ARA, tornem al present, un present tintat de crisi del tardo-capitalisme, en que ens retallen drets adquirits a base de lluites socials històriques mentre les classes dominants es reparteixen les molles d’un botí de guerra. Una guerra que, per cert, fa temps que guanyen…

ARA, el “NOUCENTISME” -que hagueren d’afrontar els nostres avantpassats- s’anomena “DEUCENTISME”, però les raons últimes són les mateixes i cal recordar que ELLS també són els seus néts. La situació convida al combat. La ràbia latent i adormida del volcà erupciona des de les entranyes de la submissió i l’autocomplaença. La ROSA DE FOC ens torna a il·luminar, renascuda de les pròpies cendres.

En mig d’aquesta situació convulsa, arriba una diada especialment curulla de novetats editorials, que bé ens poden ajudar a interpretar el que estem vivint des d’una perspectiva crítica. ARA, més que mai, els llibres són ARMES o EINES que ens faciliten accedir a punts de vista alternatius a l’Establert com a veritat oficial; que ens permeten carregar-nos de raons contra el torrent de vòmits infectes que arriben diàriament des dels mitjans de comunicació i els seus tertulians.

A nosaltres, com a llibreteres, aquests dies ens tornen bojes, una alegre follia derivada del fet del poder compartir la passió d’una bona lectura. La llibreria està gairebé a rebentar de novetats per petits i grans, i per això, com cada any, us fem unes quantes recomanacions que ens han cridat l’atenció.
Llegiu , llegim… Afilem les eines de la crítica!

Clicant a les imatges podreu accedir a l’aparador de la llibreria i allà consultar les ressenyes concretes.

Elogi de la mirada proletaria

Lluís Llach no necessita presentació. Agradi més o menys, és un mite vivent de la música popular en català, el cantAUTOR per excel·lència. Aquesta pre-condició juga capciosament i d’una forma ambivalent dins el cap del lector quan pren per primera vegada el llibre entre les mans. Feliçment, després d’aquesta ombra de dubte inicial, la conjugació d’un títol bonic “Memòria d’uns ulls pintats”; la mirada directa d’un noi amb cara de venir o anar al front de la fotografia de la coberta i la sòlida trajectòria compromesa del personatge, ens empenyen a afrontar amb curiositat la proposta narrativa.

Una decisió contrastada, de la que ben segur no ens penedirem quan hàgim acabat de llegir i ens emocionem amb el desenllaç final de la història.

La narració és més o menys simple, una colla de quatre amics i amigues del barri de la Barceloneta dels anys vint-trenta conformen l’epicentre d’una trama que oculta una veritable història d’amistat i amor. La cosa es complica quan les “impotents biografies” entrellacen amb el “potent context” escollit, un escenari d’excepció vital, narrant l’abans i el després d’una de les revolucions més atípiques de la història universal, la Barcelona revolucionària de 1936. On, irremeiablement, la força dels esdeveniments arrossegarà els personatges pel costat més dramàtic de la vida.

L’escenari de la novel·la doncs s’extreu del bagul dels tresors de l’imaginari i la memòria proletària catalana: la vida comunitària d’un barri de port com la Barceloneta, territori fronterer per excel·lència. El món del treball, fet de teixidores, pescadors, portuaris, proletaris i contrabandistes. La força dels sindicats i l’organització del món llibertari d’aquells anys. L’ univers cultural en ebullició amb la poesia de Salvat-papasseit, la recreació de projectes d’educació municipal com l’Escola del Mar, les llibreries com a centre d’autoaprenentatge o el foment de l’autogestió de l’educació i l’autodidactisme. Un univers referencial propi autoproduit per obrers i obreres que se’ns rebel·la per exemple a través dels noms de les persones (Germinal, la Dorita, la Sarita). Constituint una geografia popular particular amb els seus topònims, on els objectes i les coses es personifiquen: la Gertrudis, la màquina de cosir o la Nausica, la barca. I tot això emmarcat en el combat etern de la lluita de classes que travessà “tràgicament” la vida dels nostres avantpassats immediats, tant en el govern de les passions quotidianes com en la revolució de les formes de vida, però també en la duresa de la guerra civil i la cruesa de la repressió franquista.

Si començàvem preguntant-nos sobre la idoneïtat de llegir una novel·la d’un-cantant-que-escriu, podem respondre que si, que el resultat és absolutament recomanable. Malgrat alguns errors de precisió històrica, salvats pel reconeixement i la pròpia humilitat de l’autor en últim terme -cosa que s’agraeix-. “Memòria d’uns ulls pintats” té tota la pinta de convertir-se en un dels èxits de Sant Jordi, més enllà de per QUI ha estat escrita per la forma en COM ha estat escrita.

Perquè el Llach Autor s’ha sabut desempallegar del Llach Cantant, però segueix essent el Llach de sempre. Una persona de gran sensibilitat i el més important, amb la capacitat de transmetre-la, que conjuga formidablement el misteriós art d’explicar històries i commoure. I no és això, en definitiva, el que defineix un Autor?

Esdevenint escripTOR, Llach no ha canviat, ha variat el canal però no el missatge, essent fidel al que sempre ha sigut, un AUTOR que ha anat més enllà dels seus cants.

CLICA AQUÍ PER COMPRAR EL LLIBRE

Crédito a muerte. La descomposición del capitalismo y sus críticos.

Jappe, Anselm
Editorial Pepitas de calabaza.
Logroño, 2011
269 pàgines.

COMPRAR EL LLIBRE

[Extret de la Directa núm 256]

Alfonso López Rojo – expressions@setmanaridirecta.info-

Sembla que el màxim consol que ofereix l’actual context de crisi a les persones inquietes és l’interès de molts dels textos escrits al caient dels esdeveniments. Textos, moltes vegades espontanis, que emergeixen de l’observació quotidiana dels panells de les borses o de les protestes als carrers i que, en conjunt, adquireixen l’aire d’un diàleg col·lectiu. Un diàleg que, en el millor dels casos, no solament busca l’explicació puntual del que succeeix, sinó que tracta de detectar els punts febles de les interpretacions, al mateix temps que anticipa una teoria que permeti formular un pensament radical que estigui a l’alçada de la complexitat que presenta el capitalisme en la que podria ser la seva fase terminal.

El llibre es pot llegir gairebé com si molts dels seus paràgrafs parlessin del 15-M

Aquest és, almenys, el propòsit general del llibre Crèdito a muerte d’Anselm Jappe (Bonn, 1962), un autor que, al nostre entorn, vam tenir l’oportunitat de llegir des del primer número de la revista Mania (1995), una publicació que va néixer per iniciativa d’un grup d’estudiants de filosofia de la Universitat de Barcelona i que va tenir una vida dilatada, fins el 2003. Els treballs de Jappe que es van publicar en aquesta revista universitària han quedat recollits al llibre col·lectiu titulat El absurdo mercado de los hombres sin cualidades (Pepitas de calabaza, 2009). El llibre també inclou textos de Claus Peter Ortlieb i de Robert Kurz, l’autor principal de l’anomenada Crítica del valor i del fetitxisme de la mercaderia – que és la que regeix el treball d’Anselm Jappe– i un dels animadors de les revistes alemanyes Krisis i Exit!.

La crítica de la crítica
El llibre que ara ens ocupa, Crèdito a muerte. La descomposición del capitalismo y sus críticos, reuneix deu articles d’Anselm Jappe publicats a revistes franceses entre els anys 2007 i 2010. Són textos, doncs, elaborats arrel de la crisi i, en certa manera, mostren la seva evolució, excepte en un aspecte: per raons cronològiques, la irrupció internacional del moviment social del 15 de maig de 2011 ha quedat fora de l’abast del llibre. I no obstant això, resulta curiós constatar que el llibre es pot llegir gairebé com si molts dels seus paràgrafs parlessin del 15-M, tant en positiu com en negatiu. Això és així perquè, en bona part, els textos del llibre es constitueixen, d’entrada,
com una crítica de la crítica partint de la base que, ni la ruïna econòmica ni la resposta social davant una crisi ni la seva pròpia crítica radical són, en si mateixes, sinònim d’emancipació. Per a l’autor, doncs, es fa necessari repensar de nou i a fons el projecte d’emancipació humana i transcendir el més aviat possible la banalitat de qualsevol horitzó ciutadanista. En aquest sentit, l’anàlisi de Jappe s’articula en tres parts (Pars destruens, Pars construens i Pars ludens) en les quals s’aborden els diferents aspectes que formen el context i l’eix del que interessa discutir. Qüestions com, per exemple, “l’evocació ritual de la política”, “l’ambigüitat del concepte d’utopia” o “el joc de la violència en el si d’un Estat policial” (en aquest sentit, és interessant la crítica al conegut opuscle La insurrecció que ve, publicat el 2007). Poc se salva, també, de la crítica, la perspectiva teòrica del decreixement, que, en general, per a l’autor, no passa de ser res que vagi més enllà d’un “reformisme que vol ser radical”.

La vida a crèdit

Amb tot, l’article més eloqüent que recull aquest volum és el que dóna títol a tot el llibre: Crèdito a muerte. Es tracta d’un text de l’any 2009 en el qual Anselm Jappe posa a prova amb fluïdesa la teoria de la crítica del valor i del fetitxisme de la mercaderia. La seva anàlisi ens mostra la utilitat d’abordar les característiques –i les conseqüències– del capitalisme actual aprofundint de forma específica i articulada en les categories concretes de valor, diners, mercaderia i treball emprades per Marx en la seva crítica de l’economia. Unes categories que, en realitat, giren sempre al voltant del valor com a categoria central o eix autoreferencial, l’única finalitat del qual és la seva constant “valorització”. A aquesta dinàmica tautològica (com a incessant “valorització del valor”), Marx la va anomenar “el subjecte automàtic” a El Capital.

L’obra aprofundeix en les categories de valor, diners, mercaderia i treball emprades per Marx

En síntesi, per a Jappe, aquesta autonomia del valor o aquest automatisme –podríem dir– comença a entrar en crisi en el moment en què la tecnologia entra de ple en competència amb el treball humà com a font de plusvàlua. D’aquesta manera, el valor es desvaloritza i l’acumulació real de capital perd força. L’aparició del crèdit (o “capital fictici”, que diria Marx) com a forma constant i generalitzada d’intentar allargar la vida d’un capitalisme que ha depassat els seus propis límits interns (i, alhora, destrueix els seus límits externs) és un símptoma que coneixem bé des de la dècada de 1980 i que, actualment, forma part del dia a dia. L’interessant seria saber quant de temps podrà continuar vivint el capitalisme a crèdit. Quina paradoxa!

Primavera, estiu, etc.

Marta Rojals

La Magrana, Barcelona, 2011

 Èlia torna al poble el dia de Tots Sants per a passar uns dies amb la família. Té trenta-quatre anys i està en plena crisi personal: la parella l’acaba de deixar, i li perilla la feina en el despatx d’arquitectura… A partir d’aquí, tot és recomençar.  No has llegit encara la magnífica novel·la de la Marta Rojals? Nostàlgia íntima, balanç gene

racional.  Per a gaudir pensant-nos…

Belén Gopegui

Acceso no autorizado

Mondadori, 2011.

La solvència de Gopegui, a aquestes alçades, està fora de dubte. Amb novel·les com La conquista del aire o Lo real ja ens havia deixat amb la boca oberta, per la profunditat psicològica dels seus personatges, o per les trames polítiques incisives. A la darrera retrata les debilitats d’una vicepresidenta del govern davant de la inesperada irrupció d’un hacker en la seva vida. Narrativa d’alta qualitat, radicalment d’esquerres.

Isaac Rosa

La mano invisible

Seix Barral, 2011.

Fer referències al treball assalariat en una novel·la no és massa habitual en una panorama narratiu com l’actual, on sembla que els protagonistes de la majoria de ficcions visquin de l’aire. Per contra, Isaac Rosa -conegut pels seus articles a Público o per El pais del miedo- situa l’explotació laboral en l’epicentre de la seva darrera novel·la, i ho fa de forma implacable.

Montserrat Roig

Diari d’uns anys (1975-1981)

A Contravent, 2011.

Arrel del 20è aniversari de la mort de Montserrat Roig, l’editorial Contravent ha antologat una sèrie d’articles d’una de les millors escriptores en llengua catalana. Roig, novel·lista excepcional, com a assagista no es quedà enrera, i el seu compromís polític –feminista, catalanista, d’esquerres- la feu escriure de forma intel·ligent, i alhora poètica.

Obra col·lectiva

Ningú no ens representa. Poetes emprenyats

Setzevents, 2011.

 Blanca Llum Vidal, Carles Rebassa, David Caño, Davi Castillo, Enric Casasses, Ester Xargay, Mireia Calafell, Núria Martínez-Vernis i fins a 71 poetes indignades participen, sense signar personalment, en aquesta obra col·lectiva que es gestà a “la plaça que fou poema de Catalunya”. Un luxe que al 15M tinguem guerrilleres poètiques com aquestes! Ningú, ningú, ningú no ens representa.

Carlos Taibo

El 15M en sesenta preguntas.

Catarata, 2011.

I parlant del 15M, tenim una altra obra del prolífic Taibo sobre el moviment que és de totes i de ningú. De forma pedagògica, l’autor ens planteja els dilemes sobre el moviment, i s’hi aproxima de forma respectuosa i autocrítica respecte la figura de l’intel·lectual, fet que és d’agrair. La seva lectura inclou el reconeixement de les lluites anteriors del moviment, carrega contra l’esquerra tradicional, i aposta per a aprofundir en les tendències autogestionàries del moviment com a camí per a superar el capitalisme.

VVAA

Informe sobre las revueltas árabes

Ediciones del Oriente y el Mediterráneo

Túnisia, Egipte, Libia, Siria, Yemen i Bahréin són els països nordafricans i àrabs on les revoltes socials s’han enfrontat amb major intensitat als règims autoritaris que patien. Uns processos revolucionaris amb característiques i conseqüències molt diverses, que obliguen a revisar els lamentables clitxés occidentals sobre l’islam i la democràcia, i que mostren, més enllà dels tòpics, la força global –ara sí- de l’autoorganizació social.

Sílvia L. Gil

Nuevos feminismos. Sentidos comunes en la dispersión.

Traficantes de Sueños, 2011

Què ha passat en les darreres dècades amb el moviment feminista? Ha mutat? Ha desaparegut? Qué son els nous feminismes? Aquest llibre es situa on la majoria de les històries del moviment feminista es detenen: la dècada dels noranta.  Una dècada en què moltes de nosaltres vam haver de reinventar, de formes múltiples i sovint critiques, un fecund bagatge emancipador. Del feminisme, als feminismes?

Michael Hardt, Toni Negri

Commonwealth. El proyecto de una revolución del común.

Akal, 2011.

Com podem transformar la indignació i la rebel·lió en un procés durador? Com convertir en poder constituent els experiments de democracia, no només democratitzant una plaça pública o un barri, sinó inventant una societat alternativa que sigui veritablement democràtica? Per a qui li agradi la teoria política, aquest és un dels llibres fonamentals dels propers anys. Identifica com a font central de l’antagonisme la insuficiència de les constitucions republicanes modernes, en particular els seus règims de treball, propietat i representació. I planteja la necessitat de la revolta i la seva organització perquè perduri en el temps i possibiliti construir noves formes de vida i formacions socials alternatives. I és la idea del “comú”,  que substitueix la oposició entre allò privat (el mercat) i allò públic (l’Estat) el que fonamentarà aquest procés d’autonomia col·lectiva permanent.

Josep Termes

Història del moviment anarquista a Espanya

L’Avenç, 2011

Aquesta obra monumental és, amb la mort recent del seu autor, un digne exponent del llegat impressionant que Termes ens regala per a totes les persones interessades en la rica i conflictiva història del proletariat català. En aquesta Història es fa un recorregut per l’anarquisme i la història del moviment llibertari a Espanya, que s’obre al 1870, l’any en el que neix a Barcelona l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), i que tindrà expressions, segon Termes, tan diverses com l’anarcocol·lectivista, (societari, obrerista i pedagògic); l’anarcomunista de la revolució immediata; l’anarcosindicalisme fonamentat en la lluita sindical i social; i l’anarcobolxevic, el de la gimnàstica revolucionària i la presa de poder.

Obra Col·lectiva

Rt#15M. Connectades a les xarxes, coordinades a les places

La Ciutat Invisible, La Directa, Claraboia.

La darrera recomenació que fem des deLa CiutatInvisibleés, no podia ser d’una altra manera, un llibre que per a nosaltres és molt especial i estimat. Pel procés que narra –els dies frenètics que van del 15 de maig al 19 de juny del 2011- viscuts amb passió col·lectiva, rebel·lió intel·ligent, amistat política. I també pel procés que encarna: una tasca col·laborativa realitzada entre projectes germans, dissenyada i impresa per cooperatives, feta possible per milers de col·laboradores, fotògrafs, tuitaires, mecenes. Si hem participat en algun llibre col·lectiu, és en aquest. A gaudir-lo!

I unes notes sobre Robert Walser, tant gran i tant desconegut

Jakob Von Gunten 

Siruela, 2011

El dia de nadal de 1956, la policia de Herisau a l’est de Suïssa trobava un home mort congelat enmig de la neu. Era Robert Walser, 78 anys d’edat, desaparegut/evadit de l’hospital mental on estava ingressat i un dels més grans i desconeguts escriptors de l’Europa Central contemporània del segle xx. Amb una prosa potent per elegant i que s’estranya davant l’insignificant, Walser va regalar al món una bibliografia curta però brillant. En castellà, i publicades per Siruela: “El ayudante”; “El paseo”, destacable especialment per l’alt refinament en l’el·laboració d’insults, la triologia de “Microgramas”, “El Bandido o “Jakob Van Gunten”, les peripècies i reflexions d’un adolescent internat a l’Institut Benjamenta: “Si, sin duda existe en el mundo eso que llaman progreso, pero no es sino una de las numerosas mentiras divulgadas por los hombres de negocios para poderle exprimir dinero a la masa con mayor cinismo y desparpajo. La masa es el esclavo de la grandiosa idea de masa. Ya no hay nada bello ni excelente. Lo bello, lo bueno y lo justo has de soñarlo tú mismo. Dime, ¿sabes soñar?. (Pàgina 54). Llibres exclusivament reservats pels i les amants de la bona literatura continental.

La tortuga i la llebre: La faula tradicional, versió 2.0! Llibre cartoné, apte per als i les més menudes, acompanyat de DVD navegable amb cançons i continguts extra. Per fer servir la pantalla com si fos una pissarra!
Per veure una demostració, mireu aquest vídeo:
Hi ha 6 títols diferents!

Caga tió: llibre cartoné, amb peces desplegables. Els més petits van engreixant el tió de Nadal, mentre que aprenen els dies de la setmana. Una proposta estètica molt original!

Aquest fet va representar la pistonada de sortida del Moviment pels Drets Civils.

Amb un dibuix de textura a l’oli i unes perspectives i colors poc comuns en l’àlbum infantil, el llibre ens apropa a la desobediència civil des de la perspectiva de la dignitat individual i la dimensió de la transformació col·lectiva.

L’editorial Barbara Fiore ens sorpren un cop més amb aquest treball de Silei / A.C. Quarello, per la forma i el contingut. Veieu també Emigrantes i El árbol rojo de Shau Tan, i Casualidades de Pablo Amargo.

Tenim el plaer d’anunicar que ja tenim a la llibreria Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, un treball col·lectiu de 71 poetes catalans forjat en plenes lluites del 15M, i editat per Setzevents editorial.

Com a tast de luxe, el proper dissabte 26 de novembre es presenta al barri, en recolzament a l’Habitatge 18N. C/Hostafrancs, 3 a les 19’30h. Metro Hostafrancs L1

Poetes que formen part d’aquest recull:

Agnès Prats, Amat Baró, Andreu Galan, Andreu Subirats, Ángel Igelmo Segura, Anna Clarós i Sàbat, Anna Gual, Anna Miralpeix Llobet, Anne Bats, Antoni Clapés, Antònia Vicens, Arnau Pons, Bego Ricart Roca, Blanca Llum Vidal, Carles Andreu , Carles Hac Mor, Carles M. Sanuy, Carles Miralles, Carles Rebassa, David Caño, David Castillo, David Ymbernon, Dolors Miquel, Enric Casasses, Ester Xargay, Esteve Plantada, Francesc Gelonch, Francesc Josep Vélez, Gabriel Ventura, Isabel Garcia-Canet , Ivette Nadal, Jaume C. Pons Alorda, Javier Caballero, Joan Gener Barbany , Joan Josep Camacho Grau, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Joan Vinuesa, Jordi Carulla-Ruiz, Jordi Prenafeta i Pàmpols , Jordi Valls, Josefa Contijoch, Josep Grifoll, Laia Carreras, Laia Martínez i Lopez, Lluís Calvo , Lucia Pietrelli, Mari Chordà, Maria Cabrera i Callís , Màrius Sampere, Marta Darder, Martí Sales, Martina Escoda, Meritxell Cucurella-Jorba, Miquel Samaranch, Mireia Calafell, Misael Alerm, Montserrat Costas, Núria Martínez-Vernis, Núria Miret, Orlando Guillén, Òscar Rocabert, Pau Vadell i Vallbona, Ramon Boixeda, Ricard Mirabete , Roc Casagran, Sebastià Perelló, Sònia Moya, Víctor Obiols, Víctor Sunyol, Víctor Verdú, Xavier Díez.

“La Crisis que Viene” ens introduïa primer en els elements necessaris per treure l’entrellat del discurs economicista hegemònic per passar, després, a reinterpretar els principals axiomes d’aquest discurs. Per senyalar que el que es vesteix com a solucions ineludibles només impliquen precarització, preeminència dels resultats econòmics per sobre de qualsevol indicador social, destrucció del medi ambient i dels drets socials adquirits i manteniment i concentració del poder econòmic i polític.

Plantejat de forma intel·ligent com un desmuntatge de les “veritats de l’economia”, el llibre acaba preguntant-se per les conseqüències a mig i llarg termini de la crisi econòmica. Una situació que perillosament i fàcil pot tendir cap a la guerra entre pobres, amb els seus epifenòmens de racisme i xenofòbia, o en un retorn dels nacionalismes radicals i molt identitaris, animant idees de competència i no de cooperació entre territoris. També es pregunten sobre el paper i la naturalesa de les dites esquerres a l’actualitat i la seva incapacitat per, una vegada acceptats els postulats constituents de la UE, eminentment neoliberals, dissenyar polítiques alternatives. Polítiques que haurien de revertir les tendències a l’eixamplament de la distància entre classes o de la seguretat dels negocis abans que la de les persones. En aquest punt, però, la proposta que plantejava l’Observatorio passava per “més Europa”, potser entrant de cap en el mateix parany en el que diuen que les esquerres clàssiques han caigut.

I llavors, tot canvià.

La primavera del 2011 ens deixa el resultat del referèndum que vota no al retorn del deute per part de la població islandesa després que la seva èlit política, bancària i empresarial deixés un forat que equivalia a tres vegades el PIB de la illa. També arribà la primavera àrab, que en poques setmanes derrocava als règims de Tunísia i Egipte, i es contagiava ràpidament a altres països amb sort molt diversa: Bahrain, Iemen, Síria, Jordània, Marroc, Algèria, Líbia. I a Europa i a l’estat espanyol arribà el 15-M. D’un escenari de desolació política i de desmobilització l’hivern del 2011, la primavera ens situava en un espai i escenari radicalment diferents. Centenars de milers, milions de persones, prenen els carrers, les places, institucions, equipaments, i fan sentir la veu de la protesta, cridant per la fi de la representació i de les formes clàssiques de fer política a banda i banda del mediterrani. Crides a la fi de la presa de decisions per part d’una oligarquia, revestida més o menys de democràcia, que fa i desfà per sobre de tot i de tothom.

Però no només es desferma o es transforma la protesta, bé assolint els seus objectius o obrint-se un espai polític propi en el diàleg entre el silenci i la porra (o el franctirador) que s’havia imposat per sobre de tots els altres diàlegs possibles; la crisi també evoluciona. Es transforma a la riba sud del Mediterrani en forma d’ajuts militars o de facilitats econòmiques per part dels posseïdors del capital per afermar els seus interessos en els nous escenaris de governabilitat. I a Europa, aquella crisi financera vinculada a les subprime i a l’ànsia sense fi de determinats fons i agències de qualificació, ara ens retorna com a crisi del deute. El nou escenari ja no és un taulell de joc de bancs, asseguradores, agències de qualificació i immobiliàries, ara també hi entren els estats. Els bilions de dòlars i euros que provocaren i/o explotaren el primer embat de la crisi, la immobiliària i del crèdit, cerquen ara nous nínxols de negocis i operacions altament especulatives i rentables a curt termini. La combinació d’una moneda comuna amb unes diferències estructurals i de capacitat econòmica que suposa la UE és el taulell de joc en el que els taurons cerquen les preses.

Tant a Grècia, Portugal, Irlanda, l’estat espanyol, Itàlia, els capitalismes perifèrics d’Europa, mitjançant el joc sobre el seu finançament públic se n’extreuen beneficis immensos, alhora que s’assegura que les economies amb menys empenta no puguin mai sortir d’aquesta situació. Situació que tard o d’hora les portarà a tornar a requerir de finançament, en marcs alcistes, perpetuant-se un estat d’hipoteca permanent. El preu per la contrapart, res de nou, les mateixes receptes que l’FMI i el BM porten imposant des dels anys 70 a les economies perifèriques que ja havien entrat en aquest joc. Governs tecnòcrates, retallades dels drets socials adquirits, privatitzacions, major intervenció de l’empresa privada i del capital financer, i un llarg etcètera d’estalvi públic que finalment ha de deixar diners per pagar als mateixos que han jugat a enfonsar els països. I què fer en aquest context? Apostar per la sortida de l’Euro, abandonar la UE, recuperar sobiranies nacionals a costa de ser encara una presa més feble en que els vampirs encara podran xuclar més? Mantenir-se a l’Euro però practicar la insubmissió al deute?

De tot això ens parla aquesta nova entrega de Traficantes de Sueños. En dos grans blocs, potser escrits des de massa aprop i sense preguntar-se sobre altres escenaris que no passin per Europa. Malgrat això, un manual clau per entendre la crisi del deute i el seu desplegament, però també per les similituds que travessen les mobilitzacions que encara aquests dies omplen les places i carrers de veus i cossos dissidents.

Podeu accedir a la lectura completa de la publicació en aquest enllaç: http://www.rebelion.org/docs/138745.pdf

Encertada la conclusió que treu l’autor de la ressenya de l’experiència de l’autoorganització proletària:

«Hace unas semanas llegó a mis manos un libro revelador, titulado Les cooperatives obreres de Sants (Ed. Ciutat invisible). En él se cuenta cómo los barceloneses le pusieron buena cara al mal tiempo y se organizaron al margen de aquella incipiente sociedad de consumo que asomaba las orejas a principios del siglo XX. A pesar de las condiciones infrahumanas que afrontaban las familias trabajadoras de entonces, el libro respira esperanza y optimismo.»

L’article se centra en una de les cooperatives de finals del XIX que avui en dia encara obre portes: La Nova Obrera de Sants, de la qual explica no només com s’organitzava la cooperativa de consum, sinó com a poc a poc van anar creant també cooperatives de producció i ampliant l’oferta d’activitats culturals:

«Los socios pagaban una cuota mensual y tenían acceso a productos de toda clase a precio de coste. En la planta baja, entrando a la derecha disponían de carnicería, pescadería, licorería y verdulería. A la izquierda había un colmado, en el que igual vendían aceite, pasta, harina, ropa, zapatos o utensilios domésticos. La tienda estrella estaba al fondo, donde se vendía carne de cerdo y toda clase de embutidos hechos en su propio obrador. Además, también había cooperativas de producción que comercializaban allí desde carbón hasta azulejos, cristal o mobiliario. Arriba estaba la sala de juntas, un bar y un teatro. Se organizaban excursiones y bailes, y cuando algún asociado estaba enfermo la mutua le pagaba el médico y las medicinas. Incluso se hacían colectas para sufragar el entierro y las flores de aquellos que finaban. Eso fue así hasta la Guerra Civil.»

Per llegir-ne més, doneu una ullada a aquest enllaç:

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Nova/Activitat/Obrera/elpepiespcat/20111022elpcat_15/Tes

Si voleu saber més coses de les cooperatives, de fet, aquest dijous 27 realitzarem una presentació del llibre a la Biblioteca Pública Arús, a les 19h de la tarda, al  Passeig de Sant Joan, 26

http://www.bpa.es/agenda.html

Salut i autogestió!

Crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions… Les il·lusions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps.

Un clàssic de la literatura activista colombiana, que pretèn deixar el record d’aquelles persones que amb el seu temps, el seu esforç i la seva vida van escriure perquè se segueixi escrivint la història del moviment estudiantil.