La Ciutat Invisible » Guerra civil i revolució social

Homenatgem en Joan Peiró

Elba — Tue, 04 Oct 2011 16:29:48 +0000

El proper 13 d’octubre a les 19h presentem el llibre Joan Peiró i Belis. El llibre és el darrer volum de la col·lecció “Cooperativistes Catalans” que coediten la Fundació Roca i Galés i Cossetània edicions.

Joan Peiró i Belis va nèixer al barri d’Hostafrancs el 1887, i va ser vidrier i militant de la CNT. Va destacar com a organitzador de la Federació Nacional del Vidre en la seva joventut. Posteriorment, el 1922, i els anys 1928 i 1929, va arribar a ser secretari general de la CNT, i ministre d’Indústria durant la Segona República. Morí afusellat per les autoritats franquistes el 24 de juliol de 1942 a Paterna, tot cridant: «¡Soldados! ¡Esta es la justicia de Franco!».

Tanmateix, el llibre ens desvetlla que la seva militància va tenir un rostre molt menys conegut: la direcció de la cooperativa de producció Cristalleries de Mataró (Fundació Ros Serra) a finals de la dictadura de Primo de Rivera, des d’on va defensar el cooperativisme com a eina revolucionària complementària dels sindicats. Cristalleries de Mataró va néixer d’una doble tradició cooperativa: la de l’ofici dels vidriers i la de la ciutat de Mataró, i va esdevenir la cooperativa de vidre més potent de Catalunya durant la Segona República, i la més antiga en funcionament.

Molt bon llibre d’en Miguel Garau sobre la vessant cooperativista de Peiró. El nostre petit homenatge a aquest lluitador santsenc. Us hi esperem!

El procés de Montjuïc

abdul — Fri, 26 Nov 2010 13:16:36 +0000

El procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX.

El procés de Montjuïc ens acosta a un dels tants períodes on la lluita de classes ha protagonitzat la història de la nostra ciutat. En aquest cas, a finals del segle XIX, quan el moviment obrer anarco-col·lectivista (partidari de l’organització sindical) perd pistonada davant els grups d’afinitat anarco-comunistes, més favorables a una acció individual que no exclogui l’ús de la violència: la propaganda pel fet. L’autor es centra en els atemptats més sonats de la Barcelona coneguda com a Rosa de Foc o la ciutat de les bombes. El del santsenc Paulí Pallás (vivia al carrer Salou) contra el general Martínez Campos, a qui li llençà dues bombes orsini al seu pas per la Gran Via, el 24 de setembre de 1893. El que esventrà el Gran Teatre del Liceu el 7 de novembre de 1893, atribuit a Santiago Salvador. I el del carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896. Tots ells generaren una terrible repressió, massiva i indiscriminada, cap a centenars d’obrers llibertaris, que patiren empresonaments, tortures i execucions en el tètric escenari del Castell de Montjuïc.

Sang a les drassanes

abdul — Mon, 05 Jul 2010 16:24:53 +0000

Aquest volum, que va veure la llum el 1926 originàriament en castellà, és el llibre que

va batejar la Barcelona vella com barri Xino. Madrid ens acosta a la Barcelona dels

anys 20 mitjançant reportatges novel·lats amb un estil molt personal, contraposant

l’oficial literatura del Passeig de Gràcia amb l’oficiosa literatura del barri cinquè.

La Barcelona dels meublées i els cabarets, de les bacanals dels homosexuals, les vagues

generals i els crims socials. La Barcelona on es ballen tangos i s’ensuma cocaïna, on les

putes encara parlen català. Una ciutat turbulenta i apassionant.

L’autor protagonista, orfe i busca vides des de els 13 anys, passa per la presó als 19,

on coneix els personatges del barri Xino dels quals ens parlarà al llibre, desde un punt

de vista vívid i implicat. Un tipus de periodisme a cavall entre la crònica negra i el

periodisme d’investigació, que no té res a envejar al nou periodisme nordamericà dels

anys 60 i 70.

Venjança de classe

abdul — Tue, 08 Jun 2010 12:19:28 +0000

Aquest llibre construeix un relat històric, senzill i accessible, en torn les múltiples causes que expliquen el desenvolupament de la revolució social de 1936 a casa nostra. La seva publicació respon al interès suscitat durant la celebració d’un seminari de 2008, amb el títol de “L’inversemblant estiu del 36”, on l’autor va participar com a ponent. Les jornades foren com una mena d’excusa i amb el material recopilat es decidí a treballar més sobre el tema per publicar el llibre que referenciem. Estructurat en el clàssic format dels contes, amb plantejament, nus i desenllaç. A la primera part, es recorden diversos episodis poc coneguts de la repressió contra el moviment obrer. Com per exemple, l’assalt de 1934 a la seu de la revista Iniciales, al carrer Premià número 44, per part de l’organització Acción católica, escandalitzats pels cossos nus que es mostraven habitualment a les portades de la revista naturista. També es dedica a deconstruir molts del mites, tant a nivell popular com acadèmic sobre l’anarquisme. Des de la seva consideració des de l’òptica historiogràfica hegemònica marxista com a “rebels primitius”, com la perniciosa associació ja clàssica entre violència i anarquisme. Al nus, Diez analitza la situació general des de tots els àmbits socials, contraposant les dues cares de l’antagonisme, la burgesa i les alternatives presentades per l’anarquisme organitzat. En l’àmbit del treball: l’explotació, els salaris de misèria, les interminables jornades de treball, l’atur, versus les cooperatives, les borses de treball, l’organització sindical, les vagues i protestes constants. En la qüestió de l’habitatge i l’urbanisme: les males condicions, els relloguers, el barraquisme versus les cooperatives obreres d’habitatge o l’interessant experiència de la vaga de lloguers de 1931-193. En la dimensió educativa: el monopoli de l’educació catòlica versus les escoles racionalistes i la pedagogia llibertària. O en l’àmbit cultural: el noucentisme versus els ateneus, la repressió moral versus el naturisme, el vegetarianisme i el control de la natalitat. Amb el perfilament de tots aquests escenaris, al desenllaç, l’autor mostra com la insurrecció de 1936 no deixa de ser en certa manera l’expressió de certa “Venjança de classe”. I tothom sap que, la venjança sempre és la resposta a un greuge previ. La revolució fou la resposta organitzada a una situació endèmica d’explotació social de classe contra classe, dels oprimits contra els opressors. La idea central que travessa tot el llibre, doncs, és comprendre com fou la configuració d’aquest antagonisme de classe, larvat a foc lent durant les dècades anteriors el que explicaria els esdeveniments del 18 i 19 de juliol. Per una banda, els eterns guanyadors del combat social, el règim hegemònic, les classes dominants (la burgesia industrial, el clergat, els grans propietaris, part de les classes mitjanes) amb les seves estructures socials, econòmiques i morals. Per l’altra, les classes dominades (proletaris, jornalers, molts d’ells, recent arribats a la ciutat). Menystingudes durant decennis, obligades a vendre la seva força de treball per un plat de llenties, però que sapigueren a partir de la solidaritat mútua, crear una cultura pròpia des d’on desenvolupar una potent sociabilitat obrera. I fou aquest desenvolupament de xarxes de solidaritat, junt amb la creació de llocs propis (ateneus, cooperatives, locals sindicals,cafès…), els que els van permetre plantar cara a la repressió durant anys i finalment a la transmutació de l’ordre social, almenys, durant aquell “curt estiu de l’anarquia”. Venjança de classe és doncs una aproximació als perquès de la victòria fulgurant i curta dels que sempre perden.

Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral 1879-1906

abdul — Mon, 07 Jun 2010 18:06:01 +0000

Aquest llibre ofereix per primera vegada una biografia completa d’un intel·lectual anarquista com va ser Mateo Morral Roca, 1879-1906. La projecció històrica de Mateo Morral està fortament lligada a la trajectòria de l’obra de Francisco Ferrer Guàrdia. La biografia pel recorregut vital de qui va intentar matar al rei Alfonso XIII a París el 1905 i a Madrid el 1906 resulta indispensable per a situar fets històrics que van tenir lloc ara fa un segle, imprescindibles per a situar el procés a Ferrer Guàrdia, sens dubte un dels esdeveniments més rellevants que van conduir a la Guerra Civil de 1936. Per això, els desencadenants d’aquesta guerra remeten al record de la tragèdia del carrer Major de 1906, a la Setmana Tràgica de Barcelona i la seva província, al consegüent afusellament de Ferrer Guàrdia, al costat del militarisme africanista present en la política nacional en la qual va intervenir decisivament en tots els assumptes polítics.

Eduard Masjuan és doctor en Història Econòmica per la Universitat Autònoma de Barcelona (1998), autor de diversos llibres i múltiples articles científics en revistes especialitzades nacionals i internacionals sobre història de l’urbanisme, de demografia històrica i d’història de la cultura obrera autodidacta. (Ressenya extreta del lloc: www.icarialibreria.com)

Incendiarios de ídolos: un viaje por la revolución de Asturias

abdul — Mon, 07 Jun 2010 17:51:40 +0000

Homenatge a Astúries El 75è aniversari de l’Ochobre Rojo arriba a Catalunya de la mà d’ediciones Cambalache Els propers 7 i 8 d’octubre es van presentar a Granollers (Llibreria Anònims) i a Barcelona (Espai Obert) el llibre Incendiarios de ídolos, relat viscut en primera persona per l’escriptor belga Mathieu Corman. El llibre és un relat entre el diari de viatge i la crònica periodística compromesa, una combinació de registres a cavall entre el relat d’aventures en motocicleta de dos periodistes estrangers disfressats de redactors de guies turístiques rumb l’Astúries rebel; el testimoni ocular de l’aixecament popular i l’avenç de les tropes governamentals, l’arribada de les tropes colonials fins la caiguda d’Oviedo; i l’anàlisi de premsa de l’època, per fer front a la ofensiva propagandística per demonitzar i deslegitimar el moviment insurreccional asturià. Uníos hermanos proletarios Els primers mesos de 1934, en el marc d’una República espanyola governada per una coalició de dretes que frustrà les expectatives de canvi social propiciades per la caiguda de la monarquia, es convocà arreu de l’Estat una vaga general. A Astúries, la vaga prengué un marcat tarannà insurreccional i s’allargà un parell de setmanes, duent-se a terme un autèntic esclat revolucionari amb la reorganització de la vida social sobre bases col·lectivistes i construint-se l’Alianza Obrera Revolucionaria, on hi participaren l’UGT, la Federació Social Asturiana i la CNT asturiana, on fins i tot el Partit Comunista s’incorporà a última hora. L’aixecament que coneixem com Ochobre Rojo, del que n’ha transcendit el mític lema de Uníos Hermanos Proletarios, tingué com a conseqüència immediata una amplia repressió que se saldaria amb una amplia repressió sobre el moviment obrer: centenars de morts i torturats, més de 15,000 presos i una onada d’exiliats de prop de 500 persones. Recuperant la memòriaL’autor, durant la seva estada a Espanya, l’any 34 Font: Ed. CambalacheL’autor, durant la seva estada a Espanya, l’any 34 Font: Ed. Cambalache Aquest llibre és el 14è material publicat per ediciones Cambalache, un dels nombrosos projectes acollits al local social amb el mateix nom que, des de 2002, obre les seves portes a Oviedo. Cambalache és un projecte amb diferents grups de treball polític que es materialitzen, entre d’altres, en una editorial, una llibreria i un grup de consum responsable. El seu criteri editorial està estretament vinculat a fer-se ressò de les línies de treball del col·lectiu, com ara recollir i difondre la memòria obrera, documentar i analitzar la transformació de l’espai urbà (Oviedo detràs de la fachada (2007)) o donar arguments contra el desmantellament del món rural asturià (Nos comen (2005)).

La Semana Trágica: Barcelona en llamas, revuelta popular y la Escuela Moderna

abdul — Mon, 07 Jun 2010 17:35:11 +0000

Dolors Marin recupera en el seu darrer treball la revolució que sacsejà Barcelona el 1909 i les circumstàncies al voltant de l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog llibertari i creador de l’Escola Moderna. L’origen de la revolta el trobem en la vaga general del juliol de 1909, per impedir que els reservistes embarquéssin cap a la guerra al Marroc, fet que propicià un seguit de revoltes a Barcelona i altres poblacions en les que es cremaren esglésies, escoles i convents. La revolta va representar una confrontació a peu de carrer de dues formes d’entendre la vida, el treball, la ciència i les relacions interpersonals, visibilitzant el descontent social i noves formes d’organització com ara centres obrers, escoles i i cooperatives. La publicació d’aquest llibre coincideix amb les cel•lebracions del centenari d’aquest capítol de la cultura llibertària catalana i de l’organització de grups d’afinitat anarquista.

Joan Garcia Oliver

abdul — Mon, 07 Jun 2010 17:22:33 +0000

A mode de ressonància, com un eco de “El Eco de los Passos”, la feliçment reeditada autobiografia de Joan Garcia Oliver, ens arriba ara aquesta biografia del gran anarcosindicalista, escrita per Lluís Alegret, mort recentment i professor de filosofia a l’Institut Maragall durant molts anys. Lluny d’explicar la vida del revolucionari -això us ho deixem a vosaltres amb la lectura- en aquesta ressenya intentarem explicar i justificar perquè s’ha de llegir aquesta nova aparició editorial. I és que aquesta biografia presenta tres motius principals i avantatges per llegir-se-la en comparació a la lectura -d’altra banda, imprescindible- de “El Eco”. En primer lloc, la perspectiva històrica adoptada per l’observador extern que és l’autor, permet despullar el relat de les “vel·leïtats garcia-cèntriques” que a vegades acompanyen molts dels fragments de l’autobiografia, desvestint el relat de certa sobrecàrrega emocional, que d’altra banda, entenem que acompanya a qualsevol intent d’explicar la pròpia vida. En segon lloc, és la primera vegada que s’escriu en català una biografia d’aquest home emblemàtic, i des d’una perspectiva nostrada, amb el que pot representar un primer pas per vindicar la catalanitat inqüestionable de Garcia Oliver. I el qué és més important, lluny de lectures historiogràfiques interessades, per la dreta i per l’esquerra, de certs historiadors. No heu pensat mai perquè sempre que es pronuncia el seu nom es fa amb la Ce castellana i no amb la C catalana, com correspondria a algú nascut a Reus? El tercer motiu és senzill d’entendre, quan comparem la monumental i extensa autobiografia amb aquesta altra més curteta i més digerible… Lector@s Mandros@s del Món. Uniu-vos! Diguem tant sols, que la lectura pot ajudar a fer més accessible la vida d’un personatge amb una posició històrica inmillorable per entendre la història del moviment obrer del nostre país. Un home clau en la formació d’una organització obrera amb una potència incomparable al llarg dels anys 20, i que protagonitzaria al 36, primer la resistència de tot un poble contra un cop militar i després -ni que fos per uns mesos- la única revolució llibertària triomfant de la història.

“Nuestro grupo anarquista se formó el año 1923 en circunstancias muy aciagas para nuestro movimiento, muy tristes para toda la clase trabajadora. Dueños casi de la ciudad eran las bandas de pistoleros del Sindicato Libre que patrocinaba la patronal. Las hordas policíacas coadyuvaban a la obra de destrucción de nuestras organizaciones y de nuestros hombres. Había caído el coloso del anarcosindicalismo: Salvador Seguí. Habían caído viejos militantes, primeros hombres de nuestro movimiento tan espléndido de hoy. Cuando comprendimos nosotros que probablemente pudiera llegar el momento de que fuésemos absolutamente vencidos, nos unimos en aquel momento lo que no tengo vergüenza en decir, lo que tengo orgullo en confesar: ¡los reyes de la pistola obrera de Barcelona! Pero hicimos una selección: los mejores terroristas de la clase trabajadora, los que mejor podían devolver golpe por golpe. Nos unimos y formamos un grupo, anarquista, un grupo de acción, para luchar contra los pistoleros, contra la patronal y contra el gobierno. Conseguimos nuestro objetivo, les vencimos.”

La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937

abdul — Tue, 01 Jun 2010 11:46:49 +0000

L’historiador anglès Chris Ealham realitza una investigació acurada, documentada i rigurosa sobre un període important en la història de la ciutat de Barcelona i del moviment obrer català, des de finals de segle dinou a principis dels vint. El tractament de l’autor ens aproxima a una època de construcció intensiva d’una cultura de resistència popular acompanyada del desenvolupament d’una esfera pública proletària, a partir de la pugna històrica entre el proletariat i la burgesia per l’hegemonia en una ciutat dividida, és a dir, un assalt més del combat etern entre la Rosa de Foc i la Ciutat dels Prodigis. Ealham s’aproxima a la formació de les condicions d’existència d’un dels cicles de protesta més importants de la ciutat, a partir de la construcció llarga i pacient d’alternatives populars: una cultura de barris, formes de protesta autoorganitzades (vaga de lloguers, expropiacions, protestes de venedors ambulants…), creació de sindicats propis anarcosindicalistes, vagues salvatges a les empreses o de cooperatives de producció i consum. L’autor doncs, intenta analitzar els ingredients i la seva cocció per entendre com s’arriba a obtenir el plat, la situació revolucionaria de 1936. Ealham reflexa a la perfecció l’existència d’un conflicte social estructural que respon a dos formes de vida antagòniques, la dels opressors i els oprimits, que atravessa tota l’esfera social, reflexant-se en la divergència en els models de ciutat, en la tipologia d’espai public, en les formes de producció, de relació i solidaritat, de consum.

Sang a les drassanes: retrat de la Barcelona turbulenta i apassionant

Elba — Mon, 31 May 2010 18:12:26 +0000

Aquest volum, que va veure la llum el 1926 i originàriament en castellà, ens acosta, mitjançant reportatges novel·lats i textos amb un tarannà molt personal, a la Barcelona dels anys 20: la Barcelona dels meublées i els cabarets, de les bacanals dels homosexuals, les vagues generals i els crims socials. La Barcelona on es ballen tangos i s’ensuma cocaïna, on les putes encara parlen català. Una ciutat turbulenta i apassionant.

L’autor protagonista, orfe i busca vides des de els 13 anys, passa per la presó als 19, on coneix els personatges del Barri Xino dels quals ens parlarà al llibre, des d’un punt de vívid i implicat.

Volem reconèixer la tasca que està fent l’editorial Acontravent, publicant periodistes catalans dels anys 20, que pel fet de la guerra, van quedar oblidats. Autors que ens mostren un tipus de periodisme, a cavall entre la crònica negra i el periodisme d’investigació, que no té res a envejar al nou periodisme nordamericà dels anys 60 i 70.