“La Crisis que Viene” ens introduïa primer en els elements necessaris per treure l’entrellat del discurs economicista hegemònic per passar, després, a reinterpretar els principals axiomes d’aquest discurs. Per senyalar que el que es vesteix com a solucions ineludibles només impliquen precarització, preeminència dels resultats econòmics per sobre de qualsevol indicador social, destrucció del medi ambient i dels drets socials adquirits i manteniment i concentració del poder econòmic i polític.

Plantejat de forma intel·ligent com un desmuntatge de les “veritats de l’economia”, el llibre acaba preguntant-se per les conseqüències a mig i llarg termini de la crisi econòmica. Una situació que perillosament i fàcil pot tendir cap a la guerra entre pobres, amb els seus epifenòmens de racisme i xenofòbia, o en un retorn dels nacionalismes radicals i molt identitaris, animant idees de competència i no de cooperació entre territoris. També es pregunten sobre el paper i la naturalesa de les dites esquerres a l’actualitat i la seva incapacitat per, una vegada acceptats els postulats constituents de la UE, eminentment neoliberals, dissenyar polítiques alternatives. Polítiques que haurien de revertir les tendències a l’eixamplament de la distància entre classes o de la seguretat dels negocis abans que la de les persones. En aquest punt, però, la proposta que plantejava l’Observatorio passava per “més Europa”, potser entrant de cap en el mateix parany en el que diuen que les esquerres clàssiques han caigut.

I llavors, tot canvià.

La primavera del 2011 ens deixa el resultat del referèndum que vota no al retorn del deute per part de la població islandesa després que la seva èlit política, bancària i empresarial deixés un forat que equivalia a tres vegades el PIB de la illa. També arribà la primavera àrab, que en poques setmanes derrocava als règims de Tunísia i Egipte, i es contagiava ràpidament a altres països amb sort molt diversa: Bahrain, Iemen, Síria, Jordània, Marroc, Algèria, Líbia. I a Europa i a l’estat espanyol arribà el 15-M. D’un escenari de desolació política i de desmobilització l’hivern del 2011, la primavera ens situava en un espai i escenari radicalment diferents. Centenars de milers, milions de persones, prenen els carrers, les places, institucions, equipaments, i fan sentir la veu de la protesta, cridant per la fi de la representació i de les formes clàssiques de fer política a banda i banda del mediterrani. Crides a la fi de la presa de decisions per part d’una oligarquia, revestida més o menys de democràcia, que fa i desfà per sobre de tot i de tothom.

Però no només es desferma o es transforma la protesta, bé assolint els seus objectius o obrint-se un espai polític propi en el diàleg entre el silenci i la porra (o el franctirador) que s’havia imposat per sobre de tots els altres diàlegs possibles; la crisi també evoluciona. Es transforma a la riba sud del Mediterrani en forma d’ajuts militars o de facilitats econòmiques per part dels posseïdors del capital per afermar els seus interessos en els nous escenaris de governabilitat. I a Europa, aquella crisi financera vinculada a les subprime i a l’ànsia sense fi de determinats fons i agències de qualificació, ara ens retorna com a crisi del deute. El nou escenari ja no és un taulell de joc de bancs, asseguradores, agències de qualificació i immobiliàries, ara també hi entren els estats. Els bilions de dòlars i euros que provocaren i/o explotaren el primer embat de la crisi, la immobiliària i del crèdit, cerquen ara nous nínxols de negocis i operacions altament especulatives i rentables a curt termini. La combinació d’una moneda comuna amb unes diferències estructurals i de capacitat econòmica que suposa la UE és el taulell de joc en el que els taurons cerquen les preses.

Tant a Grècia, Portugal, Irlanda, l’estat espanyol, Itàlia, els capitalismes perifèrics d’Europa, mitjançant el joc sobre el seu finançament públic se n’extreuen beneficis immensos, alhora que s’assegura que les economies amb menys empenta no puguin mai sortir d’aquesta situació. Situació que tard o d’hora les portarà a tornar a requerir de finançament, en marcs alcistes, perpetuant-se un estat d’hipoteca permanent. El preu per la contrapart, res de nou, les mateixes receptes que l’FMI i el BM porten imposant des dels anys 70 a les economies perifèriques que ja havien entrat en aquest joc. Governs tecnòcrates, retallades dels drets socials adquirits, privatitzacions, major intervenció de l’empresa privada i del capital financer, i un llarg etcètera d’estalvi públic que finalment ha de deixar diners per pagar als mateixos que han jugat a enfonsar els països. I què fer en aquest context? Apostar per la sortida de l’Euro, abandonar la UE, recuperar sobiranies nacionals a costa de ser encara una presa més feble en que els vampirs encara podran xuclar més? Mantenir-se a l’Euro però practicar la insubmissió al deute?

De tot això ens parla aquesta nova entrega de Traficantes de Sueños. En dos grans blocs, potser escrits des de massa aprop i sense preguntar-se sobre altres escenaris que no passin per Europa. Malgrat això, un manual clau per entendre la crisi del deute i el seu desplegament, però també per les similituds que travessen les mobilitzacions que encara aquests dies omplen les places i carrers de veus i cossos dissidents.

Podeu accedir a la lectura completa de la publicació en aquest enllaç: http://www.rebelion.org/docs/138745.pdf

Estado de Necesidad y legítima defensa.
(Violencia si, o no).

Autor: Günther Anders
Editorial: Centro de Documentación Crítica
Any: 2008
Isbn: 978-84-612-0700-8
Pvp: 3 euros

No es tracta de cap novetat, l’edició és de 2008, però els fets han tornat a fer essencial la seva lectura i l’han posat de rabiosa actualitat. A més, la publicació en castellà per primera vegada dels dos volums d’una de les seves obres més importants, “La obsolescencia del hombre” per l’editorial Pre-Textos, si constitueixen una novetat interessantíssima per qualsevol persona que li interessi la filosofia.

La Obsolescencia del hombre (Vol. I)
Sobre el alma en la época de la segunda revolución industrial.

Autor: Günther Anders
Traducció:Josep Monter Pérez
Editorial: Pre-Textos
Any: 2011
Isbn: 978-84-92913-86-2
Pvp: 25 euros

La primera immersió a l’entrevista a Anders, quan encara els ecos de Txernobil quedaven lluny i l’amenaça nuclear semblava oblidada, la vaig trobar brillant però un pèl exagerada. Però, tot just a l’acabar el llibre i fruit de la mala casualitat, esclatava el desastre. Un terratrèmol de grau 9 seguit d’un tsunami arrasà el Japó, provocant la debacle que tothom coneix amb les conseqüències funestes que encara no coneixem ningú. Algú sap del cert la radioactivitat del núvol tòxic generat per les fugues?

De cop, la percepció de les afirmacions contundents com destrals del filòsof alemany m’esclataven al cervell de lo precises i ajustades que resultaven.

D’acord amb Anders doncs, el problema de l’energia nuclear no és tant sols la seva capacitat destructiva, ni la dificultat de producció i obtenció, sinó la impossibilitat de desfer-se’n, derivada de la incapacitat tècnica humana per eliminar els residus que genera. Incapacitat, que unida al possible ús armamentístic que en faci qualsevol país amb els mitjans per fer-ho, genera un perill del potencial de mort i de destrucció per tota la humanitat. I aquesta situació generada per uns pocs responsables ens converteix en víctimes a la totalitat del gènere humà. L’amenaça nuclear doncs generalitza i ens adjudica el paper de víctimes potencials i la resposta ha de ser, només pot ser, contundent. Ja n’hi ha prou d’accions simbòliques, de happenings, diu l’autor, de simulacres de protesta potser espectaculars però ineficaços de totes maneres. La pau és la finalitat no el mitjà, on el pacifisme és converteix en inoperància irresponsable. L’amenaça nuclear fàcilment universalitzable ens posa jurídicament en un estat de necessitat. Aquest fet, segons el dret canònic, ens col·loca en una posició en que la violència no tant sols hauria de ser permesa, sinó recomanable.

La moralitat sempre estarà per sobre de la legalitat. Pel que cal plantejar noves tàctiques de lluita perquè vivim no només l’obsolescència de les persones, sinó també de les revolucions.

Cal atacar als responsables de posar en perill de mort a tota la humanitat i s’ha de fer afinant la vista del punt de mira.

La Obsolescencia del hombre (Vol. II)
Sobre la destrucción de la vida en la época de la tercera revolución industrial.

Autor: Günther Anders
Traducció:Josep Monter Pérez
Editorial: Pre-Textos
Any: 2011
Isbn:978-84-92913-93-0
Pvp: 35 euros






Altres referències bibliogràfiques de l’autor publicades en castellà:

Anders, G Filosofia de la situación, Libros de la Catarata, 2007, Madrid.

Anders, G. Llámase cobardia a esa esperanza, Besatari, 1995, Bilbao.

Per finalitzar us transcrivim una ressenya del, sempre interessant, filòsof José Luis Pardo apareguda al diari El País el 19/02/2011.

“No hay hombres de repuesto”

Decía el pensador italiano Franco Volpi que el hombre contemporáneo está ya, de antemano y en cualquier caso, sometido a las coacciones de la técnica, y que intentar escudarse frente a esa situación en el humanismo tradicional sólo indica impotencia y deseo de evadirse de la realidad, pues ninguna ética de este tiempo puede sobrepasar la condición de homilía. La obra de Günther Anders (1902-1992), un judío polaco que practicó todos los géneros literarios y que se hizo célebre por sus posiciones teóricas en el movimiento pacifista en la época de la estrategia de disuasión termonuclear, constituye toda ella un intento de sublevarse contra esa fatalidad del advenimiento del nihilismo cumplido, odioso huésped de la historia europea al que Nietzsche y Heidegger concedieron la carta de ciudadanía occidental y que desde entonces se ha hecho fuerte entre nosotros. Y precisamente porque esa omnipresencia del nihilismo toma cuerpo merced a la tiranía de los imperativos técnicos, la forma que toma el esfuerzo de Anders por pensar las bases teóricas de una posible resistencia a ese estado de cosas es la de la elaboración de una antropología (podríamos decir “antropología filosófica”, emulación de El lugar del hombre en el universo de Scheler, tantas veces considerado fundador del género); pero tendría que tratarse precisamente de una antropología apropiada a esta dominación universal de la técnica que han afianzado las sucesivas revoluciones industriales. Al servicio de este objetivo pone Anders todos sus recursos expresivos, que son muchos y muy agudos, desde el sentido del humor hasta la capacidad para la exhortación, escribiendo una obra cuya indiscutible unidad se sostiene sobre una variedad de géneros sabiamente dosificados y entremezclados en sus páginas: a ratos summa escolástica, con sus objeciones y respuestas, a ratos diario personal de viajes, a ratos anecdotario ejemplar o epistolario moral, y de vez en cuando obra de ficción que extrae efectos de verdad de personajes y territorios fantásticos. Y siempre en lucha con el tópico que sus críticos enarbolan contra él: la exageración, mostrando por doquier que es el mundo mismo el que exagera sin cesar para disimular su vanidad.

Mientras que los principales argumentos de la crítica de la técnica que se habían desarrollado antes de que Anders escribiese La obsolescencia del hombre aludían a la “cosificación” de la vida humana y a la “serialidad” de la producción en masa, Anders centra su ensayo, desde el principio, en esta idea del hombre que se experimenta a sí mismo como “anticuado” y pequeño frente a los aparatos técnicos, que se presentan como los auténticamente “bien dotados” y que le hacen avergonzarse de su humanidad: “No hay hombres de repuesto”, escuchamos decir a un enfermo terminal en un asilo para desahuciados, y se lo escuchamos decir como sonrojado porque en la era de la técnica no se haya inventado aún nada definitivo contra la caducidad de la existencia humana. Este sentimiento de vergüenza, dado que no podemos sentir vergüenza sino ante una mirada ajena, nos indica que ahora son las cosas, las máquinas, quienes nos miran. El hombre moderno desearía ser sólo un engranaje, debería ser sólo eso, pero misteriosa y trágicamente aún no está del todo adaptado a la explotación mecánica, y eso es lo que le abochorna, su propia humanidad residual. Por eso, amedrentado y fascinado por el mundo de la producción, el hombre “decide” pasarse a la condición de producto, y la llamada “ingeniería humana” (human engineering), fisiotécnica y robótica, le suministra el modo de fragmentar su conocimiento en habilidades subhumanas que subsisten mecánicamente con independencia de la totalidad de la que proceden. Y esta eliminación técnica de la humanidad es completamente coherente con la aparición de la bomba nuclear, puesto que ella muestra mejor que ningún otro dispositivo el carácter prescindible de la humanidad. En estas circunstancias, Anders se propone con su antropología mostrar a sus lectores por qué nos hemos vuelto ciegos al apocalipsis que protagonizamos, y en qué condiciones podríamos recuperar el papel de agentes históricos que la ilusión de un mundo sin muerte nos oculta día tras día.

JOSÉ LUIS PARDO

Si bé no és el típic llibre lleuger que ens emportariem a la platja, podem dir que la seva lectura resulta imprescindible per entendre el complex entramat de fenòmens que composen l’ona llarga del capitalisme a l’estat i que divideixen en cinc etapes.

La primera fase (1950 a 1973) es caracteritza per certa industrialització fordista en el marc de les polítiques desenvolupistes. La segona etapa de crisi (1973 a 1985) portaria a la reconversió industrial i la terciarització. A la tercera fase (1985 a 1993), es produiria un primer assaig de l’estratègia immobiliària – finançera, coinicidint amb la internacionalització de l’economia, i un curt període de crisi, entre 1992 i 1994. La quarta etapa seria pròpiament la del boom econòmic a causa de la bombolla immobiliària, entre 1995 i 2007. I per últim, l’etapa de crisi actual.

El resultat més visible d’aquest procés és que la propietat d’un immoble ha substituit el salari com a principal font d’ingressos en la composició de la renda de moltes famílies.

Per explicar el fenomen, cal tenir en compte tant la crisi de les economies salarials, com el procés massiu de financiarització de les economies domèstiques.

Davant la involució dels salaris reals, i amb els tipus d’interès molt baixos durant gairebé set anys, la financiarització va projectar el somni d’un enriquiment relativament fàcil per grans sectors de la població (a partir de la inversió en immobles, però també en productes finançers).

A risc de fer tant llarga la ressenya com el propi llibre, l’obra es dedica a analitzar molt àgilment com totes aquestes transformacions conformen subjectivitats, formes de vida i procesos de valorització social totalment diferenciades, que produiran el trànsit de la societat del treball a la societat de propietaris (actualment: 87.1% propietaris 11,1 % llogaters).

El llibre treu a la llum perversions financeres, retrata especuladors sense fre, el frau fiscal, els paradisos fiscals… De nivell mundial a casa nostra, de Bernard Madoff al Palau de la Música passant pels oleoductes d’Afganistan o Santa Coloma de Gramanet.

VEURE EL LLIBRE