La Ciutat Invisible » Memòria obrera

Al mal tiempo, buena cara: Les cooperatives obreres a El País

Elba — Mon, 24 Oct 2011 08:30:10 +0000

Dissabte 22 d’octubre en Xavier Theros publicava a El País una ressenya del nostre llibre Les cooperatives obreres de Sants.

Encertada la conclusió que treu l’autor de la ressenya de l’experiència de l’autoorganització proletària:

«Hace unas semanas llegó a mis manos un libro revelador, titulado Les cooperatives obreres de Sants (Ed. Ciutat invisible). En él se cuenta cómo los barceloneses le pusieron buena cara al mal tiempo y se organizaron al margen de aquella incipiente sociedad de consumo que asomaba las orejas a principios del siglo XX. A pesar de las condiciones infrahumanas que afrontaban las familias trabajadoras de entonces, el libro respira esperanza y optimismo.»

L’article se centra en una de les cooperatives de finals del XIX que avui en dia encara obre portes: La Nova Obrera de Sants, de la qual explica no només com s’organitzava la cooperativa de consum, sinó com a poc a poc van anar creant també cooperatives de producció i ampliant l’oferta d’activitats culturals:

«Los socios pagaban una cuota mensual y tenían acceso a productos de toda clase a precio de coste. En la planta baja, entrando a la derecha disponían de carnicería, pescadería, licorería y verdulería. A la izquierda había un colmado, en el que igual vendían aceite, pasta, harina, ropa, zapatos o utensilios domésticos. La tienda estrella estaba al fondo, donde se vendía carne de cerdo y toda clase de embutidos hechos en su propio obrador. Además, también había cooperativas de producción que comercializaban allí desde carbón hasta azulejos, cristal o mobiliario. Arriba estaba la sala de juntas, un bar y un teatro. Se organizaban excursiones y bailes, y cuando algún asociado estaba enfermo la mutua le pagaba el médico y las medicinas. Incluso se hacían colectas para sufragar el entierro y las flores de aquellos que finaban. Eso fue así hasta la Guerra Civil.»

Per llegir-ne més, doneu una ullada a aquest enllaç:

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Nova/Activitat/Obrera/elpepiespcat/20111022elpcat_15/Tes

Si voleu saber més coses de les cooperatives, de fet, aquest dijous 27 realitzarem una presentació del llibre a la Biblioteca Pública Arús, a les 19h de la tarda, al Passeig de Sant Joan, 26

http://www.bpa.es/agenda.html

Salut i autogestió!

Homenatgem en Joan Peiró

Elba — Tue, 04 Oct 2011 16:29:48 +0000

El proper 13 d’octubre a les 19h presentem el llibre Joan Peiró i Belis. El llibre és el darrer volum de la col·lecció “Cooperativistes Catalans” que coediten la Fundació Roca i Galés i Cossetània edicions.

Joan Peiró i Belis va nèixer al barri d’Hostafrancs el 1887, i va ser vidrier i militant de la CNT. Va destacar com a organitzador de la Federació Nacional del Vidre en la seva joventut. Posteriorment, el 1922, i els anys 1928 i 1929, va arribar a ser secretari general de la CNT, i ministre d’Indústria durant la Segona República. Morí afusellat per les autoritats franquistes el 24 de juliol de 1942 a Paterna, tot cridant: «¡Soldados! ¡Esta es la justicia de Franco!».

Tanmateix, el llibre ens desvetlla que la seva militància va tenir un rostre molt menys conegut: la direcció de la cooperativa de producció Cristalleries de Mataró (Fundació Ros Serra) a finals de la dictadura de Primo de Rivera, des d’on va defensar el cooperativisme com a eina revolucionària complementària dels sindicats. Cristalleries de Mataró va néixer d’una doble tradició cooperativa: la de l’ofici dels vidriers i la de la ciutat de Mataró, i va esdevenir la cooperativa de vidre més potent de Catalunya durant la Segona República, i la més antiga en funcionament.

Molt bon llibre d’en Miguel Garau sobre la vessant cooperativista de Peiró. El nostre petit homenatge a aquest lluitador santsenc. Us hi esperem!

El centre documentació munta parada!

Elba — Fri, 26 Aug 2011 10:42:52 +0000

Avui els companys del Centre de Documentació de La Ciutat Invisible estaran presents a la Fira de Col·lectius de la Festa Major Alternativa de Sants, a l’Espanya Industrial.

Si t’interessa el projecte, vols col·laborar-hi, fer donatius i conèixer el nou local, acosta-t’hi, que al setembre es torna a posar en marxa!

Hammerstein o el tesón

abdul — Fri, 19 Aug 2011 18:52:50 +0000

Impressionant recerca la que ha dut a terme novament aquest alemany de més de 80 anys, aquesta vegada per endinsar-se en la vida dels membres d’una família alemanya durant la pujada al poder de Hitler, la guerra ila Resistència.

Els Hammerstein són una família provinent de l’antiga noblesa i molt posicionada dins l’exèrcit dela Repúblicade Weimar. Kurt, general del Reichswehr i un dels caps de l’Estat Major, serveix de fil conductor per a aquest relat novel·lat d’uns anys centrals a la història d’alemanya. Mitjançant documents reals, converses post-mortem i amb els resultats d’una recerca més que exhaustiva, Enzensberger es val d’aquest personatge i de la seva família per mostrar l’ambivalència que suscità Hitler i el NSDAP en el sinus de les famílies de l’antic règim, però també el paper i la importància del PKD i dels aparells clandestins dependents dela URSSdins el territori alemany, així com les purgues que es dugueren a terme dels membres no aliniats amb els designis del Komintern. També les sorprenents relacions que s’establiren entre els dos països en el període d’entreguerres i durant la guerra mundial i del desenvolpament de la qüestió jueva al llarg d’aquells anys.

Un pare alt càrrec militar, oposat a Hitler, amb relacions amb el que fou el canciller Schleicher i que participà en la gestació dels atemptats fallits de juliol del 1944 contra el Führer, amb unes filles que col·laboraren activament amb els nuclis clandestins pro-soviètics i fills que participaren activament en la resitència interior contra Hitler permeten a l’autor mostrar el polimorfisme del “cas alemany” que es desplega des de la caiguda dela Repúblicafins a l’inici dela GuerraFreda.Escrit amb dinamisme i canvis de registre, Enzensberger torna, una vegada més, a donar-nos una immensa lliçó d’història. No dels grans personatges que més lluiren, sino d’aquells que estigueren abans, durant i després, que treballaren als marges i dels que mai sabrem del tot cert fins on van arribar.

A Florenci Pla Messeguer, en homenatge

abdul — Mon, 11 Apr 2011 23:18:49 +0000

Més que una ressenya, que també, això vol ser un petit homenatge, un record per un personatge extraordinari de la nostra història. Florencio Pla Messeguer, pastor i maqui, animal de muntanya, indígena dels Ports.

Perquè malgrat les adversitats va saber viure dignament una vida a contracorrent.

Teresa: La pastora

Es deia Teresa quan va néixer, així ho va decidir sa mare l’1 de febrer de 1917, quan davant els dubtes sobre la seva morfologia corporal i perquè no el cridessin a l’exèrcit, decidí que la criatura seria una dona. De petita, al seu poble, Vallibona, encara li deien Tereseta o Treseta. Al començar a créixer, en plena adolescència i amb un desenvolupament corporal notable, comencen a dir-li Teresota. Malagradosament, despectivament.

Més endavant, les increpacions augmenten i la rebategen com a Teresot. Les burles són constants. -Teresot, Teresot, que tens entre les cames? Ella s’indigna, respon, es defensa; fins que ja ningú gosa enriure-se’n més d’ella, capaç com és de plantar cara a qualsevol agressió.

Tot i que ella estima i hi ha qui l’estima, la majoria l’utilitza com a boc expiatori de les frustracions socials de tot el poble. Per això prefereix la muntanya a la plana, el bosc als pobles, les cabres a les males persones. Teresa es refugia a la muntanya. Hi està bé, allà; a gust. Molts dies dorm al ras sota la única manta estrellada de la nit fresca. Allà reflexiona i cuida les cabres. Les coneix a totes i amb el temps, es converteix en una de les pastores més reputades de la comarca. De la guerra civil no li arriba més que l’eco de les bombes i no participa directament en el combat. Oficialment encara és una dona. A la immediata post-guerra treballa molt, no hi ha mans degut a la repressió cruenta, i Teresa segueix a la muntanya, fins que un dia coneix als maquis.

Durruti: El darrer maqui dels Ports

Al principi tant sols hi col·labora fent d’enllaç i proveint de queviures al grup, simplement perquè la tracten bé. Per primera vegada a la vida algú l’accepta tal com és. Serà a partir del contacte amb els guerrillers, que començarà tot un procés d’empoderament que la portarà a acceptar-se a si mateixa com a home, estripar-se els vestits, tallar-se el cabell, deixar-se bigoti i canviar-se el nom. L’ensenyaran a llegir i a escriure, a disparar i defensar-se i també es familiaritzarà amb la cosmovisió revolucionària que guiava aquells homes.

A partir de llavors, la Teresa serà el Florencio.

Dos fets marcaran la vida de Teresa/Florencio durant aquella època, una agressió sexual i l’escarni d’un grup de Guàrdies civils i de sometents que faran alimentar l’odi contra aquests cossos repressius. I els fets del Cabanil, una operació contra el maquis dirigida per la Guàrdia Civil contra el refugi d’aquests, que implicarà indirectament al nostre personatge.

Arrel d’aquest fet, ara si definitivament, entrarà al maquis i adoptarà un nom de guerra, Durruti. Concretament entrarà en contacte amb un grup que havien arribat als Ports des de França el 1944. Al començament, foren grups dispersos, després Guerrillers de Llevant, i dos anys més tard formaren l’Agrupació Guerrillera de Llevant, fins a conformar l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Llevant i Aragó) sota la direcció del PCE.

Florencio entra al maquis el febrer de 1949 al XXIII Sector d’aquesta agrupació, els seus coneixements del terreny li permetran prestar molt bons serveis a una lluita de guerrilla no gens insignificant. El seu grup el comanda Carlos El Catalán, també en formaven part José Linares (Valencià), José González (Rubén) o Eufemio Bolós ( Barbero). En aquesta etapa coneix, però, al que serà el seu company de combat per excel·lència, Francisco Serrano Iranzo (Francisco/Rubio).

Dos anys després la Guàrdia civil assetja constantment aquests grups i la direcció comunista a França ordena una teòrica reestructuració, que a la llarga i a la pràctica significarà durant la primavera del 1952 la definitiva dissolució de l’Agrupació.

En aquell moment, Florencio, exhortat per Francisco, decidirà marxar amb ell i començar una lluita pel seu compte sota el nom de Partida independent. La por a ésser considerats desertors pels membres del partit farà que iniciïn una fugida cap endavant, perllongant la seva lluita, que cada vegada serà menys revolucionària i més per la supervivència. Serà en aquells moments quan la Guàrdia Civil la batejarà de nou amb el nom de La Pastora, apel·latiu pel que serà conegut mediàticament, encara que també com El Terror del Caro.

La partida independent durarà dos anys més, menys un petit interval en que els guerrillers fugen cap a Andorra a peu. Fins que en un assalt a casa dels empresaris Nomen (de l’arròs), un tiroteig acaba amb la vida de Francisco l’agost de 1954. Florencio es queda sol i com no té lloc on anar, resisteix a la muntanya dos anys més, fins el setembre de 1956 en que decideix marxar cap a Andorra. Al cap de quatre anys d’estància al país dels pirineus un malentès fa que el denunciïn. Evidentment, no té papers i és deportat a l’Estat Espanyol on el detindrà la Guàrdia Civil el 5 de maig de 1960.

Després de dos judicis militars i d’alguns problemes derivats de la seva identificació, és condemnat a mort acusat de 29 assassinats, però amb els anys li serà commutada la pena a cadena perpètua. Després de 17 anys a la presó, amb seixanta anys, i amb dues peticions d’indult, el deixen en llibertat. Morirà l’1 de gener de 2004 a Oloclau, un poble de Castelló.

Bibliografia i recomanacions per Sant Jordi:

“Teresa/Florencio Pla Meseguer no se echó al monte, estaba allí. Había nacido y crecido en el Barranco de Vallibona. Conocía por tanto su dureza (…) Cúando la opresión en un mundo de sexos lo acorraló y su diferencia, unida a las circunstancias que le habían tocado vivir, le puso en el blanco de todas las miradas, su única salida fue seguir en el monte y unirse a los hombres, en una vida que dominaba como nadie, la del maquis o monte bajo. (…) Imposible será determinar quién enseñó más a quien. Cierto que en las interminables horas del campamento José González López/Rubén, le enseñó a leer, mientras de Francisco Serrano Iranzo/Francisco, aprendería su orientación ideológica. A cambio, La Pastora les enseñará a no ser detenidos y a sobrevivir mientras ello fuera posible. La Pastora será el único de los hombres de aquél XXIII Sector de la Argupación Guerrillera de Levante y Aragón que pudo ver amanecer el año 2004”.

Així s’inicia el fantàstic treball sobre la biografia de Florencio i els maquis de la zona de José Calvo Segarra.
Un estudi rigorós i d’una extraordinària documentació sobre el personatge de l’any 2009.
La Pastora.
Del monte al mito.
Editorial Antinea.
Sense cap mena de dubte, el llibre més interessant des del punt de vista historiogràfic,
amb entrevistes al propi Florencio, i als familiars directes dels maquis implicats.

Amb aquesta història tant particular no és estrany, però, que la vida de Florencio s’hagi intentat portar al format de novel·la en diferents ocasions. I no ens sorprendria veure’n una producció cinematogràfica properament (no és per menys, però quina por).

Evidentment no nombrarem les de caràcter tendenciós aparegudes a final dels anys 70, però si la última d’Alicia Giménez Bartlett. Novetat de Sant Jordi, amb el títol Dónde nadie te encuentre, publicada per Destino i que ha rebut el Premi Nadal 2011.

Al marge de premis, la novel·la està molt ben feta i transmet emotivitat a cada pàgina. Aquest fet, unit a l’extraordinari de la biografia, provoca que no puguis deixar-lo fins que l’acabes. Molt bona feina, una trama de ficció ben construïda a partir de la recerca d’un psiquiatra francès i un periodista barceloní que s’interessen pel personatge i li segueixen les passes. Amb només un però, la insistència de l’autora en reflexar el caràcter “español” i la contraposició amb un suposat, caràcter francès, a través de la carcaterització dels personatges ficcionats. Una caiguda en un tòpic molt gastat que espatlla en certa mesura la implecabilitat de la trama.

No obstant, si podeu prescindir d’aquest detall, us en recomanem encaridament la seva lectura.

L’editorial Destino també ha fet una edició en català amb el títol, On ningú et trobi.

Finalment hem sabut que van fer un documental, que no hem tingut ocasió de veure, amb el títol: Siempre será La pastora, d’Ismael Cobo (France – 2004 – 75′ – Production Kerala-films) i n’hem trobat aquest reportatge navegant per internet: http://www.youtube.com/watch?v=qQNXtYOwdbc.

Presentació de “Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició”

ivan — Mon, 11 Apr 2011 14:40:24 +0000

Dimarts 12 d’abril del 2011, 19.00h.

A la Ciutat Invisible, carrer Riego 35.

Amb la intervenció dels seus autors: Ivan Bordetas, Xavier Domènech, Anna Sánchez Sorribes i Ricard Martínez

El moviment veïnal va constituir, durant els darrers anys del franquisme i al llarg de la transició, un dels àmbits més rellevants de mobilització de sectors amplis de població a les ciutats de Catalunya i, especialment, de les classes populars. Per aquesta mateixa raó, va tenir un protagonisme central en el desgast de la dictadura a escala local i en la transformació i la dignificació de l’espai urbà. Aquest llibre reconstrueix i analitza la trajectòria d’aquest moviment des dels seus orígens més llunyans a la darreria dels anys setanta.

Duta a terme per quatre investigadors -dos d’ells membres de Praxis-, la recerca i aquest llibre consten de tres parts. La primera, signada per Ivan Bordetas Jiménez i Xavier Domènech Sampere respectivament, està formada per dos textos que es dediquen al sorgiment i als primers anys de la trajectòria del moviment veïnal, al temps de la configuració de vastos nuclis suburbials de barraques, coves i cases d’autoconstrucció, a l’anàlisi de l’especulatiu model de creixement urbà imposat pel règim franquista i a l’articulació d’unes xarxes socials als barris i suburbis de les diferents ciutats catalanes que acabà desembocant en la configuració d’aquest moviment social en el trànsit dels seixanta als setanta, quan ja s’havia dotat d’unes formes organitzatives autònomes, obertes i assembleàries com les Associacions de Veïns, quan ja havia assumit el conflicte al carrer com el seu espai natural d’acció política i quan, en última instància, s’havia cimentat la seva identitat col·lectiva a partir de la condició (i consciència) de classe de la gran majoria dels seus activistes. La segona part, a càrrec d’Ivan Bordetas Jiménez i Anna Sánchez Sorribes, estudia el període de més àmplia mobilització urbana i de màxima fortalesa i incidència política i social de l’associacionisme veïnal, la segona meitat dels anys setanta, el temps del canvi polític quan l’associacionisme veïnal va passar, definitivament, de la protesta a la proposta i de la desconfiança envers les autoritats de la dictadura a la seva directa i total deslegitimació. També s’analitzen, en aquest apartat, els primers símptomes de crisis del moviment veïnal amb la pèrdua de protagonisme de l’antifranquisme social en el procés d’institucionalització de la transició a la democràcia. La tercera part, realitzada per Ricard Martínez i Muntada, s’ocupa de l’univers cultural del moviment veïnal i, en particular, dels continguts de transformació social anticapitalista que, tot i no materialitzar-se, van formar part de projectes, de mobilitzacions i de la mateixa identitat del moviment.

(Ressenya extreta del llibre)

De Q, a la memoria de los vencidos

abdul — Tue, 29 Mar 2011 20:30:34 +0000

A partir de 1999, un col·lectiu d’escriptors i activistes començaren a signar, sota el nom de Luther Blissett o Wu Ming, novel·les extraordinàries com Q o 54, amb la intenció de desenvolupar literàriament la noció de la “mitopoiesi”. Doncs amb aquelles novel·les corals, multitudinàries, que se submergien en la història de les subversions i dissidències al poder, els seus autors pretenien crear mites, relats o narratives vinculades estretament a les comunitats en lluita, passades, presents o futures. Això és, la literatura com a estratègia per a imaginar una altra realitat, més enllà de la realitat definida per l’Estat o el capital. Lluny de la funció ordenadora del mite -que pot anar des de glorificar en un panteó a l’heroi revolucionari, a canonitzar les banals tradicions quotidianes inamovibles- els mites desenvolupats pels Luther Blisset eren col·lectius, nòmades, poliformes, disruptors, i no es deixaven atrapar per la paràlisi. En aquest sentit, evitaven la subordinació de la realitat al mite, sinó que construïen una narrativa per a estimular una acció política que no santifiqués ni res ni ningú.

La idea de mitopoiesi ens ha vingut repetidament al cap llegint La memoria de los vencidos, que Michel Ragon publicà a França el 1990, i que ara l’editorial La Oveja Roja acaba de publicar en castellà. Ragon (1924), autor prolífic, proletari autodidacte, que ha escrit des d’urbanisme a les avantguardes artístiques, amb aquesta novel·la afronta els grans mites revolucionaris del segle XX europeu. Els anarquistes francesos, tant insurreccionals com Bonnot, com els anarcosindicalistes de principis del segle; la Revolució Russa, aquella gran esperança pels i les treballadores europees que acabà en desastre totalitari; la revolució inacabada dels carrers barcelonins del 36; el maig francès… són viscuts a partir de l’experiència vital i política de Fred Barthélemy, un infant vagabund al Paris de 1900 que es fa adult i vell amb el segle. Barthélemy travessa esdeveniments i personatges que, fins ara, haviem llegit més en la fredor de l’assaig que no sota la lectura humanitzadora, complexa, emocional, de la narrativa. Paul Delesalle, Victor Serge, Alexandra Kollontai, Lenin, Trotsky, Volin, Kropotkin, Gorki, Majnó, Pestaña, Müsham, Durruti, i també milers de personatges anònims… apareixen immerses en la turbulència dels esdeveniments revolucionaris, encadenats a les seves grandeses i misèries, formant part de les lluites que ens conformen d’una forma complexa i contradictòria.

Les narratives esterilitzadores de la societat capitalista pretenen sepultar, sota tones de mercaderia immediatista i banal, les victòries i derrotes dels successius moviments revolucionaris. Més a prop nostre, hi ha una memòria dels vençuts que és la nostra memòria, i oblidar-la seria derrotar-los novament.

Dossier de la novel·la

Les cooperatives obreres, a l’Ateneu Llibertari de Palomar

Elba — Tue, 29 Mar 2011 10:56:35 +0000

Aquest dijous a les 20h. presentem Les cooperatives obreres de Sants: autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939) a l’Ateneu Llibertari de Palomar (Coroleu, 82. Sant Andreu de Palomar – Barcelona).

Una historia popular del Imperio Americano

abdul — Thu, 16 Dec 2010 16:33:51 +0000

Recordeu La Otra História de Estados Unidos?

La contrahistòria dels Estats Units d’Amèrica realitzada magistralment pel recentment desaparegut Howard Zinn?

Doncs ara, l’editorial Sinsentido ha adaptat en còmic el famós llibre d’aquest autor, constituïnt un bon regal per aquests dies pels i les amants de la il·lustració narrada o la narrativa il·lustrada.

El procés de Montjuïc

abdul — Fri, 26 Nov 2010 13:16:36 +0000

El procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX.

El procés de Montjuïc ens acosta a un dels tants períodes on la lluita de classes ha protagonitzat la història de la nostra ciutat. En aquest cas, a finals del segle XIX, quan el moviment obrer anarco-col·lectivista (partidari de l’organització sindical) perd pistonada davant els grups d’afinitat anarco-comunistes, més favorables a una acció individual que no exclogui l’ús de la violència: la propaganda pel fet. L’autor es centra en els atemptats més sonats de la Barcelona coneguda com a Rosa de Foc o la ciutat de les bombes. El del santsenc Paulí Pallás (vivia al carrer Salou) contra el general Martínez Campos, a qui li llençà dues bombes orsini al seu pas per la Gran Via, el 24 de setembre de 1893. El que esventrà el Gran Teatre del Liceu el 7 de novembre de 1893, atribuit a Santiago Salvador. I el del carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896. Tots ells generaren una terrible repressió, massiva i indiscriminada, cap a centenars d’obrers llibertaris, que patiren empresonaments, tortures i execucions en el tètric escenari del Castell de Montjuïc.