La Ciutat Invisible » Història general

Hammerstein o el tesón

abdul — Fri, 19 Aug 2011 18:52:50 +0000

Impressionant recerca la que ha dut a terme novament aquest alemany de més de 80 anys, aquesta vegada per endinsar-se en la vida dels membres d’una família alemanya durant la pujada al poder de Hitler, la guerra ila Resistència.

Els Hammerstein són una família provinent de l’antiga noblesa i molt posicionada dins l’exèrcit dela Repúblicade Weimar. Kurt, general del Reichswehr i un dels caps de l’Estat Major, serveix de fil conductor per a aquest relat novel·lat d’uns anys centrals a la història d’alemanya. Mitjançant documents reals, converses post-mortem i amb els resultats d’una recerca més que exhaustiva, Enzensberger es val d’aquest personatge i de la seva família per mostrar l’ambivalència que suscità Hitler i el NSDAP en el sinus de les famílies de l’antic règim, però també el paper i la importància del PKD i dels aparells clandestins dependents dela URSSdins el territori alemany, així com les purgues que es dugueren a terme dels membres no aliniats amb els designis del Komintern. També les sorprenents relacions que s’establiren entre els dos països en el període d’entreguerres i durant la guerra mundial i del desenvolpament de la qüestió jueva al llarg d’aquells anys.

Un pare alt càrrec militar, oposat a Hitler, amb relacions amb el que fou el canciller Schleicher i que participà en la gestació dels atemptats fallits de juliol del 1944 contra el Führer, amb unes filles que col·laboraren activament amb els nuclis clandestins pro-soviètics i fills que participaren activament en la resitència interior contra Hitler permeten a l’autor mostrar el polimorfisme del “cas alemany” que es desplega des de la caiguda dela Repúblicafins a l’inici dela GuerraFreda.Escrit amb dinamisme i canvis de registre, Enzensberger torna, una vegada més, a donar-nos una immensa lliçó d’història. No dels grans personatges que més lluiren, sino d’aquells que estigueren abans, durant i després, que treballaren als marges i dels que mai sabrem del tot cert fins on van arribar.

De Q, a la memoria de los vencidos

abdul — Tue, 29 Mar 2011 20:30:34 +0000

A partir de 1999, un col·lectiu d’escriptors i activistes començaren a signar, sota el nom de Luther Blissett o Wu Ming, novel·les extraordinàries com Q o 54, amb la intenció de desenvolupar literàriament la noció de la “mitopoiesi”. Doncs amb aquelles novel·les corals, multitudinàries, que se submergien en la història de les subversions i dissidències al poder, els seus autors pretenien crear mites, relats o narratives vinculades estretament a les comunitats en lluita, passades, presents o futures. Això és, la literatura com a estratègia per a imaginar una altra realitat, més enllà de la realitat definida per l’Estat o el capital. Lluny de la funció ordenadora del mite -que pot anar des de glorificar en un panteó a l’heroi revolucionari, a canonitzar les banals tradicions quotidianes inamovibles- els mites desenvolupats pels Luther Blisset eren col·lectius, nòmades, poliformes, disruptors, i no es deixaven atrapar per la paràlisi. En aquest sentit, evitaven la subordinació de la realitat al mite, sinó que construïen una narrativa per a estimular una acció política que no santifiqués ni res ni ningú.

La idea de mitopoiesi ens ha vingut repetidament al cap llegint La memoria de los vencidos, que Michel Ragon publicà a França el 1990, i que ara l’editorial La Oveja Roja acaba de publicar en castellà. Ragon (1924), autor prolífic, proletari autodidacte, que ha escrit des d’urbanisme a les avantguardes artístiques, amb aquesta novel·la afronta els grans mites revolucionaris del segle XX europeu. Els anarquistes francesos, tant insurreccionals com Bonnot, com els anarcosindicalistes de principis del segle; la Revolució Russa, aquella gran esperança pels i les treballadores europees que acabà en desastre totalitari; la revolució inacabada dels carrers barcelonins del 36; el maig francès… són viscuts a partir de l’experiència vital i política de Fred Barthélemy, un infant vagabund al Paris de 1900 que es fa adult i vell amb el segle. Barthélemy travessa esdeveniments i personatges que, fins ara, haviem llegit més en la fredor de l’assaig que no sota la lectura humanitzadora, complexa, emocional, de la narrativa. Paul Delesalle, Victor Serge, Alexandra Kollontai, Lenin, Trotsky, Volin, Kropotkin, Gorki, Majnó, Pestaña, Müsham, Durruti, i també milers de personatges anònims… apareixen immerses en la turbulència dels esdeveniments revolucionaris, encadenats a les seves grandeses i misèries, formant part de les lluites que ens conformen d’una forma complexa i contradictòria.

Les narratives esterilitzadores de la societat capitalista pretenen sepultar, sota tones de mercaderia immediatista i banal, les victòries i derrotes dels successius moviments revolucionaris. Més a prop nostre, hi ha una memòria dels vençuts que és la nostra memòria, i oblidar-la seria derrotar-los novament.

Dossier de la novel·la

Una historia popular del Imperio Americano

abdul — Thu, 16 Dec 2010 16:33:51 +0000

Recordeu La Otra História de Estados Unidos?

La contrahistòria dels Estats Units d’Amèrica realitzada magistralment pel recentment desaparegut Howard Zinn?

Doncs ara, l’editorial Sinsentido ha adaptat en còmic el famós llibre d’aquest autor, constituïnt un bon regal per aquests dies pels i les amants de la il·lustració narrada o la narrativa il·lustrada.

El procés de Montjuïc

abdul — Fri, 26 Nov 2010 13:16:36 +0000

El procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX.

El procés de Montjuïc ens acosta a un dels tants períodes on la lluita de classes ha protagonitzat la història de la nostra ciutat. En aquest cas, a finals del segle XIX, quan el moviment obrer anarco-col·lectivista (partidari de l’organització sindical) perd pistonada davant els grups d’afinitat anarco-comunistes, més favorables a una acció individual que no exclogui l’ús de la violència: la propaganda pel fet. L’autor es centra en els atemptats més sonats de la Barcelona coneguda com a Rosa de Foc o la ciutat de les bombes. El del santsenc Paulí Pallás (vivia al carrer Salou) contra el general Martínez Campos, a qui li llençà dues bombes orsini al seu pas per la Gran Via, el 24 de setembre de 1893. El que esventrà el Gran Teatre del Liceu el 7 de novembre de 1893, atribuit a Santiago Salvador. I el del carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896. Tots ells generaren una terrible repressió, massiva i indiscriminada, cap a centenars d’obrers llibertaris, que patiren empresonaments, tortures i execucions en el tètric escenari del Castell de Montjuïc.

Días rebeldes

abdul — Mon, 07 Jun 2010 17:59:13 +0000

“Días rebeldes” ens proposa una passejada per l’altra cara de la humanitat. On la història oficial ens parla de Reis, emperadors, faraons, colonitzadors, senyors feudals, i dictadors… i el llarg etcètera de personatges i protagonistes imperials… La contrahistòria de “Días rebeldes” tracta de revolucions, insurreccions, vagues salvatges, aixecaments populars, revoltes, motins, saqueigs, i el llarg etcètera de figures antagonistes que normalment només apareixen com a figurants de la història amb majúscules. En un recorregut que va des de l’any 3000 a Mesopotàmia abans de la nostra era fins el 2008 a la Grècia actual, aquest llibre, escrit en format periodístic-divulgatiu és presenta en forma de recopil·latori o enciclopèdia de la rebel·lia. Les pretensions no són poques, i podem imaginar la labor i les hores de treball que hi han dedicat tots els que hi han participat, des dels seus prop de 54 escriptors, traductors i col·laboradors fins els seus coordinadors als que felicitem per la iniciativa. El primer objectiu acomplert d’aquest llibre és el de la recuperació històrica, des dels successos espectaculars més coneguts, -els diggers anglesos, la revolució francesa, la de 1917, la revolució del 36 a casa nostra o el maig del 68- fins als més desconeguts -la insurrecció dels helipolites a l’Àssia menor, la sublevació dels zendales, la revolució dels T’aip’ing a la Xina, o les revoltes Tuareg. El segon objectiu assolit és el de trencar amb certa visió eurocèntrica que també sol acompanyar els anàlisis històrics habituals dels estudiosos occidentals, tractant episodis de lluita de tots els continents i geografies. Al llibre només hi trobem una pega, associada a la seva voluntat enciclopèdica. I és que el format, la presentació i maquetació també recorda a una enciclopèdia, però sense fotos. El que converteix la lectura en una feixuga tasca que pot arrossegar a la somnolència als lectors noctàmbuls. Potser hagués sigut un bona idea fer dos volums i acompanyar el text d’imatges, tal i com ja s’havia fet al germà gran precedent d’aquest títol, la Barcelona Rebelde. Però bé, pensem que és un llibre que cal llegir per documentar-se i consultar, per aprendre sobre totes aquelles revoltes llunyanes i a voltes desconegudes que no trobarem fàcilment a d’altres llibres. Perquè com deia Foucault, on hi ha poder hi ha resistència, i aquest llibre és un intent de seguiment d’aquell fil finíssim -que a penes es trenca al llarg del temps-, de la diginitat dels oprimits contra els opressors, de la insurrecció dels febles contra els poderosos, de la rebel·lió de les comunitats explotades contra els seus explotadors.

Bruixes, histèriques i assassines: una passejada per la maldat femenina

abdul — Mon, 07 Jun 2010 17:48:37 +0000

Reivindicar la maldat femenina Una aproximació a la història de les dones independents, lliures i desobedients Per Elba S. Mansilla L’imaginari social està ple de llegendes i icones femenines a qui s’atribueixen tots els mals de la humanitat. Els mites Pandora o Lilith, castigades per la seva curiositat intel·lectual i insubmissió al desig sexual de l’home respectivament, van posar les bases del discurs misògin per justificar la discriminació i violència vers les dones. Deixant entreveure però la veritable por al poder, la potencialitat i les capacitats de les dones. En aquest volum, 12 autores i una autor ens apropen i replantegen el concepte de dolenteria femenina, que vertebra el discurs de tot allò que una dona no ha de ser: “a les dones se’ns ha titllat de dolentes per pensar, per voler decidir; dolentes per no volen entrar dins els motlles tradicionals de la dona submisa”, en comenta la coautora Laia Climent. Tot revisant la hisòria oficial, les bruixes no són altra cosa que parteres practicants de remeis per abortar i prevenir embarasos, curanderes coneixedores de la medicina popular i les herbes, hereves d’una tradició milenària al marge del control de l’església i l’acadèmia; les histèriques enteses com a dones alliberades de sentiment, expressió i sexualitat, no tutel·lades per la voluntat ni del pare ni del marit; i les assassines són aquelles que esdevenen perilloses en tant que transgressores del rol de víctimes, per esdevenir determinades, guies del seu propi destí, violentes (de vegades) i amb un profund sentit de la justícia (d’altres). Reprimides i torturades La persecució de la dolenteria femenina té el seu màxim exponent en la cacera de bruixes dels segles XVI i XVII, que va representar el darrer cop a la cultura popular matriarcal i el trionf de la política de la por. Tot i que les xifres de les caceres de bruixes són molt imprecises -oscil·len entre 100.000 i 9.5 milions de víctimes només a Europa-, ens donen una idea de la magnitud de la repressió vers les dones que evitaven els destí del matrimoni i la maternitat. Les dones que defugien el rol tradicional eren brutalment reprimides i torturades a la foguera, el poltre o ofegades al riu. En un altre nivell trobem els casos de les prostitutes i les monges, a qui també es castigava pel fet de viure sense homes amb la reclusió i el confinament. El llibre està adreçat a tots el públics, hi participen autores de la talla d’Isabel Segura, Montserrat Abelló o Teresa Forcades. No hi podia faltar la divertida i agosarada Isabel-Clara Simó que ens convida a reflexionar sobre el que anomena les sis proves de l’enveja masculina, entre les que destaquem la de la tinença de l’únic òrgan existent al cos que te per funció únicament el plaer –el clítoris. Un assaig accesible i lleuger, que inclou una bibliografia seleccionada molt complerta, que farà les delícies de curioses i investigadores.

Presentació: “Incendiarios de Ídolos”. Un viaje por la revolución de Asturias

abdul — Tue, 29 Sep 2009 12:54:50 +0000

Ja tornem a ser aquí amb la programació de presentacions, actes i xerrades que ens ajuden a conèixer part d’aquella memòria obrera que tantes vegades ens han volgut expropiar. Des de La Ciutat Invisible pensem que actes com aquests són necessaris per recordar-nos d’esdeveniments tant importants com la insurrecció asturiana del 34, orígen del mític lema de UHP (Uníos Hermanos Proletarios).
En aquest cas, Mathieu Corman, ens narra una crònica viscuda del viatge de l’autor per aquella insurrecció asturiana de 1934: les veus de les persones que trobà al camí i el relat gairebé fotogràfic d’una terra en flames. El llibre és un dels escasos testimonis, potser l’únic, d’un periodista estranger que va viure en primera persona els primers batecs de la revolució social dels anys 30.

Dijous 8 d’octubre
19:30h Espai Obert
Violant d’Hongria, 71 – 1er

La semana trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la escuela moderna

abdul — Fri, 17 Jul 2009 11:56:01 +0000

1909, Barcelona. És dilluns, 26 de juliol de 1909, a la ciutat comença una vaga general per tal d’impedir l’embarcament dels reservistes amb destinació cap a la guerra del Marroc. El primer objectiu del Comitè de vaga? Apoderar-se de les fàbriques. Però, el patronal imposa el tancament i la vaga s’estén a tots els barris. Els obrers, partint dels seus centres de reunió, dels sindicats, ateneus i cooperatives, prenen els carrers enfrontant-se a l’exèrcit. A la tarda s’assalten les primeres comissaries, s’alliberen els presos i es cremen els arxius policials. S’ataquen estacions de ferrocarril, es tallen les línies telefòniques i les telegràfiques. Al dia següent, la insurrecció s’estén. Per tota la ciutat es construeixen centenars de barricades, segueixen els assalts comissaries i edificis oficials, i comença la crema de convents, així com tota mena d’edificis religiosos. Les expressions de ràbia antimilitarista anticlerical es prolonguen durant dos dies, la violència iconoclasta es desferma, es cremen 12 esglésies, 40 convents i 33 escoles. Fins que arriba la cavalleria i la flama es dilueix. Al llarg de la setmana la insurrecció perd el pols. Els morts? 119. 104 insurrectes, 8 entre policies i militars, 4 de la creu roja i només 3 del clergat. La repressió? Brutal. 1725 detencions, 990 a la presó i 17 condemnats a mort. Entre els afusellats Ferrer y Guàrdia, cap de turc, gran impulsor de l’escola moderna i racionalista. En quin context social i polític es va desfermar la revolta? Qui era Mateo Morral? Com es van desenvolupar els fets? Que s’amagava darrera la ràbia incendiaria d’esglesies i convents? Com es va portar a terme la repressió? Quines formes de vida s’enfrontaven a banda i banda de la barricada? Són alguns dels interrogants que van quedar d’aquell estiu calent, del que avui fa cent anys i que aquest llibre intenta respondre

Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista

dnl — Thu, 04 Jun 2009 15:44:20 +0000

A mode de ressonància, com un eco de “El Eco de los Passos”, la feliçment reeditada autobiografia de Joan Garcia Oliver, ens arriba ara aquesta biografia del gran anarcosindicalista, escrita per Lluís Alegret, mort recentment i professor de filosofia a l’Institut Maragall durant molts anys.
Lluny d’explicar la vida del revolucionari -això us ho deixem a vosaltres amb la lectura- en aquesta ressenya intentarem explicar i justificar perquè s’ha de llegir aquesta nova aparició editorial.
I és que aquesta biografia presenta tres motius principals i avantatges per llegir-se-la en comparació a la lectura -d’altra banda, imprescindible- de “El Eco”.
En primer lloc, la perspectiva històrica adoptada per l’observador extern que és l’autor, permet despullar el relat de les “vel·leïtats garcia-cèntriques” que a vegades acompanyen molts dels fragments de l’autobiografia, desvestint el relat de certa sobrecàrrega emocional, que d’altra banda, entenem que acompanya a qualsevol intent d’explicar la pròpia vida.
En segon lloc, és la primera vegada que s’escriu en català una biografia d’aquest home emblemàtic, i des d’una perspectiva nostrada, amb el que pot representar un primer pas per vindicar la catalanitat inqüestionable de Garcia Oliver. I el qué és més important, lluny de lectures historiogràfiques interessades, per la dreta i per l’esquerra, de certs historiadors. No heu pensat mai perquè sempre que es pronuncia el seu nom es fa amb la Ce castellana i no amb la C catalana, com correspondria a algú nascut a Reus?

El tercer motiu és senzill d’entendre, quan comparem la monumental i extensa autobiografia amb aquesta altra més curteta i més digerible…

Lector@s Mandros@s del Món. Uniu-vos!
Diguem tant sols, que la lectura pot ajudar a fer més accessible la vida d’un personatge amb una posició històrica inmillorable per entendre la història del moviment obrer del nostre país.
Un home clau en la formació d’una organització obrera amb una potència incomparable al llarg dels anys 20, i que protagonitzaria al 36, primer la resistència de tot un poble contra un cop militar i després -ni que fos per uns mesos- la única revolució llibertària triomfant de la història.

I recordem per acabar, en un exercici de nostalgia, un fragment d’un famós discurs de Garcia Oliver el 1937, durant la celebració del Primer anivesari de la mort de Durruti a Barcelona:

“Nuestro grupo anarquista se formó el año 1923 en circunstancias muy aciagas para nuestro movimiento, muy tristes para toda la clase trabajadora. Dueños casi de la ciudad eran las bandas de pistoleros del Sindicato Libre que patrocinaba la patronal. Las hordas policíacas coadyuvaban a la obra de destrucción de nuestras organizaciones y de nuestros hombres. Había caído el coloso del anarcosindicalismo: Salvador Seguí. Habían caído viejos militantes, primeros hombres de nuestro movimiento tan espléndido de hoy. Cuando comprendimos nosotros que probablemente pudiera llegar el momento de que fuésemos absolutamente vencidos, nos unimos en aquel momento lo que no tengo vergüenza en decir, lo que tengo orgullo en confesar: ¡los reyes de la pistola obrera de Barcelona! Pero hicimos una selección: los mejores terroristas de la clase trabajadora, los que mejor podían devolver golpe por golpe. Nos unimos y formamos un grupo, anarquista, un grupo de acción, para luchar contra los pistoleros, contra la patronal y contra el gobierno. Conseguimos nuestro objetivo, les vencimos.”

Autor: Alegret, Lluís

Editorial: Pòrtic

Any: 2008

Ir a comprar

La Semana Trágica: Barcelona en llamas, revuelta popular y la Escuela Moderna

dnl — Fri, 29 May 2009 01:55:24 +0000

Dolors Marin recupera en el seu darrer treball la revolució que sacsejà Barcelona el 1909 i les circumstàncies al voltant de l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog llibertari i creador de l’Escola Moderna.

L’origen de la revolta el trobem en la vaga general del juliol de 1909, per impedir que els reservistes embarquéssin cap a la guerra al Marroc, fet que propicià un seguit de revoltes a Barcelona i altres poblacions en les que es cremaren esglésies, escoles i convents. La revolta va representar una confrontació a peu de carrer de dues formes d’entendre la vida, el treball, la ciència i les relacions interpersonals, visibilitzant el descontent social i noves formes d’organització com ara centres obrers, escoles i i cooperatives.

La publicació d’aquest llibre coincideix amb les cel•lebracions del centenari d’aquest capítol de la cultura llibertària catalana i de l’organització de grups d’afinitat anarquista.

Autor: Marín, Dolors
Editorial: La Esfera de los Libros
Any: 2009