“La Crisis que Viene” ens introduïa primer en els elements necessaris per treure l’entrellat del discurs economicista hegemònic per passar, després, a reinterpretar els principals axiomes d’aquest discurs. Per senyalar que el que es vesteix com a solucions ineludibles només impliquen precarització, preeminència dels resultats econòmics per sobre de qualsevol indicador social, destrucció del medi ambient i dels drets socials adquirits i manteniment i concentració del poder econòmic i polític.

Plantejat de forma intel·ligent com un desmuntatge de les “veritats de l’economia”, el llibre acaba preguntant-se per les conseqüències a mig i llarg termini de la crisi econòmica. Una situació que perillosament i fàcil pot tendir cap a la guerra entre pobres, amb els seus epifenòmens de racisme i xenofòbia, o en un retorn dels nacionalismes radicals i molt identitaris, animant idees de competència i no de cooperació entre territoris. També es pregunten sobre el paper i la naturalesa de les dites esquerres a l’actualitat i la seva incapacitat per, una vegada acceptats els postulats constituents de la UE, eminentment neoliberals, dissenyar polítiques alternatives. Polítiques que haurien de revertir les tendències a l’eixamplament de la distància entre classes o de la seguretat dels negocis abans que la de les persones. En aquest punt, però, la proposta que plantejava l’Observatorio passava per “més Europa”, potser entrant de cap en el mateix parany en el que diuen que les esquerres clàssiques han caigut.

I llavors, tot canvià.

La primavera del 2011 ens deixa el resultat del referèndum que vota no al retorn del deute per part de la població islandesa després que la seva èlit política, bancària i empresarial deixés un forat que equivalia a tres vegades el PIB de la illa. També arribà la primavera àrab, que en poques setmanes derrocava als règims de Tunísia i Egipte, i es contagiava ràpidament a altres països amb sort molt diversa: Bahrain, Iemen, Síria, Jordània, Marroc, Algèria, Líbia. I a Europa i a l’estat espanyol arribà el 15-M. D’un escenari de desolació política i de desmobilització l’hivern del 2011, la primavera ens situava en un espai i escenari radicalment diferents. Centenars de milers, milions de persones, prenen els carrers, les places, institucions, equipaments, i fan sentir la veu de la protesta, cridant per la fi de la representació i de les formes clàssiques de fer política a banda i banda del mediterrani. Crides a la fi de la presa de decisions per part d’una oligarquia, revestida més o menys de democràcia, que fa i desfà per sobre de tot i de tothom.

Però no només es desferma o es transforma la protesta, bé assolint els seus objectius o obrint-se un espai polític propi en el diàleg entre el silenci i la porra (o el franctirador) que s’havia imposat per sobre de tots els altres diàlegs possibles; la crisi també evoluciona. Es transforma a la riba sud del Mediterrani en forma d’ajuts militars o de facilitats econòmiques per part dels posseïdors del capital per afermar els seus interessos en els nous escenaris de governabilitat. I a Europa, aquella crisi financera vinculada a les subprime i a l’ànsia sense fi de determinats fons i agències de qualificació, ara ens retorna com a crisi del deute. El nou escenari ja no és un taulell de joc de bancs, asseguradores, agències de qualificació i immobiliàries, ara també hi entren els estats. Els bilions de dòlars i euros que provocaren i/o explotaren el primer embat de la crisi, la immobiliària i del crèdit, cerquen ara nous nínxols de negocis i operacions altament especulatives i rentables a curt termini. La combinació d’una moneda comuna amb unes diferències estructurals i de capacitat econòmica que suposa la UE és el taulell de joc en el que els taurons cerquen les preses.

Tant a Grècia, Portugal, Irlanda, l’estat espanyol, Itàlia, els capitalismes perifèrics d’Europa, mitjançant el joc sobre el seu finançament públic se n’extreuen beneficis immensos, alhora que s’assegura que les economies amb menys empenta no puguin mai sortir d’aquesta situació. Situació que tard o d’hora les portarà a tornar a requerir de finançament, en marcs alcistes, perpetuant-se un estat d’hipoteca permanent. El preu per la contrapart, res de nou, les mateixes receptes que l’FMI i el BM porten imposant des dels anys 70 a les economies perifèriques que ja havien entrat en aquest joc. Governs tecnòcrates, retallades dels drets socials adquirits, privatitzacions, major intervenció de l’empresa privada i del capital financer, i un llarg etcètera d’estalvi públic que finalment ha de deixar diners per pagar als mateixos que han jugat a enfonsar els països. I què fer en aquest context? Apostar per la sortida de l’Euro, abandonar la UE, recuperar sobiranies nacionals a costa de ser encara una presa més feble en que els vampirs encara podran xuclar més? Mantenir-se a l’Euro però practicar la insubmissió al deute?

De tot això ens parla aquesta nova entrega de Traficantes de Sueños. En dos grans blocs, potser escrits des de massa aprop i sense preguntar-se sobre altres escenaris que no passin per Europa. Malgrat això, un manual clau per entendre la crisi del deute i el seu desplegament, però també per les similituds que travessen les mobilitzacions que encara aquests dies omplen les places i carrers de veus i cossos dissidents.

Podeu accedir a la lectura completa de la publicació en aquest enllaç: http://www.rebelion.org/docs/138745.pdf

Si bé no és el típic llibre lleuger que ens emportariem a la platja, podem dir que la seva lectura resulta imprescindible per entendre el complex entramat de fenòmens que composen l’ona llarga del capitalisme a l’estat i que divideixen en cinc etapes.

La primera fase (1950 a 1973) es caracteritza per certa industrialització fordista en el marc de les polítiques desenvolupistes. La segona etapa de crisi (1973 a 1985) portaria a la reconversió industrial i la terciarització. A la tercera fase (1985 a 1993), es produiria un primer assaig de l’estratègia immobiliària – finançera, coinicidint amb la internacionalització de l’economia, i un curt període de crisi, entre 1992 i 1994. La quarta etapa seria pròpiament la del boom econòmic a causa de la bombolla immobiliària, entre 1995 i 2007. I per últim, l’etapa de crisi actual.

El resultat més visible d’aquest procés és que la propietat d’un immoble ha substituit el salari com a principal font d’ingressos en la composició de la renda de moltes famílies.

Per explicar el fenomen, cal tenir en compte tant la crisi de les economies salarials, com el procés massiu de financiarització de les economies domèstiques.

Davant la involució dels salaris reals, i amb els tipus d’interès molt baixos durant gairebé set anys, la financiarització va projectar el somni d’un enriquiment relativament fàcil per grans sectors de la població (a partir de la inversió en immobles, però també en productes finançers).

A risc de fer tant llarga la ressenya com el propi llibre, l’obra es dedica a analitzar molt àgilment com totes aquestes transformacions conformen subjectivitats, formes de vida i procesos de valorització social totalment diferenciades, que produiran el trànsit de la societat del treball a la societat de propietaris (actualment: 87.1% propietaris 11,1 % llogaters).

El llibre treu a la llum perversions financeres, retrata especuladors sense fre, el frau fiscal, els paradisos fiscals… De nivell mundial a casa nostra, de Bernard Madoff al Palau de la Música passant pels oleoductes d’Afganistan o Santa Coloma de Gramanet.

L’autora de “No logo. El poder de las marcas”, aprofundeix en la tesi que els xocs autoritaris, els electroshocks i els xocs econòmics neoliberals van de bracet. El llibre és un complet repàs que, des del Xile de 1973, fins a l’Iraq d’avui, passant per la Bolívia dels 80, la Polònia postcomunista o la Xina de la massacre de Tiananmen del 1989, demostra que el lliure mercat s’ha imposat a sang i foc al llarg del planeta. Destruint completament la ficció ideològica de la mà invisible del mercat, demostra que les privatitzacions d’empreses estatals, les retallades de les despeses socials, les desregulacions dels mercats de treball, i en definitiva, la creació de les condicions òptimes per a l’acumulació del capital, s’han imposat arreu amb la mà de ferro: amb la dictadura, la contrarevolució, el xantatge, la tortura o la guerra. Més enllà, Milton Friedman i els seus Chicago Boys, també aprofitaran els desastres “naturals” com el Katrina a Nova Orleans o el Tsunami a Sri Lanka per a receptar la instauració vertiginosa i brutal dels “ajustos estructurals” econòmics. Com ja deia Eduardo Galeano, “se metía a la gente en la cárcel para que los precios pudieran ser libres”. Si vols veure el curt “The Shock doctrine”, realitzat a partir del llibre, entra a www.paidos.com/klein.asp Aquest títol està editat en català per l’editorial Empúries amb un preu de 28 € i en castellà per l’editorial Paidós amb un preu de 24 €.

VEURE EL LLIBRE