos anys després la Guàrdia civil assetja constantment aquests grups i la direcció comunista a França ordena una teòrica reestructuració, que a la llarga i a la pràctica significarà durant la primavera del 1952 la definitiva dissolució de l’Agrupació.

En aquell moment, Florencio, exhortat per Francisco, decidirà marxar amb ell i començar una lluita pel seu compte sota el nom de Partida independent. La por a ésser considerats desertors pels membres del partit farà que iniciïn una fugida cap endavant, perllongant la seva lluita, que cada vegada serà menys revolucionària i més per la supervivència. Serà en aquells moments quan la Guàrdia Civil la batejarà de nou amb el nom de La Pastora, apel·latiu pel que serà conegut mediàticament, encara que també com El Terror del Caro.

La partida independent durarà dos anys més, menys un petit interval en que els guerrillers fugen cap a Andorra a peu. Fins que en un assalt a casa dels empresaris Nomen (de l’arròs), un tiroteig acaba amb la vida de Francisco l’agost de 1954. Florencio es queda sol i com no té lloc on anar, resisteix a la muntanya dos anys més, fins el setembre de 1956 en que decideix marxar cap a Andorra. Al cap de quatre anys d’estància al país dels pirineus un malentès fa que el denunciïn. Evidentment, no té papers i és deportat a l’Estat Espanyol on el detindrà la Guàrdia Civil el 5 de maig de 1960.

Després de dos judicis militars i d’alguns problemes derivats de la seva identificació, és condemnat a mort acusat de 29 assassinats, però amb els anys li serà commutada la pena a cadena perpètua. Després de 17 anys a la presó, amb seixanta anys, i amb dues peticions d’indult, el deixen en llibertat. Morirà l’1 de gener de 2004 a Oloclau, un poble de Castelló.

Bibliografia i recomanacions per Sant Jordi:

“Teresa/Florencio Pla Meseguer no se echó al monte, estaba allí. Había nacido y crecido en el Barranco de Vallibona. Conocía por tanto su dureza (…) Cúando la opresión en un mundo de sexos lo acorraló y su diferencia, unida a las circunstancias que le habían tocado vivir, le puso en el blanco de todas las miradas, su única salida fue seguir en el monte y unirse a los hombres, en una vida que dominaba como nadie, la del maquis o monte bajo. (…) Imposible será determinar quién enseñó más a quien. Cierto que en las interminables horas del campamento José González López/Rubén, le enseñó a leer, mientras de Francisco Serrano Iranzo/Francisco, aprendería su orientación ideológica. A cambio, La Pastora les enseñará a no ser detenidos y a sobrevivir mientras ello fuera posible. La Pastora será el único de los hombres de aquél XXIII Sector de la Argupación Guerrillera de Levante y Aragón que pudo ver amanecer el año 2004”.

Així s’inicia el fantàstic treball sobre la biografia de Florencio i els maquis de la zona de José Calvo Segarra.
Un estudi rigorós i d’una extraordinària documentació sobre el personatge de l’any 2009.
La Pastora.
Del monte al mito.
Editorial Antinea.
Sense cap mena de dubte, el llibre més interessant des del punt de vista historiogràfic,
amb entrevistes al propi Florencio, i als familiars directes dels maquis implicats.

Amb aquesta història tant particular no és estrany, però, que la vida de Florencio s’hagi intentat portar al format de novel·la en diferents ocasions. I no ens sorprendria veure’n una producció cinematogràfica properament (no és per menys, però quina por).

Evidentment no nombrarem les de caràcter tendenciós aparegudes a final dels anys 70, però si la última d’Alicia Giménez Bartlett. Novetat de Sant Jordi, amb el títol Dónde nadie te encuentre, publicada per Destino i que ha rebut el Premi Nadal 2011.

Al marge de premis, la novel·la està molt ben feta i transmet emotivitat a cada pàgina. Aquest fet, unit a l’extraordinari de la biografia, provoca que no puguis deixar-lo fins que l’acabes. Molt bona feina, una trama de ficció ben construïda a partir de la recerca d’un psiquiatra francès i un periodista barceloní que s’interessen pel personatge i li segueixen les passes. Amb només un però, la insistència de l’autora en reflexar el caràcter “español” i la contraposició amb un suposat, caràcter francès, a través de la carcaterització dels personatges ficcionats. Una caiguda en un tòpic molt gastat que espatlla en certa mesura la implecabilitat de la trama.

No obstant, si podeu prescindir d’aquest detall, us en recomanem encaridament la seva lectura.

L’editorial Destino també ha fet una edició en català amb el títol, On ningú et trobi.

Finalment hem sabut que van fer un documental, que no hem tingut ocasió de veure, amb el títol: Siempre será La pastora, d’Ismael Cobo (France – 2004 – 75′ – Production Kerala-films) i n’hem trobat aquest reportatge navegant per internet: http://www.youtube.com/watch?v=qQNXtYOwdbc.

De Q, a la memoria de los vencidos

abdul — Tue, 29 Mar 2011 20:30:34 +0000

A partir de 1999, un col·lectiu d’escriptors i activistes començaren a signar, sota el nom de Luther Blissett o Wu Ming, novel·les extraordinàries com Q o 54, amb la intenció de desenvolupar literàriament la noció de la “mitopoiesi”. Doncs amb aquelles novel·les corals, multitudinàries, que se submergien en la història de les subversions i dissidències al poder, els seus autors pretenien crear mites, relats o narratives vinculades estretament a les comunitats en lluita, passades, presents o futures. Això és, la literatura com a estratègia per a imaginar una altra realitat, més enllà de la realitat definida per l’Estat o el capital. Lluny de la funció ordenadora del mite -que pot anar des de glorificar en un panteó a l’heroi revolucionari, a canonitzar les banals tradicions quotidianes inamovibles- els mites desenvolupats pels Luther Blisset eren col·lectius, nòmades, poliformes, disruptors, i no es deixaven atrapar per la paràlisi. En aquest sentit, evitaven la subordinació de la realitat al mite, sinó que construïen una narrativa per a estimular una acció política que no santifiqués ni res ni ningú.

La idea de mitopoiesi ens ha vingut repetidament al cap llegint La memoria de los vencidos, que Michel Ragon publicà a França el 1990, i que ara l’editorial La Oveja Roja acaba de publicar en castellà. Ragon (1924), autor prolífic, proletari autodidacte, que ha escrit des d’urbanisme a les avantguardes artístiques, amb aquesta novel·la afronta els grans mites revolucionaris del segle XX europeu. Els anarquistes francesos, tant insurreccionals com Bonnot, com els anarcosindicalistes de principis del segle; la Revolució Russa, aquella gran esperança pels i les treballadores europees que acabà en desastre totalitari; la revolució inacabada dels carrers barcelonins del 36; el maig francès… són viscuts a partir de l’experiència vital i política de Fred Barthélemy, un infant vagabund al Paris de 1900 que es fa adult i vell amb el segle. Barthélemy travessa esdeveniments i personatges que, fins ara, haviem llegit més en la fredor de l’assaig que no sota la lectura humanitzadora, complexa, emocional, de la narrativa. Paul Delesalle, Victor Serge, Alexandra Kollontai, Lenin, Trotsky, Volin, Kropotkin, Gorki, Majnó, Pestaña, Müsham, Durruti, i també milers de personatges anònims… apareixen immerses en la turbulència dels esdeveniments revolucionaris, encadenats a les seves grandeses i misèries, formant part de les lluites que ens conformen d’una forma complexa i contradictòria.

Les narratives esterilitzadores de la societat capitalista pretenen sepultar, sota tones de mercaderia immediatista i banal, les victòries i derrotes dels successius moviments revolucionaris. Més a prop nostre, hi ha una memòria dels vençuts que és la nostra memòria, i oblidar-la seria derrotar-los novament.

Dossier de la novel·la

Sukkwan Island

abdul — Fri, 25 Mar 2011 01:54:08 +0000

Novetat editorial presentada per Empúries en català i per l’editorial Alfabia en castellà amb la que Vann descendeix a les tenebres i als racons més foscos de la solitud de l’home modern desgastat, a la seva desesperació i als seus infructuosos esforços de refer-se a si mateix.

Un pare que, després de trencar amb la seva enèssima relació, decideix abandonar la ciutat i passar un any a una illa deserta al sud d’Alaska, a la que només s’hi pot arribar per mar o per aire, allunyada de tot vestigi de població. Allà, planeja fer una reflexió sobre la pròpia actitud davant la vida i de les relacions que ha establert. L’acompanyarà el seu fill, un jove de setze anys que, per no decebre al pare, decideix llençar-se a aquesta ascètica aventura.

El que havia de ser un retrobament del pare amb si mateix i amb el seu fill, en un marc de naturalesa salvatge, ben aviat es desvetlla com una situació que posarà a prova la resistència dels personatges a les seves pròpies i les seves relacions. Quan aquesta resistència es trenca, s’obra una novel·la molt i molt fosca, que ens portarà a extrems i a situacions que difícilment ens podem imaginar.

Amb molts paral·lelismes amb El Resplandor, Vann ens porta a una nova història que ens mostra l’infern que es pot obrir en un paradís gelat quan els plans idílics es trenquen i la cordura passa a ser quelcom tant difícil de trobar com els brins de sol a Sukkwan Island.

Sang a les drassanes

abdul — Mon, 05 Jul 2010 16:24:53 +0000

Aquest volum, que va veure la llum el 1926 originàriament en castellà, és el llibre que

va batejar la Barcelona vella com barri Xino. Madrid ens acosta a la Barcelona dels

anys 20 mitjançant reportatges novel·lats amb un estil molt personal, contraposant

l’oficial literatura del Passeig de Gràcia amb l’oficiosa literatura del barri cinquè.

La Barcelona dels meublées i els cabarets, de les bacanals dels homosexuals, les vagues

generals i els crims socials. La Barcelona on es ballen tangos i s’ensuma cocaïna, on les

putes encara parlen català. Una ciutat turbulenta i apassionant.

L’autor protagonista, orfe i busca vides des de els 13 anys, passa per la presó als 19,

on coneix els personatges del barri Xino dels quals ens parlarà al llibre, desde un punt

de vista vívid i implicat. Un tipus de periodisme a cavall entre la crònica negra i el

periodisme d’investigació, que no té res a envejar al nou periodisme nordamericà dels

anys 60 i 70.

L’Elegància de l’eriçó

abdul — Mon, 05 Jul 2010 11:52:05 +0000

Les protagonistes de la història són una dona de 54 anys i una nena de 12. L’acció es desenvolupa en un edifici de rics de París, cau de progressites ben estants, classistes i xafarders, que queden retratats per la mirada àcida de les protagonistes.

El text éstà organitzat en capítols breus que donen veu alternativament a ambdues protagonistes i que exhibeixen la seva inteligència, el bon gust i el finíssim sentit de l’humor. Un relat farcit de referències filosòfiques, cinematogràfiques i artístiques, que combina profunditat i bellesa, amb impertinència i cinisme.

Black, black, black

abdul — Mon, 05 Jul 2010 11:42:04 +0000

Una novel•la negra que ens proposa una lectura insurgent sobre la violència dels sistema i una investigació criminològica amb altes dosis de psicologia freudiana. El punt de partida és un assassinat i el relat es construeix a partir de les mirades i els punts de vista dels afectats, el detectiu i l’entorn. Una novel•la policíaca intel•ligent i divertida que obliga el lector a participar i pensar el sentit de la interferència de la veritat i la mentida, la realitat i la ficció.

Y los hipopótamos se cocieron en sus tanques

abdul — Mon, 05 Jul 2010 11:37:22 +0000

Una novel·la estranya farcida de personatges marsculins, un relat sense ficció malgrat la majoria dels personatges gaudeixen d’un pseudònim. Els cronistes de la història són Will Dennison -el nom que es dona a si mateix William Burroughs- i Mike Ryko – Jack Kerouac. Un grups d’amics se’n van de viatge l’agost de 1944. Les seves anades i vingudes es veuran creuades per una relació homosexual i un crim passional

Compañeras de viaje

abdul — Mon, 05 Jul 2010 11:32:57 +0000

Un nou recull de relats amb personatges femenins com a protagonistes, i un viatge com a espai i temps del desenvolupament de l’acció. Dones inquietes i somiadores que ens ensenyes qui són, a partir de la seva relació amb els altres. I el viatge no és sinó una metàfora de la llunyania d’allò quotidià, la intensitat de la felicitat i l’ expectativa de saber-se lliure.

El temps envelleix de pressa

abdul — Mon, 05 Jul 2010 11:29:08 +0000

El temps esdevé un personatge més d’aquesta novel•la coral. Passat, present i futur transiten les vides d’un exagent de l’RDA que va espiar Bertolt Brecht, un oficial italià que va patir radiacions d’urani i un home que explica històries per omplir la seva solitud. Històries on els personatges que les habiten es confronten amb el temps, el defugen o els persegueix per demanar-los explicacions.