L’Hotel Colón: un dels epicentres de la lluita

L’Hotel Colón, durant les jornades del juliol de 1936, va ser un dels epicentres de la lluita entre els sectors militars sublevats i les forces republicanes i obreres. Una columna d’infanteria, provinent del quarter de Pedralbes, havia entrat a la plaça de Catalunya pel carrer Pelai, dirigida pel comandant López Amor. Tot i que la plaça estava plena de guàrdies d’assalt i militants obreres, els grups de militars es van fer passar per lleials a la República i van poder situar dues peces d’artilleria al centre de la plaça, des d’on van canonejar l’edifici de la Telefónica, ocupada per militants obreres armades. La batalla de la plaça de Catalunya va esclatar, es va generalitzar el tiroteig i Lòpez Amor va ser capturat per guàrdies d’assalt. Aleshores, els militars facciosos van prendre l’Hotel Colón i els baixos de la Telefónica i, des d’allà, van resistir els atacs combinats de la guàrdia d’assalt i les forces obreres. No va ser fins a les 4 de la tarda que van aparèixer les banderes blanques de rendició al Colón. Durruti i Obregón (que va morir durant l’assalt) van recuperar l’edifici de la Telefónica gràcies a l’atac massiu que va emprendre la militància anarcosindicalista des de la Rambla. Al mateix temps, guàrdies civils i grups obrers, amb Josep Rovira del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) al capdavant, van entrar a l’Hotel Colón i van fer presoners els oficials revoltats. La plaça era plena de cadàvers, però havien vençut l’exèrcit. Amb la derrota de Goded a Capitania, la sublevació es podia considerar derrotada.

Després dels fets, la UGT va requisar el Colón, que es va convertir en la seu de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, on va ser fotografiada la militant Marina Ginestà. Amb la creació del PSUC, l’hotel va passar a ser una de les noves seus del partit i els rostres de Lenin i Stalin van substituir el luxe burgès –i les tertúlies bohèmies de l’American bar– de l’època anterior. Després dels Fets de Maig de 1937, el Colón albergà les tristament conegudes txeques estalinistes, on van ser detingudes moltes persones anarcosindicalistes. Al llarg de la guerra, va acollir menjadors populars i, el 1938, va ser bombardejat per l’aviació feixista. L’any 1942 va ser enderrocat i s’hi va erigir l’edifici del Banesto. Dècades després, ja buit, el 25 de setembre de 2010, va ser ocupat per organitzar la vaga social de les precàries, la que va esclatar el 29-S.

Aquell dia en concret, es dedicà a les pràctiques urbanes dels moviments socials de base i vam compartir la taula amb dos companys, un de Can Masdeu i l’altre de La Rimaia, que explicaren els projectes respectius. Nosaltres, des de La Ciutat Invisible, ens aproximàrem a la trajectòria de l’Assemblea de Barri de Sants i dels moviments socials del barri.

A partir d’aquella presentació seguírem treballant en el tema i en sortí aquest article, una versió llarga del que es va dir durant aquella jornada. I que també hem cregut oportú publicar com una aportació pel debat, donada la proximitat de les jornades de reflexió “Pensar el moment” que es realitzaran aquest cap de setmana a Can Batlló.

Si voleu, us és preferible i més còmode per la lectura podeu consultar i baixar-vos la versió amb PDF, clicant aquí.

15 anys construint allò comú:
l’autonomia al barri de Sants

I el 15M tot va esclatar…

Per Abdul Azrahed

Per circumstàncies que ara mateix no venen al cas, el moviment del 15M em va agafar a contrapeu i fora de Barcelona. -Increïble! El que mai havíem vist, com gaudiries… Has de tornar immediatament per veure-ho! Les converses telefòniques amb els meus companys i companyes, no podien més que transmetre’m la immensa il·lusió que provocava el fet de veure, per fi, milers de persones articulant nocions comunes en assemblees multitudinàries, sortint al carrer i prenent la plaça principal, el lloc central per excel·lència de la ciutat.

Pels qui treballem des de fa anys, directa o indirectament, a la llum o a l’ombra, per transformar l’actual estat de coses a partir de l’autoorganització quotidiana, aquell esclat suposà un salt qualitatiu, però sobretot quantitatiu, important. Durant dos mesos, la Plaça Catalunya esdevingué l’escenari principal de visibilització i canalització de la indignació que provocava l’enèsima crisi capitalista i la pèrdua de confiança cap al marc polític-econòmic hegemònic, la democràcia representativa espectacular i l’economia de mercat financiaritzada. De sobte, una nova generació prenia la iniciativa i sortia al carrer per primera vegada, posant en primer pla, de nou, una forma de descontent a l’esfera pública. La conquesta d’un lloc possibilitava l’encontre i per tant la capacitat d’instaurar un “nosaltres” genèric que potencialment s’obria a qualsevol persona que, senzillament volgués compartir i fer col·lectiva la indignació. Un estar-juntes o trobar-se, que possibilitava el desenvolupament de tot un conjunt de potencialitats per alimentar una perspectiva comuna que qüestionés el capitalisme com a règim d’explotació-acumulació i el vehicle de la seva legitmiació, la lògica de la representació. Un somni compartit que simbolitzava el despertar generalitzat d’una població farta i indignada de no ser tinguda en compte en les qüestions més decisives. Fartes, de ser poc més que víctimes propiciatòries i impotents de la crisi; indignades, de saber-se condemnats a ser peons d’una partida d’escacs orquestrada i dirigida per altres.

Una indignació que operà com a canalització d’una força col·lectiva i no com a expressió de la impotència. Un sentiment compartit gens “sentimental”, més important per la vinculació mútua que possibilitava i instaurava que per la pròpia emoció en si. En aquest sentit, no tingué res a veure amb l’¡Indigneu-vos! edulcorat de saló de Hessel.1 El context de crisi generalitzada i la seva posada en situació, performaren la qualitat i la força del descontent col·lectiu, al carrer. Era una indignació més com la de Spinoza, primària i terrenal, com l’expressió d’odi cap a algú que ha fet mal a algú altre. Una emoció viscuda com una rebel·lió de la pròpia experiència,2 articulada mitjançant un gest com a capacitació col·lectiva per poder actuar contra l’opressió i impugnar les causes del malestar. Com el 27 de maig, després de perdre i recuperar la Plaça de Catalunya arran del desallotjament dels mossos d’esquadra. Un assalt important per la seva articulació com un gest d’autoafirmació i possessió col·lectiva de l’indret.3

Cal aclarir però, que el combat en el camp de la significació i delimitació conceptual del moviment va travessar i seguirà travessant també els debats sobre les formes de protesta i les seves concrecions. Per sobre de tot, i potser en això també radica la força dels indignats, es tracta d’un moviment plural i heterogeni, en construcció permanent, amb capacitat de mutació en funció de l’oportunitat i el moment polític. Caldrà seguir reformulant els interrogants bàsics i inicials que s’obriren aleshores: Què ens indigna? Perquè estem indignats/ades? I com exterioritzem, traduïm, ens organitzem i actuem en conseqüència amb aquest sentiment polític? Preguntes centrals a l’hora d’escatir les tàctiques i formes de mobilització, potser més enllà de l’impacte social mensurable, la força incommensurable del 15M.

Tot el que puja, baixa o com estabilitzar la protesta social?

Però tota aquella força no va sorgir, ni podia sorgir del no-res. Per comprendre d’on va néixer l’energia d’aquells mesos i per fer facilitar l’anàlisi del moviment, caldrà fer unes passes enrere, aplicant en retrospectiva la clàssica noció de cicle de protesta dins els cicles polítics d’acció col·lectiva.4 Els cicles de protesta són talls sincrònics, moments/situacions, en que la concentració de l’acció col·lectiva contenciosa d’un grup social supeditat impacta a l’estructura política i social hegemònica del grup dominant. Es constitueixen en forma de punts àlgids d’acció col·lectiva, on els actors involucrats posen en comú un determinat repertori d’acció i mobilització, unes formes de lluita i articulació de la protesta, en funció d’una estructura d’oportunitats polítiques determinades, per impugnar l’ordre social establert. Si és un cicle, és perquè l’abast del mateix es repeteix, irregular, però, pendularment. La seva trajectòria s’expandeix i es contrau, alternant moments d’alta presència i visibilitat o de flux, amb moments de debilitat i invisibilitat o reflux. Icònica i gràficament, la forma clàssica de llegir aquests processos és equiparar la trajectòria de la participació social amb la d’una muntanya russa de qualsevol parc d’atraccions. Les pujades i baixades, els plecs i replecs es succeïxen, generant ones i corbes d’inflació i deflació de la potència, la eficàcia i visibilitat del moviment concret.

Per això, els qui desitgem la continuïtat dels moviments més enllà d’aquest esquema, gairebé és més important saber com davallar del cicle concret que la pròpia pujada potencial posterior. No tant sols cal ser un bon surfista (col·lectiu) per travessar amb èxit els tsunamis espectaculars, sinó esdevenir un bon paracaigudista, o millor, preparar la infraestructura necessària per amortiguar el cop de la presumible caiguda de després de cada cicle de protesta. De tal manera, que cada vegada que, successivament, s’aterri des d’una dinàmica alcista, hi hagi mecanismes pal·liatius que et permetin retornar a un punt més alt del que es tenia abans de l’inici del cicle anterior. És només així com, poc a poc, centímetre a centímetre, els moviments socials de base ens anem apropiant de l’esfera pública i política o construint des de l’antagonisme, allò comú.

La importància de la creació de llocs per la reproducció de formes de fer política i la interrelació entre espai i poder no és nova, ja Carl Schmitt certificava que: “No existeixen idees polítiques sense un espai al que siguin referibles, ni espais o principis espacials als que no es corresponguin idees polítiques”5. La producció de l’espai, seguint a Lefevbre, és la producció de l’espai diferencial. Aconseguir produir espais implica la producció de relacions socials diferenciades en territoris diferents6. És a dir que la territorialitat s’implica mútuament amb la sociabilitat i a l’inversa. Per això, només si s’aconsegueix una “acampada permanent i generalitzada”. O menys metafòricament, la llarga pervivència de llocs propis i certes infraestructures organitzatives en tots els camps de la vida: social, polític, i econòmic hi ha alguna possibilitat, alguna garantia d’èxit. Cal teixir alternatives horitzontals d’abast estructural, altres formes-de-viure, de dir, de fer i de relacionar-se que potencialment comparteixin més i més persones. Generalitzant i estabilitzant l’efecte “acampada”, és a dir generant llocs propis d’autonomia efectiva des d’on impulsar estratègicament, no tant sols tàcticament, formes de vida que subverteixin l’ordre dominant, gradualment, per tots els barris de la ciutat.

La continuïtat d’aquesta ocupació generalitzada de l’esfera pública dependrà de la pròpia habilitat per vèncer les possibles corrupcions de la potència col·lectiva. Tant pels perills del present: la incapacitat de traduir el descontent i la indignació en acció efectiva i performativa; l’aïllament autàrquic i autorreferencial, la confusió mitjans-fins (finalització d’un mitjà de lluita)7 o l’espectacularització excessiva de la protesta8. Com potser més importants, els del futur: la desmobilització per contagi fins a l’apaivagament amb una desconnexió individual gradual d’allò comú, i en general, les possibles discontinuïtats temporals i trencaments generacionals. Com construir ponts transitables per l’experiència autònoma? Com inventar sistemes de comunicació que possibilitin la transmissió de l’autoorganització més enllà de l’immediat i les persones concretes?

En aquest sentit, cal saber partir des de les individualitats, des de la base, però també aprendre a mirar més enllà, transgeneracionalment. Com ho feren els nostres besavis i avis en el període 1870-1939, transmetent de pares i mares a fills i filles la necessitat d’autoorganització i resistència. Així com la preponderància de posseir institucions pròpies (sindicats, cooperatives, ateneus, mútues) on desenvolupar formes de sociabilitat autònomes, una esfera pública proletària no estatal9, un imaginari i espais comuns. Un exemple d’aquestes institucions autogestionàries foren les cooperatives, des d’on s caminava amb el propòsit d’orquestrar una revolució lenta, però segura i de llarg abast, des dels fonaments de la transformació del consum individual i familiar. O, més a prop en el temps, com ho han fet, en part i relativament, a Euskal Herria des de 1975 o a Bolívia recentment. Tant sols d’aquesta forma, creant i eixamplant les noves institucions autogestionades i relacions derivades de la cooperació social, el descens irreparable de la corba no serà inevitable i el cicle de protesta insurreccional, estabilitzat en el punt àlgid, esdevindrà una situació revolucionària permanent.

Més enllà de la visió simplificadora i episòdica d’aquest tipus d’unitats d’anàlisi, que tant sols serveixen per facilitar la lectura d’aquesta mena de processos, la realitat sempre resulta més obstinada i complexa. Els cicles s’intercalen, s’entrecabalguen entre si, disruptiva i arrítmicament, lluny de mantenir una seqüència regular. Els repertoris d’acció i les formes de protesta poden viatjar d’un cicle a l’altre, virtualitzar-se de forma diferent, entremesclar-se, entertolligar-se, subvertir-se. Que la noció de cicle de protesta ajudi a ordenar l’anàlisi no vol dir que s’estableixi com a dogma i que no pugui deconstruir-se. El problema que planteja la noció de cicle de protesta a nivell analític, com molts conceptes de les ciències socials, és que sovint s’oblida que han de ser les categories d’anàlisi les que descriguin la realitat i no la realitat la que s’ajusti a les nostres categories d’anàlisi. La complexitat de la realitat desborda la potència del llenguatge, els conceptes s’acomoden a una perspectiva determinada i al seu esbiaix analític. Darrera els cicles de protesta i les seves variables: les formes d’articulació, el repertori d’acció i l’estructura d’oportunitats polítiques, normalment hi ha factors que s’escapen qualitativament de la lectura per cicles. En el cas del 15M, per exemple, l’instrumental teòric proposat, resta cec i impotent a una de les característiques principals de la mobilització. Una força aglutinadora que mobilitza quasi emocionalment als seus protagonistes, una energia que alimenta el col·lectiu, que parteix i es canalitza a través de la mancomunió d’un sentiment, la indignació.

Són aquestes formes d’acció les que permeten llegir la complexitat i mescla dels ingredients dels que es composen els diferents moviments, això és la continuïtat o el trencament respecte formes anteriors. Perquè no és l’acció en si la que promou la potència política, sinó la intel·ligència en la combinació tàctica de varies tipologies d’intervenció en funció de la lectura de la situació i el moment polític. És evident, per exemple, que l’acampada-protesta constitueix un tipus d’acció recorrent dins el repertori de protesta dels moviments socials catalans: com les de desembre de 1994 a la Diagonal en favor de destinar el 0.7% del PIB als Països en desenvolupament; Trenquem el Silenci el maig del 1999, les de maig del 2000 contra la Desfilada Militar o les d’abril de 2003 contra la Guerra de l’Iraq. I això és així perquè, ja està dit, les tendes i els campaments permeten configurar llocs propis -més o menys efímers-, però en definitiva llocs, que possibiliten l’encontre. Espais simbòlica i físicament autònoms, des d’on concretar l’autogestió i assajar l’autogovern.

Una altra invariància en les formes de protesta dels últims temps, és que la presa de decisions es vehicula mitjançant l’assemblea, màquina d’articulació i de gestió col·lectiva per excel·lència dels moviments socials de base autònoms de les darreres dècades, i que s’ha transmès de generació en generació. O no menys important, la persistència de l’ocupació més enllà de l’okupació, com a pràctica política de reapropiació d’espais comuns al llarg dels diferents cicles, desvestint-se -per sort- de les seves disfresses identitàries.10

L’ascensió d’un nou cicle de protesta:
De l’oposició al Pla Bolonya a la indignació generalitzada

A grans trets, podem dir que Plaça Catalunya es va convertir en l’epicentre on es concentraren i condensaren totes les formes polítiques d’articulació de la protesta antagonista d’aquestes darreres dècades a la ciutat. Malgrat la complexitat en l’escala d’anàlisi, degut a la intersecció de d’onades llargues i curtes o la variabilitat en l’escala territorial, podem dir que el 15M barceloní va ser el resultat de la intersecció d’un cicle de protesta curt començat a partir de les lluites contra el pla Bolonya a les universitats l’hivern de 2008 i d’un de llarg, que arrencà a la dècada dels 90 del segle passat.

La lluita contra el pla Bolonya, més enllà de la seva efectivitat pràctica va propiciar l’entrada d’una “nova” generació a l’escena antagonista de Barcelona. Durant 4 mesos, mitjançant l’acció directa, s’ocuparen facultats i el rectorat de la UB, un altre clàssic en el repertori d’acció tradicional de protesta estudiantil barceloní, amb l’expressió d’unes formes de lluita que transcendiren el fracàs de la impugnació del propi pla. Fou llavors quan aparegueren nous projectes d’okupació, com La Rimaia, Barrilonia o La Carboneria, que permeteren estabilitzar i al mateix temps “escapar” de les lluites parcials estudiantils amb la creació d’una nova institució popular d’autogestió del coneixement, la Universitat lliure. El març de 2009 la dura repressió del moviment es mediatitzà i desembocà en una gran manifestació que podem llegir, en part, com la obertura de la protesta dels estudiants. Fou al caliu d’aquells esdeveniments on es començaren a teixir noves aliances que reactivaren l’antagonisme.11

El 29 de juny del mateix any, individualitats, col·lectius i sindicats de base, seguint l’estela victoriosa dels conductors d’autobusos, protagonistes de la lluita pels dos dies de descans contra TMB constituïren l’Assemblea de Barcelona. Semblava que alguna cosa començava tímidament a entrar en ebullició, la indignació començava a traslluir-se a través de les noves mobilitzacions. El 19 desembre de 2009 un grup d’activistes expropiaven un supermercat Caprabo/Eroski a Nou Barris. L’1 de maig de 2010 centenars de persones ocupaven simbòlicament l’hotel de luxe Mandarín en ple Passeig de Gràcia. El 25 de setembre s’organitzà la festa de la Mercè crítica, donant lloc a l’anomenat Moviment del 25 i a una manifestació que, amb una acció contundent i espectacular ocupà la seu del banc espanyol de crèdit, amb fort contingut simbòlic al tractar-se de l’antiga seu del PSUC de la guerra. Durant uns dies, milers de persones ompliren d’intensos debats l’edifici més cèntric dins l’espai més cèntric de Barcelona. La crisi colpejava amb força i el Banc expropiat possibilitava la trobada i posada en comú dels motius col·lectius: Quina és la teva vaga? Quina és la nostra vaga? Fou llavors quan la indignació començà a esdevenir col·lectiva i a massificar-se, també gràcies a la labor que es feu des de l’Agència d’informació 29-s. En aquell context, explosionà la primera espurna durant la vaga general del 29 de setembre, que prengué uns tints insurreccionals que feia molt de temps que no vivíem a la ciutat. Aquell dia, l’espontanietat i la força popular dels moviments, guanyaren la partida pels carrers del centre, desbordant la prepotència dels agents policials i els seus comandaments.

Després vingueren un seguit de mobilitzacions, més o menys nombroses contra la reforma de les pensions i les retallades, com la manifestació del 22 de gener de 2011, que finalitzà amb l’ocupació, durament reprimida del Palau del Cinema, que havia de convertir-se en la Casa de la Vaga, en una acció d’anticipació de cara a la vaga general convocada el 27 del mateix mes. Una protesta no recolzada pels sindicats majoritaris i que finalment, per dèficits de previsió no va resultar gaire exitosa . Posteriorment arribaria l’1 de maig de 2011, quan una amplia manifestació es desvià dels previsibles recorreguts tradicionals i anà cap a la zona alta, també amb alguns incidents en una àrea poc acostumats a rebre, ni els embats de la crisi ni les seves conseqüències socials.

I poc després, el que ja coneixem, la traducció al carrer de la crida col·lectiva i rabiosa de les xarxes socials; barrejat amb un descontent generalitzat que sorgia inicialment de Madrid, amb ecos de Tahrir i que ressonava per tot l’estat; més l’aportació i canalització -més nostrada- dels qui havien participat de les mobilitzacions dels darrers mesos; propiciaren l’esclat final del punt àlgid del cicle amb el 15m d’enguany i l’ocupació del lloc simbòlicament central per excel·lència de la ciutat, la Plaça Catalunya.

Sants: 15 anys construint i articulant un espai polític comú

Però no és d’aquest cicle de protesta que he vingut únicament a parlar avui, o si, però en una altra escala espacial i temporal, la del barri de Sants. Aquest repàs dels últims temps tant sols serveix per traslladar la idea elemental de que les lluites espectaculars no apareixen del no-res, i tampoc, evidentment, acaben en no-res. Els punts més visibles i els pics més alts de mobilització tan sols són el resultat de processos complexos, confluència d’un o diversos grups de gent amb l’empenta necessària per a prendre la responsabilitat de l’acció social, combinat amb el compromís constant de la lluita del dia a dia de molts col·lectius i persones des de la base.

Aquesta última setmana ha estat moguda al barri d’Hostafrancs, potser per això no m’he pogut preparar tant bé com voldria la intervenció d’avui, i fins i tot, podria dir que els esdeveniments han acabat per truncar-me una introducció que tenia pensada glossant els èxits relatius assolits darrerament al barri. El desallotjament sobtat de l’habitatge18n, un bloc d’edificis buit i abandonat, entre les mans d’una immobiliària i de la banca, recuperat per l’assemblea indignada del 15m de Sants, desacredita la visió totalment positiva que anava a donar de l’actualitat social.12

Al marge d’aquest petit entrebanc, a Sants últimament no ens podem queixar. És el segon any que s’organitzen les Festes Alternatives al parc de l’Espanya Industrial, després d’anys de reivindicar-ho via acció directa. Enguany en farà divuit que es realitzen, aconseguint una afluència de gent cada cop major, sense subvencions i al contrari, constituint un mitjà imprescindible que permet l’autofinançament dels moviments al llarg de l’any. Però també i potser més important, l’actualització anual de l’estar-juntes gestionant un espai comú. De fet, va ser al voltant d’aquest event anual que va néixer l’esperit de lloc comú i la noció d’un nosaltres, elemental per qualsevol projecte de l’autonomia. Com un pretext, la festa és un element cohesionador de primer ordre a qualsevol esfera antagonista, també a la santsenca.

El mes de juny passat, després d’una lluita que es remunta a finals dels anys 70, vam aconseguir entrar a Can Batlló. La gasiveria de la propietat, la immobiliària Gaudir de la família Muñoz i Ramonet -d’origen franquista- i la inacció de l’administració, va provocar la paralització del pla durant els primers trenta anys de democràcia. En aquells anys, la sempre vigilant resistència veïnal va impedir també amb una pressió constant i incansable, les possibles aventures privatitzadores. Després de mil estira i arronsa, farà dos anys, des de la Plataforma Can Batlló pel Barri es va plantejar a l’Ajuntament que, o bé activaven i acabaven el procés, o l’11 de juny de 2011 s’entraria forçosament al bloc 11 del recinte. Al principi, la regidora Inma Moraleda, va riure irònica i incrèdula: -I ara! No us preocupeu, el juny del 2011?Ja estarà tot fet!… Però quan s’acostava la data i van veure que, efectivament, no havien fet res de res, es van començar a posar nerviosos. Uns dies abans del que havia de ser l’ocupació, coincidint també amb la immediata desfeta socialista i l’ascensió dels “neoconvergents” a l’ajuntament, van trucar precipitadament, comunicant que cedien la nau indefinidament. I allí sóm des de llavors, recuperant un espai privat pel barri, comunalitzant els recursos, garantint la “publicitat” d’un espai molts anys tancat i construint una biblioteca, un auditori, salas per col·lectius, un rocòdrom, una ludoteca, acollint el banc d’aliments i en definitiva, demostrant que l’autogestió no tant sols és possible, si no desitjable.

Entre d’altres processos col·lectius en marxa, a destacar, hi ha la campanya per la recuperació de l’antic edifici de La Lleialtat Santsenca, seu d’una antiga cooperativa, actualment abandonada i de propietat municipal, que una part molt representativa del teixit associatiu reclama. De moment, tot apunta a un futur èxit en les seves reivindicacions. També òbviament cal recordar les tres amenaces de desallotjament frustrades per l’autodefensa popular del Centre Social Autogestionat Can Vies, que enguany farà quinze anys de resistència.

Per no parlar de la nombrosa xarxa de locals i infraestructures socials que s’estenen a hores d’ara per tots els racons del barri, i que permeten, incipientment, la constitució d’aquesta mena d’esfera pública no estatal de la que parlava abans: el mateix Can Batlló o Can Vies, el Casal Independentista Jaume Compte de Sants, l’Espai Obert, el Centre Social de Sants, l’Ateneu Llibertari de Sants o l’hort comunitari de La Farga. O l’existència de col·lectius com: Negres Tempestes, el col·lectiu d’arquitectes de La Col o darrerament, la Xarxa de Suport Mutú. O l’eixam de projectes d’economia social i autogestionària que, poc a poc, s’estén pel territori: la Xarxa d’Intercanvi de Sants, les cooperatives de consum: Germinal-Sants, Panxacontenta de l’Espai Obert i Faves comptades del Casal Independentista. Les de treball: Teteria Malea, el videclub Pim Pam films, Fil a l’Agulla, La Ciutat Invisible, Tat espais i tantes d’altres. Les d’ensenyament: l’escola Magòria, la institució Montserrat. També amb la presència de la seu de les federacions de cooperatives de Catalunya. O altres projectes, comerços i espais afins: la botiga ecològica i de criança Ecotendència, el restaurant Terra d’Escudella, el bar la Bauxa, el growshop L’Hortet de Sants o la perruqueria Lliure. Així com la formació d’un cercle nombrós de persones que vertebren la seva activitat i giren entorn la recuperació de la cultura popular: Castellers de Sants i el seu local, Diables de Sants i Bastoners. I de segur que me’n deixo algun. Per no dir els mitjans de comunicació propis consolidats com La Burxa, el portal web d’informació Barrisants.org o SantsTV amb un llarg recorregut. O darrerament, el fet de que La Directa, setmanari dels moviments socials tingui també la seva seu al barri.

Si interpretem tota lluita política com un combat per l’apropiació d’allò comú13, podem dir que a Sants portem quinze anys o més, lluitant per aconseguir reproduir i fer créixer aquest espai comú. Quinze anys territorialitzant un antagonisme que malgrat els fluxos i refluxos i les discontinuïtats, segueix avançant i actualitzant-se. Quinze anys, o potser més, teixint un espai de contrapoder comunitari alternatiu a la política representativa municipal, amb el qüestionament de la seva lògica i els seus engranatges: la forma partit, l’autoritat, la representació, la jerarquia, la delegació i la verticalitat en la presa de decisions. Un espai col·lectiu autònom i heterogeni, de suport mutu i de dinàmica destituient que intenta reapropiar-se de la capacitat de fer política de base, practicant la democràcia directa, o sigui, la capacitat d’autogestionar els propis assumptes, de la comunitat per la comunitat mateixa. Per això es va crear l’Assemblea de Barri de Sants (ABS), al principi, el 1996, íntimament vinculada al moviment d’okupació i als seus espais, però que després va saber obrir-se a altres sensibilitats, i així, eixamplar la potència del col·lectiu i el vincle comunitari.

La rabiosa efervescència dels 90: la reconquesta del carrer

L’explosió dels embats juvenils dels moviments socials d’aquella generació es produí entre 1996 i 2001, i si bé mai fou un espai de masses, la seva desenfrenada intensitat serví com a reobertura d’un espai polític dissident a Barcelona amb unes pràctiques autònomes al carrer que vertebraren mobilitzacions insurreccionals i disruptives inèdites des de feia anys a la ciutat. Significaren, en certa mesura, la reconquesta comunitària de la política, demostrant que es podien obrir espais socials relativament autònoms no capturables i més enllà de les administracions, que la política era practicable fora de les urnes i de les xarxes de delegació/representació.

Com tot cicle, el nostre, vingué precedit de formes de lluita que ens transmeteren coneixements indispensables. De l’autonomia orbrera aprenguérem l’autoorganització i l’acció directa. Del moviment veïnal, que per aconseguir demandes i construir el barri que volíem era necessària la mobilització. Del feminisme que tot el personal és polític i que tot el polític és personal. La insubmissió al servei militar que era possible dessobeïr a l’estat amb accions públiques que trenquessin la normalitat. I de moviments com el Zapatisme a Mèxic, n’admirarem la seva horitzontalitat i autonomia. Es tractava de recuperar l’acció directa i l’autogestió, la capacitat i la potència política que havien arrencat als nostres avis al 36 i expropiat als nostres pares, després, durant les llargues lluites dels 70 de la reconversió industrial a les fàbriques i als barris.

Tota aquella experiència acumulada ens serví de referent, tot i que, de vegades, no tant directament com haguéssim desitjat. La majoria de coses no ens les van ensenyar, les vam haver d’aprendre a cops de porra, persecucions i muntatges policials i també mitjançant les equivocacions pròpies de tot procés d’aprenentatge. Els camps de batalla eren múltiples, l’enemic sempre el mateix, tot i que amb diferents vestidures. Una de les lluites vehiculadores i de base fou la reconquesta de llocs propis on deconstruïr la propietat privada i assajar petits mons sense capitalisme i per això ens vam fer okupes. L’okupació visqué un període intens i frenètic d’agitació a través de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona creada el gener de 1996. L’okupació del Cine de Via Laietana el 10 de març d’aquell any, certificà l’okupació simbòlica del centre de la ciutat. La posterior manifestació insurreccional després del desallotjament feu córrer i tancar als esporuguits agents policials dins la comissaria i amb aquest gest s’inaugurà el cicle de lluita. El 1996 es van ocupar 12 cases, 10 el 1997 i 10 el 1998, el doble en comparació a 1995. A partir de llavors el nombre de Centres Socials i habitatges ocupats a la ciutat s’ha mantingut gairebé estable fins avui. Entre d’altres, podem destacar destacar l’Ateneu de Korneyà, la Kasa de la Muntanya, la Vakeria i la Lokeria, els Bloques fantasma, El Pati Blau, Can Pascual, Kan Titella, El Palomar o Can Masdeu.

Si bé els antecedents d’okupació al barri foren significatius, com el primerenc Ateneu Kros 10 de 1987 o més tard, el Casal Popular La Garnatxa el 1994, la primera okupació amb transcendència per l’iniciat cicle de protesta fou el del Centre Social Okupat i Autogestionat Hamsa, okupat el 1996 i després la del CSOA Can Vies, el març de 1997. A la presència d’aquests dos centres socials també caldria afegir una sèrie d’okupacions amb funció d’habitatge, però sempre amb alguna activitat pública, que durant tots aquells anys projectaren una primera esfera social compartida i tupida malla comunitària, entorn la que sorgí i es concretà l’Assemblea de Barri.

Aquests llocs serviren per crear i alimentar unes pràctiques subversives que no es quedaren tancades dins els murs dels centres socials, ben al contrari, significaren l’obertura d’un període d’agitació i intervenció pública desenfrenada al carrer. Transversalment, a partir de la impugnació de l’agenda política amb accions simbòliques com el canvi de banderes de l’Ajuntament i del Parlament, on per uns instants hi onejà la bandera okupa o el tapiatge de la casa d’estiueig de Jordi Pujol. Els avalots posteriors en resposta a cada desallotjament, complint al peu de la lletra, la màxima de “desalojos son disturbios” i l’autodefensa irada i organitzada contra objectius concrets i interessos capitalistes. O també amb les protestes en motiu de visites polèmiques, com la boda de la infanta, les vingudes d’Aznar i els seus ministres a Barcelona o la presència de l’exèrcit.
Però també estacionalment a través d’un calendari de mobilitzacions de temàtiques heterogènies on es tractava de generar espais autònoms en dates assenyalades. Amb l’antifeixisme, al voltant del 12 d’octubre; l’anticapitalisme, amb la lluita contra les ETTS, les Assemblees contra l’Atur i la Precarietat i com no, l’1 de maig de resistència anticapitalista; el feminisme el 8 de març. I tot un seguit de lluites que teixien una perspectiva comú i transversal contra l’establert i la falsa normalitat d’allò hegemònic: l’antimilitarisme, les mobilitzacions per l’alliberament gay-lesbic del 28 de juny, la força del moviment estudiantil, les campanyes per l’abstenció, en solidaritat amb els migrants i els “Papers per tothom” o les jornades d’acció compulsiva com Trenquem el Silenci el 1999.14

Després d’aquell cicle inicial l’espai polític s’amplificaria l’any 2000 -tot i que perdent certa espurna de radicalitat- amb el fenomen de l’antiglobalització. Seattle, Praga, Gènova i les cimeres i contracimeres, amb el seus episodis i manifestacions massives a Barcelona, la visita frustrada del Banc Mundial (juny 2001) i la Cimera Europea (2002). Mentrestant, al barri, l’ABS es reorganitzava gràcies a una feliç confluència intergeneracional,15 fou llavors quan les protestes contra la Cimera Europea serviren com a pretext per visibilitzar la força de l’espai antagonista al barri, amb la campanya de “Sants contra l’Europa del Capital. Construïm alternatives”. Aquella força cristal·litzà el juny de 2002, amb l’ocupació del districte de Sants per celebrar-hi una assemblea veïnal espontània durant una Audiència pública; i també durant la vaga general d’aquell any, on una columna molt activa de militants aconseguí aturar tota l’activitat productiva del barri. Ja al 2003, l’ABS participà de la Plataforma Veïnal contra l’Especulació, un seguit d’accions i mobilitzacions que denunciaren els Nyaps urbanístics (Can Batlló, Les Arenes…) però sobretot els ocasionats amb l’entrada del Tren d’Alta Velocitat (soterrament de les vies) i la hipotètica ampliació de l’Estació de Sants.

Poc després, la protesta es desbordà i prengué el relleu el massiu moviment del “No a la guerra!” el 2003 i l’esclat popular contra les mentides i muntatges del PP el 2004, que paradoxalment significaren, de cop, la fi del cicle de protesta. La força destituient fou capturada pels engranatges de la política representativa, les mobilitzacions al carrer s’anaren apagant i gradualment la potència de l’antagonisme fou, o bé silenciada i reprimida mitjançant actuacions com la detenció del comando Bcn d’ETA o en part, recuperada o integrada pel govern d’esquerres ascendent i les institucions estatals. Era el que llavors s’anomenava la pinça marginalització-repressió/integració-recuperació. A partir de llavors, als col·lectius que no fos possible “recuperar” i neutralitzar, se’ls estigmatitzava i reprimia durament com en el cas dels 3 de Gràcia, i fins i tot amb penes de presó: com a en Jordi de Torà, els tres nois del 4O, l’empresonament de’n Ruben i l’Ignasi, el de’n Franki de Terrassa, el muntatge del 4F o el del kubotan. Tots ells, entre d’altres, víctimes propiciatòries i individualitzades de la persecució contra les idees polítiques autònomes. No vol dir que s’acabessin les lluites col·lectives, n’hi van haver moltes i de molt significatives: la lluita anti fòrum (2004), els tancaments a esglesies i centres socials pels drets de les persones migrants (2005), contra les ordenances del civisme (2006), les massives mobilitzacions de V de vivienda i el “No tindràs casa en la puta vida” (2006) o les lluites pel territori al llarg de tot el període, com les del Pla Caufec, el Forat de la Vergonya, Barceloneta o Bon Pastor. Però degut a la nova conjuntura política si que perderen la capacitat d’incidència que havien tingut uns anys abans.

A Sants durant aquella època també visquerem el nostre particular fi de cicle amb el desallotjament del CSOA Hamsa després de 128 dies de l’esforç i resistència numantina d’una gran part de gent del barri. Després d’una campanya de defensa molt intensa, el desallotjament es realitzà amb alevosia i traïdoria una matinada d’agost de 2004. La resposta i la ràbia no es feren esperar, immediatament, amb una marxa que culminà amb l’ocupació simbòlica de La Pedrera i a la tarda, amb una manifestació que acabà amb avalots i enfrontaments amb la policia. Pocs dies després es reocupà l’edifici, però la rehabilitació resultà impensable degut a la destrucció ocasionada per la propietat. Pocs mesos després, atacants anònims propiciaven un assalt contundent amb cóctels molotov contra la comisaria de la policia nacional al barri, que tingué la seva virulenta resposta repressiva amb l’empresonament de tres joves i el cas del 4O, al que al·ludiem.16

De la mateixa manera que l’inici de la dècada de 1980 suposà l’expropiació de la política de base, la derrota somnífera dels moviments socials amb la seva captura institucional dels primers governs d’esquerres municipals. El 2004 suposà, tot i que amb menys intensitat, però si palpablement, certa desmobilització social en comparació amb els anys precedents, amb tot un cúmul d’actors socials que creieren, per oportunitat, seguir la corrent dels projectes del tripartit d’esquerres.

L’autogestió com a vertebració del contrapoder:

Fou llavors, en aquell moment de replegament, quan alguna gent del barri vam començar a cercar formules individuals i col·lectives per mantenir i preservar la capacitat d’autoorganització assolida, també en temps de reflux dels moviments. Com combinar la insurreció i la quotidianetat per prolongar situacions de transformació social? La clau radicava, en primer lloc, en saber combatre la fragmentació de la vida, ja llegida pels situacionistes, que imposava el capitalisme. Per poder continuar amb la labor de crear pols d’antagonisme arreu, primer, calia destruir la segregació en àmbits separats (treball, oci, domèstic, polític) per tal de mantenir juntes la militància i la pròpia vida. O sigui, transformar les formes de vida quotidianes per poder passar al segon estadi, edificar espais col·lectius amb potencialitat econòmica i política mitjançant l’articulació de la cooperació social. Per això calia crear estructures que permetessin una labor productiva, política i personal al mateix temps, i aquí és quan començarem a crear projectes d’autoocupació, i després, més tard, les cooperatives. Esperonats per la necessitat d’autoorganitzar-nos també en el camp laboral i influenciats per experiències com les del projecte A alemany a la ciutat de Neustadt17, vam pensar que la única forma de mantenir la continuïtat de la comunitat de lluita que havíem creat era ideant projectes i vincles forts amb el territori. Construint estructures laborals que permetessin combinar en una sola esfera, el treball per sobreviure, el treball per fer política i el treball personal, tot vinculat en torn un territori concret, el nostre barri. Tant sols d’aquesta manera podíem repercutir la hipermobilitat laboral i residencial que imposen les noves formes de producció post-fordistes i terciaritzades i seguir amb la nostra tasca militant.

Aquest motor inicial ens propulsà a conèixer l’experiència cooperativa més a fons, tant a nivell d’organització i gestió productiva pel present i futur, però també com un referent passat amb un gran potencial de vinculació afectivo-política. Així, buscant entre els rastres d’alguns dels precedents històrics de les pràctiques de cooperació social al barri, desenterrarem la memòria del cooperativisme de consum proletari, com un moviment social de gran força i arrelament a casa nostra. Per tal de potenciar el cooperativisme autogestionari a l’actualitat, creàrem el Projecte Barri Cooperatiu, com una tàctica comunicativa transversal per intentar estendre l’economia solidària, la intercooperació i aquesta forma de gestió col·lectiva que són les cooperatives en tots els àmbits econòmics.

La labor no és fàcil, la crisi econòmica però també política, fan que constantment se’ns plantegin nous reptes. En realitat, l’emergència del 15m també va agafar, en certa mesura, a contrapeu, a l’Assemblea de Barri de Sants, en un moment d’impasse i de debats interns, que va propiciar una tímida reacció col·lectiva davant les primeres ocupacions i acampada de Plaça de Sants. Tot i que molta gent de l’ABS si que hi participà a nivell individual, per moltes fou emocionant però també paradoxal, trobar-se de cop i volta, assemblees de 300 persones -una articulació efectiva d’Assemblea de Barri en funcionament- quan l’ordinària no acabava de rutllar.

Així doncs, el 15M obre un nou cicle de lluites també al barri, una nova fase d’aquesta llarga marxa cap a la transformació social que, curiosament, també porta 15 anys de funcionament. Caldrà saber vèncer les rigideses, aprendre a matar les velles estructures per a que puguin aflorar les noves. Tenir la paciència i l’art impossible de la transmissió de l’experiència, en temes que tant sols es poden aprendre per un mateix i a base d’equivocar-se. Caldrà ser el suficientment elàstics per poder mantenir vigents la infraestructura disponible i possibilitar la creació de noves formes d’autoorganització. Tenir cura de les condicions i de la capacitat de connectar discontinuïtats personals i col·lectives, compatibilització de ritmes i mantenir un equilibri en els rols.

Un cop més s’haurà de vetllar per la reproducció i generalització de la cooperació i autoorganització social enmig de la tempesta d’un món competitiu i capitalista. Com diria un vell cooperativista, caldrà avançar com els crancs, al revés i a contracorrent dels mals vents del capitalisme.

I, no en tinc cap dubte, es farà. Ho farem!

EL CÍRCULO DE EMPRESARIOS DICTA A RAJOY

LES MESURES QUE HA DE PRENDRE L’EXECUTIU

La majoria absoluta del Partit Popular al Congrés dels Diputats i l’arribada del seu líder Mariano Rajoy a la presidència del govern ha estat precedida d’una campanya electoral coberta d’un silenci espès. En campanya, el PP esperava que el govern del PSOE caigués pel seu propi pes, per una manca intencionada de propostes polítiques o econòmiques. Amb un resultat històric sota el braç, el nou govern va continuar fent mutis, tot i que deixava entreveure algunes mesures, mentre cercava a l’exterior els suports necessaris per impulsar les reformes que consten en el seu programa ocult. És en aquesta gira per mostrar una imatge de seriositat a l’exterior, quan van començar aparèixer, en alguns rotatius europeus i nord-americans, notícies que ens permetien fer-nos una idea de les línies mestres de la política econòmica del nou govern. Les sospites es van confirmar als consells de ministres del 30 de desembre i el 5 de gener, amb l’anunci de les primeres retallades del govern. Tot i així, no és fins al mes de març que el govern presentarà els paquets de mesures més importants, coincidint amb l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat.
La situació no és cap fotesa: el dèficit de l’Estat espanyol arriba a xifres d’entre 45.000 i 60.000 milions d’euros (més de dues vegades el pressupost de la Generalitat catalana per a tot el 2012), l’interès que paga l’Estat per les emissions de deute públic s’ha incrementat més de tres punts els darrers quatre anys i, enguany, s’haurà de fer front al pagament de més de 300.000 milions en deute públic i privat, xifra equivalent al 30% del Producte Interior Brut (PIB).

Vells i nous protagonistes de la política econòmica
Els ministeris econòmics han recaigut sobre Cristobal Montoro (Hisenda i Administracions Públiques) i Luís de Guindos (Economia i Competitivitat). El primer és un vell conegut dels governs d’Aznar: va dissenyar, amb Josep Piqué, la privatització de les gran empreses estatals i les polítiques de liberalització del sòl que van portar als anys d’excessos immobiliaris. El segon, tot i que ja ha exercit un càrrec públic com a secretari d’Estat d’economia amb el govern d’Aznar, es troba més vinculat a l’esfera privada i la seva funció serà fer de corretja de transmissió de les voluntats dels *lobbies. Una corretja, val a dir, que ja funciona a la perfecció: el full de ruta que vol implementar el govern s’ha dissenyat als despatxos, entre d’altres, del Círculo de Empresarios. Només cal comparar el discurs d’investidura de Rajoy o les disposicions econòmiques i fiscals derivades dels consells de ministres amb les reflexions del Círculo recollides a documents com el publicat el 10 de novembre de 2011 sota el títol “Un programa d’ajustament i creixement per a la pròxima legislatura”. Fins i tot, al discurs d’investidura, s’arriben a parafrasejar paràgrafs sencers d’aquest document, cosa que no és estranya si se sap que, el 27 de setembre de 2011, Luís de Guindos va ser convidat d’honor i ponent a l’assemblea de sòcies del Círculo. Al document, el *think thank liberal defineix les mesures d’urgència que s’havien d’implementar les primeres setmanes de mandat com a “pla de xoc integral i creïble de política d’estabilització macroeconòmica, (…) que assenti les bases d’un procés de creixement equilibrat i sostenible”. Així doncs, tot i que algunes de les mesures aprovades pel govern se separen de la seva proposta, com la pujada de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques o de l’Impost de Béns Immobles, el full de ruta assumit, de moment, és el de les mesures que proposa el Círculo i que tot seguit analitzem.

El pla de xoc del Círculo de Empresarios
El document planteja tres àmbits en què s’haurien d’abordar mesures de manera urgent per, després, desplegar mesures que pensen que s’haurien d’implementar a mig termini. Entre els urgents, trobem l’aprimament de l’administració i la reducció del dèficit, la reforma laboral i de les polítiques d’ocupació i la reforma del sistema financer.

Supressió d’administracions i empreses públiques
En l’àmbit de l’aprimament de l’administració pública i la reducció del dèficit, les mesures proposades passen per la fusió d’ajuntaments o departaments, l’aturada de la contractació pública i la congelació o reducció salarial a la funció pública. En aquest àmbit, també proposen el tancament o la privatització d’empreses públiques, en especial de televisions i ràdios. En el mateix àmbit, s’encabeixen mesures com la subordinació de la despesa de les autonomies a la previsió de dèficit o la supressió de diputacions sota la màxima una competència-una administració. Totes aquestes mesures van ser anunciades per Rajoy al discurs d’investidura i es van aprovar als primers consells de ministres.

Els sindicats accepten la moderació salarial
Pel que fa a la reforma laboral, el *lobby planteja que s’han de vincular els salaris als resultats de l’empresa i no a l’Índex de Preus al Consum (IPC). De fet, aquesta és una mesura que la patronal (CEOE) i els sindicats (UGT i CCOO) van pactar la matinada del 20 de gener, en el marc de negociacions per a una nova reforma laboral. L’acord estableix que la pujada salarial serà del 0,5% pel present any i del 0,6% pel 2012 (per sota de la pujada prevista de l’IPC) i que els salaris tindran un component variable lligat a la productivitat. En relació a la negociació dels convenis, s’aposta per fer prevaldre la negociació empresa per empresa i per abandonar el model de convenis generals o sectorials, fet que, a Catalunya, ja ha estat pactat per Foment i els sindicats i que, a escala estatal, també han acceptat els sindicats majoritaris. En cas que això no fos possible, apostaven per cercar convenis a escala estatal i eradicar els autonòmics o provincials –extrem que ha estat descartat a la negociació–, així com per fomentar la negociació extrajudicial dels conflictes.

Adéu a les restriccions d’hores extres
Un dels punts forts de la reforma laboral que proposen i que els sindicats han acceptat és la introducció de la flexibilitat i la mobilitat funcional com a part inherent de la contractació. Aquest fet, molt destacat al discurs d’investidura i acceptat també per CCOO i UGT, implicarà que l’empresariat pugui disposar de temps de treball i pugui canviar les funcions de la part de plantilla que vulgui. El Círculo també proposa l’eliminació de la restricció a les hores extres en el contracte a temps parcial, un dels punts sobre els que el govern haurà de legislar per decret. També aposten per la congelació i flexibilització del Salari Mínim Interprofessional, que ja ha estat aprovat, i per la possibilitat que les mútues arrabassin competències a la Seguretat Social i puguin gestionar altes i baixes laborals.
Respecte a les polítiques d’ocupació, el Círculo aposta per la reducció de les prestacions per desocupació en quantitat i durada i per vincular-les al fet de no rebutjar les ofertes de feina. El PP ho va anunciar el 30-D, però va afirmar que ho legislarà el mes de març. El *lobby proposa que les agències privades de contractació i les empreses de treball temporal (ETT) tinguin accés a les bases de dades del servei públic de contractació –l’INEM– per establir fórmules de col·laboració entre les dues. Declaracions del govern del 16 i 17 de gener apunten a aquesta possibilitat. La combinació d’aquestes mesures podria portar a un escenari en què una ETT fes una oferta de feina a una persona perceptora del subsidi per atur i, en cas que fos rebutjada, es pogués arribar a tramitar la suspensió de la prestació de l’atur.

Reforma del sistema financer
Al tancament d’aquesta edició, els treballs de la comissió que ha de tractar les noves fases de reestructuració del sistema financer espanyol segueixen en marxa. La finalitat és que els mercats recuperin la confiança en les entitats espanyoles, una vegada –i gràcies a la reducció del dèficit– els inversors tornin a comprar deute sobirà espanyol. Per fer-ho, el Círculo proposa aprofundir en els processos de fusió i les absorcions com a única opció perquè els bancs puguin fer aflorar les pèrdues derivades de la pèrdua de valor dels productes immobiliaris que pesen en els seus balanços sense que l’accés al crèdit quedi bloquejat, tot cercant inversions internacionals. El PP coincideix de ple amb les consideracions del Círculo i afegeix que cal traçar un mapa real de la situació financera espanyola i accelerar els processos de concentració. Coincideixen que és necessària la liquidació de les darreres entitats financeres amb participació pública i que el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària actuï com a agent per garantir la viabilitat de les fusions i per preparar futures privatitzacions.

L’aposta del Círculo és la creació d’un banc dolent que absorbeixi els valors tòxics de les entitats, mesura que, de moment, ha quedat descartada pel govern de Rajoy. Caldrà esperar a les conclusions de la comissió per veure quina serà la decisió del govern.

Les polítiques a mitjà termini
Les coincidències entre les propostes d’aquest organització empresarial tan influent i el govern no només es troben en els eixos i els continguts de les mesures d’urgència, sinó que, en les propostes a mitjà termini, també hi ha plena concordança.
Entre aquestes mesures, hi consten la reforma del sistema judicial i de la legislació empresarial per afavorir l’agilitat en l’activitat de les empreses, així com la intervenció sobre la formació i el sistema educatiu amb l’objectiu que es valori la figura i el paper de la persona emprenedora i de l’empresa, tot introduint la cultura de l’esforç als programes docents i la de competència entre centres educatius. Per fer-ho, ambdós aposten per millorar els mecanismes de coordinació entre els centres formatius i l’empresa privada.
Altres punts de coincidència entre l’empresariat i el govern es troben en la necessitat d’introduir sistemes de copagament o d’increment de taxes per alguns dels serveis públics i en el fet d’afavorir els processos de concertació i de liberalització de serveis, ja que l’empresariat ho considera com a activitats totalment deficitàries, però també possibles àrees pel negoci privat que, segons aquest sector, ajudarien a la recuperació econòmica.
Quant a la política energètica, els dos coincideixen en la necessària continuïtat de l’energia nuclear i la retallada en els ajuts a formes d’energies renovables. El Círculo, a més, aposta per aprofundir en la liberalització del sector elèctric i per revisar el sistema de tarifes i l’organització del mercat. El discurs d’investidura de Mariano Rajoy reprodueix fil per randa el paràgraf que empra el Círculo a la seva ponència.
L’organització empresarial també aposta per aprofundir el procés de liberalització del sòl, iniciada pel govern d’Aznar amb la llei de 1997. Per últim, el Círculo advoca per la liberalització dels horaris comercials i la relaxació de la legislació per permetre l’obertura de comerços, fet que ja s’està aplicant a la capital de l’Estat, Madrid (governada pel PP) i que s’està estudiant a d’altres comunitats governades pel mateix partit.

Luís de Guindos i el seu passat a Lehman Brothers El nou ministre d’Economia del govern de Rajoy, Luís de Guindos, és un home molt vinculat a l’empresa privada i amb un passat recent ple d’ombres. Va ser representant de Lehman Brothers a l’Estat espanyol i a Portugal des de l’abril de 2006 fins al setembre de 2008, quan l’entitat va fer fallida. Des de llavors, ha estat responsable de Serveis Financers de PriceWaterhouseCoopers (l’empresa més gran del món en volum de facturació de serveis de consultoria, assessoria legal i fiscal i d’inversions), dirigent de l’Instituto Empresa Business School i membre dels consells d’administració d’Endesa, Logista, Banc Mare Nostrum (del qual forma part Caixa Penedès) i Unedisa. Durant el govern d’Aznar, de 2002 a 2004, va ser secretari d’Estat d’Economia, a les ordres de l’actual president de Bankia Rodrigo Rato, l’alt càrrec de la banca més ben pagat, amb un sou anual superior a 2,4 milions d’euros. El seu nomenament com a ministre respon als processos d’integració de persones vinculades a entitats econòmiques amb gran pes internacional als governs europeus. És el cas de Papademos i Monti a les presidències de Grècia i Itàlia respectivament. Tots dos han estat vinculats a Goldman Sachs (GS), una altra de les entitats financeres a qui es fa responsable de la crisi de 2008. Papademos va ser el responsable de GS que va falsejar les dades econòmiques gregues per permetre la seva integració a la UE, mentre que Monti, des de GS, va ajudar a millorar els comptes del país hel·lènic els primers anys de pertinença a l’euro mitjançant productes financers vinculats a l’especulació sobre el deute públic del país. H.C.

Passat més de mig any de l’esclat de rebel·lió i creativitat col·lectiva que suposà l’inici del 15M, no és mal moment per a pensar la transformació social des de les potències –i limitacions- del moviment present.

Podem afirmar, simplificant, que el 15M ha nascut com un qüestionament del sistema polític dominant i les seves –insuficients per alguns, il·legítimes per altres- estructures de representació; així com per a oposar-se a un règim global de governança capitalista, que destrueix permanentment la riquesa comú de la cooperació social, i la converteix –a partir de l’apropiació privada- en acumulació de capital.

La primera virtut del moviment, per tant, ha estat la d’explicitar les genuïnes dinàmiques polítiques i econòmiques de les democràcies de mercat actuals. Amb el 15M, s’han desvetllat socialment les mistificacions d’uns règims de govern i acumulació que havien estat conceptualitzats, fins i tot constitucionalment, com a “Estats socials i de Dret”. Avui, per contra, per a sectors importants de la població, l’Estat-realment-existent és llegit no tant des de les retòriques “demòcrates” fins ara naturalitzades, sinó en tant que maquinària que expropia allò comú per tal d’obrir mercat a l’acumulació privada; i que, en segon lloc, aporta els recursos coercitius i de control per a fer front a la creixent ingovernabilitat social, associada a la pèrdua de drets i benestar col·lectiu, que imprimeix l’actual procés de reestructuració de capital.

A partir del 15M, doncs, la definició hegemònica de la realitat ha patit esquerdes importants, i ha emergit un nou relat compartit, una definició social -crítica i situada- sobre les formes actuals del poder i l’explotació. Un marc general de sentit que ha permès agermanar -que no homogeneïtzar- milers de malestars individuals provocats per les formes de vida capitalistes contemporànies.

El combat per a redefinir el poder ha permès, així, el reconeixement mutu d’algunes de les pràctiques crítiques que s’hi oposaven –no venim del no res-; però, sobretot, ha eixamplat l’espai social per a la formulació i creixement de noves resistències. Les places ocupades, amb les seves assemblees obertes i permanents; la presa del carrer, multitudinària i heterogènia; són articulacions altament inspiradores que han configurat, en tant que alternativa en constitució, una crítica pràctica i desbordant de l’obsolescència del sistema de partits.

A més, l’activació de xarxes informals, horitzontals i participatives, així com els processos de comunicació i organització en les xarxes socials 2.0., han incrementat la capacitat de crear una intel·ligència col·lectiva que no només exerceix una crítica teòrica al poder, sinó que construeix sentit per a articular lluites en camps com l’habitatge, la sanitat o l’educació, reforçant l’ajuda mútua i la resistència als desnonaments, o les ocupacions de Centres d’Atenció Primària.

La segona virtut del 15M, doncs, ha estat potenciar formes d’autoorganització social, d’una riquesa qualitativa rellevant, i proposar eines de participació potencialment multitudinàries; així com la socialització d’estratègies de lluita que, essent protagonitzades per sectors concrets, són viscudes com a patrimoni comú del moviment i recolzades per totes i tots.

Els encerts comunicatius, organitzatius i estratègics del 15M no han nascut, tanmateix, per a ser objecte d’anàlisi per part de pensadors a l’ús. Han nascut fruit de la necessitat col·lectiva de combatre la situació social actual i, per tant, per a aconseguir una transformació en profunditat dels règims de propietat, treball i representació capitalistes. Han nascut  per a convertir-se en guanys socials.

En aquest sentit, més que promoure definicions identitàries sobre el moviment (emocional ? espontani ? lúdico-festiu?), que ja és l’orientació deformada que intenten implementar els mass media –sigui en la seva versió banal, sigui en la seva versió intel·lectualitzada- és important seguir pensant políticament el moviment. Això és, com les aportacions plurals del 15M contribueixen a la transformació social global.

Aquesta és, per tant, una invitació a que les múltiples expressions del moviment (assemblees territorials, comissions tècniques del 15M, àmbits com la sanitat, ensenyament, lluita per l’habitatge, feministes, etc.), ens preguntem com seguim revolucionant les estructures polítiques, socials i econòmiques actuals, o com en generem de noves. Per exemple…

¿Més enllà de la crítica de la representació, estem creant dinàmiques de participació inclusives i igualitàries? ¿Són les assemblees territorials una expressió localista del moviment, o són embrió de noves institucions polítiques autogestionades? ¿Les lluites contra les retallades, són defensives del model anterior, o plantegen noves formes de producció del comú, ni estatals ni mercantils? ¿La crítica a la precarització, aspira a un nou contracte social per a generar benestar, o aposta per autoorganitzar el treball i l’economia de forma cooperativa? ¿Entenem el 15M com una eina de reivindicació, o com la creació de la força social necessària per a impulsar una nova societat?

Ivan Miró

Assemblea 15M de Sants

Article publicat a la Directa núm. 250, 16 de novembre del 2011

http://emprenem.ara.cat/aracooperatives/2011/07/19/el-15m-activa-el-debat-cooperatiu/

A la Mostra trobareu presentacions de llibres i taules rodones al voltant de temàtiques com ara l’anarco-sindicalisme al primer terç del segle XX, l’antimilitarisme, l’insurrecionalisme  o l’antropologia anarquista.
La ciutat invisible muntarem paradeta dissabte 2 de juny a la rambla de Raval, a la fira de col·lectius, distribuïdores alternatives i editorials.

Per a més informació, visiteu el web: www.llibreanarquista.net

La presa de la paraula

A la plaça, s’hi esdevé una explosió. Com si duguéssim dècades amb un nus al coll, com si tinguéssim el ventre adolorit de tant empassar-nos les idees. A la plaça s’ha trencat el silenci, i explosiona la paraula: les paraules. Als grups de discussió, a les comissions de continguts que es subdivideixen en subcomissions de continguts. A les assemblees generals multitudinàries. A la cuina, a les cues de la cuina, rentant els plats. Als bancs, als carrers adjacents de la plaça desbordada, a les trobades fortuïtes amb tothom perquè a la plaça hi és tothom. Sota les lones, a les paradetes informatives, a l’escenari, al punt de salut. Damunt dels arbres en les casetes bioconstruïdes, treballant a l’hort urbà, al micròfon obert. La paraula esclata a la plaça, s’escola per tota la ciutat i es reapropia de conceptes com democràcia, economia, política. La paraula torna a anomenar aquelles veritats diluïdes, ara reals: solidaritat, assemblea, revolució. Fins i tot revolució. La paraula reanomena pràctiques, és el fil que trena una nova col·lectivitat. Sense les paraules de debò que intercanviem com embogides nit i dia a la plaça; sense les paraules que broten per arreu en una mena de diàleg exponencial entre milers; sense les paraules que són una mena de part, la plaça no hagués nascut.

Del 15 M a la plaça

El 15 de maig del 2011, a desenes de ciutats de l’estat espanyol, i al crit de “democràcia real ara!”, milers de persones prengueren de forma festiva els carrers: “no som mercaderia en mans de polítics ni banquers”. Aquests lemes, i les formes de comunicació associades, van ser els primers que catalitzaren de forma quantitativament rellevant el malestar per les conseqüències socials de la crisi sistèmica que havia esclatat tres anys enrere. No una manifestació ideologitzada de militants, tampoc una intervenció especialitzada d’activistes. Va ser l’expressió creativa de l’anonimat. La primera plasmació al carrer d’una comunitat espontània, efímera i no homogeneïtzable, suma d’infinites indignacions individuals. ¿N’hi hagué prou, tanmateix, amb aquelles manifestacions, per a sadollar les “vides sense horitzons” a que ens condemnava, no ja la crisi, sinó l’impasse de la política per afrontar-la? ¿Era possible tornar a algun lloc després d’aquella jornada? Pel que sembla, no n’hi hagué prou, i la única tornada a algun indret era el que just s’havia encetat: des del comú. D’aquí que a Madrid la primera nit ja s’acampés; d’aquí que, a Barcelona, 59 persones prenguessin Plaça Catalunya l’endemà, i que iniciessin –insegures, incrèdules, a palpentes- l’imprevisible recorregut que convertiria la plaça en un subjecte indomable.

La primera nit

A les 20.30 del 16M, els operaris de neteja reguen la plaça, la xopen, mentre els policies municipals badallen. Hi ha grupets concentrats als laterals, dubtosos, titubejants. Mirades que interroguen, rialles de nerviosisme. Expectació. Finalment algú fa el pas i anem al centre, on seurem en rotllana. Avui no hem portat res, haurem d’anar a buscar cartrons pels comerços del voltant. Demà, s’afirma, ja vindrem més preparades, amb sacs i rotuladors, i començarem a compartir. Que cadascú es faci el seu cartell, aquí es representa tothom a sí mateix. I cadascú representa el comú. Comença una assemblea. Es proposa que els bombers, les universitàries, les sanitàries en lluita, convergeixin a Plaça Catalunya i que esdevingui l’epicentre de les mobilitzacions contra les retallades socials. S’insisteix que a Madrid van començar ahir unes desenes i avui ja eren dues mil. Primers aplaudiments. L’important és twittejar, urgent avisar la gent: és la primera nit i és important que això es mantingui. Fer fotos, penjar-les, difondre. Els i les companyes de la Tele.cat ja hi són presents, elles es queden quan les altres teles -les oficials- se’n van. Es proposen comissions: de comunicació, de pancartes. Debats sobre si fer un manifest: el manifest és que estem aquí. Qui pot venir a l’acampada? Tothom que vulgui, però a títol individual. I els sindicats? No, però si els sindicalistes. Es proposa anomenar-nos acampadabcn. I es pinta en una caixa de cartró: “lo mas oscuro en la noche es antes del amanecer”. Torns de nit, la gent comença a portar aigua i sopar. Pa, embotits, galetes, fruita. Els operaris de neteja volen tornar a regar. Els cartrons s’acumulen, i es fa una escultura popular de caixes de cartró. Arriben astronautes, se’n van. A les 12.00 ja som un centenar. Una altra pancarta diu “Plaça Catalunya = Plaça Tahrir”. Això acaba de començar.

Territori comú per l’autogestió

Contra la zonificació capitalista de l’espai públic. Subvertint els usos mercantils que assenta l’apropiació comercial, immobiliària, financera i turística del centre urbà de la metròpoli; la plaça emergeix com un extraordinari dispositiu territorial, físic, corporal, que potencia la cooperació social. La plaça com a espai físic d’organització comunal. La cuina autoorganitzada recull els proveïments massius i gratuïts que arriben d’arreu, els prepara i alimenta a milers d’indignades, diàriament. Node distribuïdor on les xarxes d’agricultura ecològica fan arribar la seva producció; on la donació, la reciprocitat, el recolzament material de milers de persones anònimes sosté la lluita. Les desenes de banys que l’ajuntament no col·loca s’aconsegueixen gràcies a la solidaritat i a la incipient economia col·lectiva de la plaça. Tahrir, Islàndia, Palestina: denominacions evocadores per a les zones que acullin el debat polític a la plaça. Comissió de salut, formada per les indignades del sector públic de la sanitat –metgesses, infermers, administratius- i medicina alternativa, atenent físicament i mental el benestar de les acampades. Comissió d’infraestructura, provisió i magatzem de les eines necessàries per a habitar la plaça, crear espais delimitats, protegir-nos del sol i de la pluja, facilitar les assemblees de milers amb equips de megafonia i camions. La comunicació -sonora, audiovisual, xarxes socials- per a retransmetre més enllà de la plaça el que succeeix a la plaça: la plaça global. Biblioteca popular. Medi ambient aplicat: recollida de residus, reciclatge, pedagogia in situ, creació de l’hort urbà. Internacional: 150 traductores. Llengua de signes. Comissió jurídica. Autogestió de les necessitats immediates, preludi de la volguda autogestió general de la vida. Si el capital ha expropiat la cooperació social i la ha convertit en mercaderia, a la plaça s’inverteix el procés. Hem aprés, a partir de la capacitat productiva de la gent, a col·lectivitzar la riquesa social.

Autoorganització i assemblea: la participació política

“En plena campanya electoral, hem fet una acampada general”. L’anomenada Transició a la democràcia, a l’estat espanyol, creà una arquitectura institucional que expropià la potència política dels moviments populars gestats sota i contra el franquisme. Com un mirall invertit de la realitat social, el partits polítics s’autoerigiren com els detentadors del monopoli de l’acció política. Amb el temps, l’esclafant poder de l’estat-democràcia -democràcia representativa, democràcia dels partits- ofegà la riquesa de l’autorganització popular. I assentà les bases per a la impunitat d’una política deformada, sovint corrupta, instal·lada en els privilegis i menyspreadora dels qui deleguen el poder. Avui, a les acampades, per contra s’afirma: “Apostem per una transformació profunda de la societat, i sobretot apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi”. Aprenent del Cairo, d’Islàndia, de Madrid. Les revolucions àrabs i magrebines travessant el mediterrani, regalant la força necessària per a trencar la dinàmica de la impotència. Ens hem atrevit, hem perdut bona part de la por, hem sortit al carrer: estem fent, d’un somni, la realitat. Hem sentit la indignació, durant molts anys, tancades en la soledat. Avui el malestar individual ha sortit per a trobar complicitats, per a conspirar juntes. Una democràcia real no existeix sense participació política global, tampoc sense democràcia econòmica ni justícia social. La plaça no és només un exercici de desobediència tàctica, que desborda les regulacions d’un espai públic normativitzat, és també estratègica. Una altra forma de participació política neix desobeint els consensos restrictius que han exclòs la societat des de la transició. Autoorganització i assemblea. Ara ens toca a nosaltres, a un nosaltres immens i global.

Pràctiques de la nova política

En els dies successius ja som milers. La plaça es converteix en l’espai comú de la complicitat: teixim en l’acció projectes conjunts per a la transformació social. Intel·ligència col·lectiva. Organització. Respecte a les diferents postures. Com? Ningú ho sap, o al final tothom ho sap. Les hores passen tranquil·les, suaus. Cadascú té el seu lloc. Ofereix els seus coneixements, el seu saber, la seva capacitat per fer, de la resistència específica, una força col·lectiva. Les comissions: comunicació, accions, difusió, extensió, continguts. Els continguts: document de mínims, economia, laboral, migracions, habitatge, democràcia directa i autoorganització, drets civils i politics, teoria i conceptes, llei electoral, ecologisme, feministes indignades, investigació, ciència i tecnologia, mitjans de comunicació lliures, cultura, educació, formació, drets animals, alimentació i consum. Les comissions es reuneixen diàriament, aprofundeixen i s’amplien en un debat format per centenars de persones, també pels transeünts que s’afegeixen. Les cassolades. Diàries, esclatants, després dels debats. Manifestació d’una trobada que no busca la unificació però que és unitària en la seva multiplicitat. La cassolada és la catarsi, el moment força, l’empoderament èpic, el desbordament. Descarrega la ràbia i crida al moment constituent de l’assemblea general. I allà esclata la potència multitudinària. Inventant simbologies gestuals per a manifestar acord, desacord, debat. Votacions a mans alçades, respecte a les minories, consensos. Milers de persones organitzant, deliberant, decidint. Aprenent a construir el nou món.

Una genealogia possible?

Aprenentatges espontanis i intuïtius, sobretot. Però la plaça com a catalització recombinant de sediments socials anteriors, també. I una impugnació pràctica de molts dels seus errors. Que cadascú traci la seva genealogia. A partir d’ara els camins seran comuns.

Els temps del contrapoder

“Vamos lentos porqué vamos lejos”. Resposta de ressonàncies zapatistes a les exigències tramposes del sistema de partits. ¿Hem d’oferir, urgentment, unes alternatives que ells han estat incapaços de generar en trenta anys? La plaça és una interrupció del temps hegemònic, polític i econòmic, per tal d’establir uns temps ajustats als processos de democràcia directa. Paciència, perseverança, determinació: estem aprenent a organitzar-nos. Igualment, sorgeixen propostes: unes, per reformar l’existent i mitigar el nostre malestar; altres, per instituir una nova realitat i començar a eradicar-lo. Les idees sorgeixen en els espais que instituïm, en la combinació de les xarxes socials i les assemblees. La comunicació, en xarxa. La deliberació i la presa de decisions, a l’assemblea. Tanmateix, de moment, a més de les demandes i els continguts emergents, l’alternativa són les pròpies places. Apropiades, constituïdes. La producció de la nova metodologia és el programa. I la seva metàstasi. S’inicia l’extensió de les assemblees als barris. La creació del moviment de les assemblees populars és la hipòtesi que verificarà i cristal·litzarà una nova arquitectura política emanada del social en combat. La creació d’una xarxa coordinada de contrapoders. Procés de metamorfosi constant i en continua evolució, recombinant múltiples subjectivitats i composicions socials complexes -generacionals, polítiques, materials- que han nascut de la implosió generada per la reestructuració capitalista. Una força en resistència, en creativitat, que s’expressa en les multitudinàries assemblees diàries, però també un procés constituent reticular en els espais infinits de la vida social. Que avança a partir d’una estratègia d’objectius, uns calendaris, uns plans de lluita. La plaça no només propaga exponencialment la potència social indignada, sinó que organitza la indignació. Una maduració del procés capaç d’afrontar els intents violents del seu desallotjament –impotents, ridículs, un sadisme gratuït- que pretenen aniquilar allò nou que emergeix. L’autogestio i l’autoorganitzacio de la plaça constitueix una alternativa, alhora que ataca les condicions instituïdes de l’heteronomia. Com s’afirmà a l’Argentina del 2001, “autonomía és autoorganizar-se, és autopensar-se, és la capacitat de desenvolupar tota la complexitat que un té per a ser fidel a la pròpia potència”. A la plaça no es renuncia a res, a la plaça ho volem tot. La plaça és la metàfora de la nova societat.

Ivan Miró – Flavia Ruggieri

Participants a #acampadabcn

Barcelona, maig-juny del 2011

Pròxima publicació a la editorial Icària.

Perquè malgrat les adversitats va saber viure dignament una vida a contracorrent.

Teresa: La pastora

Es deia Teresa quan va néixer, així ho va decidir sa mare l’1 de febrer de 1917, quan davant els dubtes sobre la seva morfologia corporal i perquè no el cridessin a l’exèrcit, decidí que la criatura seria una dona. De petita, al seu poble, Vallibona, encara li deien Tereseta o Treseta. Al començar a créixer, en plena adolescència i amb un desenvolupament corporal notable, comencen a dir-li Teresota. Malagradosament, despectivament.

Més endavant, les increpacions augmenten i la rebategen com a Teresot. Les burles són constants. -Teresot, Teresot, que tens entre les cames? Ella s’indigna, respon, es defensa; fins que ja ningú gosa enriure-se’n més d’ella, capaç com és de plantar cara a qualsevol agressió.

Tot i que ella estima i hi ha qui l’estima, la majoria l’utilitza com a boc expiatori de les frustracions socials de tot el poble. Per això prefereix la muntanya a la plana, el bosc als pobles, les cabres a les males persones. Teresa es refugia a la muntanya. Hi està bé, allà; a gust. Molts dies dorm al ras sota la única manta estrellada de la nit fresca. Allà reflexiona i cuida les cabres. Les coneix a totes i amb el temps, es converteix en una de les pastores més reputades de la comarca. De la guerra civil no li arriba més que l’eco de les bombes i no participa directament en el combat. Oficialment encara és una dona. A la immediata post-guerra treballa molt, no hi ha mans degut a la repressió cruenta, i Teresa segueix a la muntanya, fins que un dia coneix als maquis.

Durruti: El darrer maqui dels Ports

Al principi tant sols hi col·labora fent d’enllaç i proveint de queviures al grup, simplement perquè la tracten bé. Per primera vegada a la vida algú l’accepta tal com és. Serà a partir del contacte amb els guerrillers, que començarà tot un procés d’empoderament que la portarà a acceptar-se a si mateixa com a home, estripar-se els vestits, tallar-se el cabell, deixar-se bigoti i canviar-se el nom. L’ensenyaran a llegir i a escriure, a disparar i defensar-se i també es familiaritzarà amb  la cosmovisió revolucionària que guiava aquells homes.

A partir de llavors, la Teresa serà el Florencio.

Dos fets marcaran la vida de Teresa/Florencio durant aquella època, una agressió sexual i l’escarni d’un grup de Guàrdies civils i de sometents que faran alimentar l’odi contra  aquests cossos repressius. I els fets del Cabanil, una operació contra el maquis dirigida per la Guàrdia Civil contra el refugi d’aquests, que implicarà indirectament al nostre personatge.

Arrel d’aquest fet, ara si definitivament, entrarà al maquis i adoptarà un nom de guerra, Durruti. Concretament entrarà en contacte amb un grup que havien arribat als Ports des de França el 1944. Al començament, foren grups dispersos, després Guerrillers de Llevant, i dos anys més tard formaren l’Agrupació Guerrillera de Llevant, fins a conformar l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Llevant i Aragó) sota la direcció del PCE.

Florencio entra al maquis el febrer de 1949 al XXIII Sector d’aquesta agrupació, els seus coneixements del terreny li permetran prestar molt bons serveis a una lluita de guerrilla no gens insignificant. El seu grup el comanda Carlos El Catalán, també en formaven part José Linares (Valencià), José González (Rubén) o Eufemio Bolós ( Barbero). En aquesta etapa coneix, però, al que serà el seu company de combat per excel·lència, Francisco Serrano Iranzo (Francisco/Rubio).

Dos anys després la Guàrdia civil assetja constantment aquests grups i la direcció comunista a França ordena una teòrica reestructuració, que a la llarga i a la pràctica significarà durant la primavera del 1952 la definitiva dissolució de l’Agrupació.

En aquell moment, Florencio, exhortat per Francisco, decidirà marxar amb ell i començar una lluita pel seu compte sota el nom de Partida independent. La por a ésser considerats desertors pels membres del partit farà que iniciïn una fugida cap endavant, perllongant la seva lluita, que cada vegada serà menys revolucionària i més per la supervivència. Serà en aquells moments quan la Guàrdia Civil la batejarà de nou amb el nom de La Pastora, apel·latiu pel que serà conegut mediàticament, encara que també com El Terror del Caro.

La partida independent durarà dos anys més, menys un petit interval en que els guerrillers fugen cap a Andorra a peu. Fins que en un assalt a casa dels empresaris Nomen (de l’arròs), un tiroteig acaba amb la vida de Francisco l’agost de 1954. Florencio es queda sol i com no té lloc on anar, resisteix a la muntanya dos anys més, fins el setembre de 1956 en que decideix marxar cap a Andorra. Al cap de quatre anys d’estància al país dels pirineus un malentès fa que el denunciïn. Evidentment, no té papers i és deportat a l’Estat Espanyol on el detindrà la Guàrdia Civil el 5 de maig de 1960.

Després de dos judicis militars i d’alguns problemes derivats de la seva identificació, és condemnat a mort acusat de 29 assassinats, però amb els anys li serà commutada la pena a cadena perpètua. Després de 17 anys a la presó, amb seixanta anys, i amb dues peticions d’indult, el deixen en llibertat. Morirà l’1 de gener de 2004 a Oloclau, un poble de Castelló.

Bibliografia i recomanacions per Sant Jordi:

“Teresa/Florencio Pla Meseguer no se echó al monte, estaba allí. Había nacido y crecido en el Barranco de Vallibona. Conocía por tanto su dureza (…) Cúando la opresión en un mundo de sexos lo acorraló y su diferencia, unida a las circunstancias que le habían tocado vivir, le puso en el blanco de todas las miradas, su única salida fue seguir en el monte y unirse a los hombres, en una vida que dominaba como nadie, la del maquis o monte bajo. (…) Imposible será determinar quién enseñó más a quien. Cierto que en las interminables horas del campamento José González López/Rubén, le enseñó a leer, mientras de Francisco Serrano Iranzo/Francisco, aprendería su orientación ideológica. A cambio, La Pastora les enseñará a no ser detenidos y a sobrevivir mientras ello fuera posible. La Pastora será el único de los hombres de aquél XXIII Sector de la Argupación Guerrillera de Levante y Aragón que pudo ver amanecer el año 2004”.

Així s’inicia el fantàstic treball sobre la biografia de Florencio i els maquis de la zona de José Calvo Segarra.
Un estudi rigorós i d’una extraordinària documentació sobre el personatge de l’any 2009.
La Pastora.
Del monte al mito.
Editorial Antinea.
Sense cap mena de dubte, el llibre més interessant des del punt de vista historiogràfic,
amb entrevistes al propi Florencio, i als familiars directes dels maquis implicats.

Amb aquesta història tant particular no és estrany, però, que la vida de Florencio s’hagi intentat portar al format de novel·la en diferents ocasions. I no ens sorprendria veure’n una producció cinematogràfica properament (no és per menys, però quina por).

Evidentment no nombrarem les de caràcter tendenciós aparegudes a final dels anys 70, però si la última d’Alicia Giménez Bartlett. Novetat de Sant Jordi, amb el títol Dónde nadie te encuentre, publicada per Destino i que ha rebut el Premi Nadal 2011.

Al marge de premis, la novel·la està molt ben feta i transmet emotivitat a cada pàgina. Aquest fet, unit a l’extraordinari de la biografia, provoca que no puguis deixar-lo fins que l’acabes. Molt bona feina, una trama de ficció ben construïda a partir de la recerca d’un psiquiatra francès i un periodista barceloní que s’interessen pel personatge i li segueixen les passes. Amb només un però, la insistència de l’autora en reflexar el caràcter “español”  i la contraposició amb un suposat, caràcter francès, a través de la carcaterització dels personatges ficcionats. Una caiguda en un tòpic molt gastat que espatlla en certa mesura la implecabilitat de la trama.

No obstant, si podeu prescindir d’aquest detall, us en recomanem encaridament la seva lectura.

L’editorial Destino també ha fet una edició en català amb el títol, On ningú et trobi.

Finalment hem sabut que van fer un documental, que no hem tingut ocasió de veure, amb el títol: Siempre será La pastora, d’Ismael Cobo (France – 2004 – 75′ – Production  Kerala-films) i n’hem trobat aquest reportatge navegant per internet: http://www.youtube.com/watch?v=qQNXtYOwdbc.

]]> http://laciutatinvisible.coop/articles/a-florenci-pla-messeguer-en-homenatge/feed/ 0 http://laciutatinvisible.coop/articles/castellano-dibujando-nuevas-rapidas-figuras-okupaciones-en-la-transformacion-metropolitana/ http://laciutatinvisible.coop/articles/castellano-dibujando-nuevas-rapidas-figuras-okupaciones-en-la-transformacion-metropolitana/#comments Wed, 26 May 2010 11:41:10 +0000 dnl http://laciutatinvisible.coop/?p=897 Per Ivan Miró i Acedo

Publicat al maig del 2008 a La red en la ciudad. Icària, Barcelona.

“También en Raisa, ciudad triste, corre un hilo invisible que une por un instante un ser vivo con otro y se destruye, después vuelve a tenderse entre puntos en movimientos dibujando nuevas, rápidas figuras de modo que en cada segundo la ciudad infeliz contiene una ciudad feliz que ni siquiera sabe que existe”

Italo Calvino Las ciudades invisible

Los Centros Sociales Okupados y Autogestionados, así como las okupaciones de viviendas, son hoy realidades permanentemente atravesadas por la construcción de la metrópolis. Dibujando nuevas y rápidas figuras, las experiencias políticas vinculadas a la okupación parecen haber tomado aquellos intersticios forjados en las recientes transformaciones productivas, urbanas y políticas de las ciudades. Y, a la vez, su consistencia como proyectos no es ajena a los procesos de reestructuración metropolitana que impactan en el territorio. Los CSOA, entonces, los podemos entender como consecuencia de estos cambios, y, al mismo tiempo, como resistencias que interfieren en la reapropiación capitalista de la ciudad. Si hablamos sobretodo de Barcelona, no es con ánimos de generalizar, ni mucho menos para desestimar otras experiencias, sino simplemente por proximidad personal y mejor conocimiento de algunas realidades catalanas…

1. Hacia la metrópolis

A estas alturas, es ya casi una obviedad afirmar que, en los últimos años, se han intensificado aquellos procesos que han propiciado la integración de las ciudades en los circuitos del capital multinacional, en tanto que espacios articulados con las redes de la globalización financiera y simbólica (Sassen, 1999).

Pero, más allá o más acá de estas ciudades-mundo, donde se desarrolla una tarea específica de producción de funciones de centralidad ligadas a la organización y a la coordinación de los sistemas económicos mundiales (Sassen, 2000), todas las ciudades de nuestro entorno parecen ser un cuerpo puesto a trabajar: un cuerpo herido.

Los paisajes de grúas, la economía del ladrillo, los derribos y las remodelaciones, las nuevas áreas urbanas que nacen de la nada o las barriadas históricas que son reinventadas constantemente en una suerte de pesadilla que exorciza la memoria vivida o dificulta hasta la misma fijación física de la resistencia, no son sino imágenes que delatan brutalmente un tránsito: el de la conversión definitiva de la ciudad en tanto que dispositivo de acumulación capitalista. El territorio urbano ha devenido un espacio privilegiado de producción y, en consecuencia, gran parte de las contradicciones en torno renta y beneficio, en torno la exclusión y la explotación capitalistas, se acumulan en el espacio metropolitano (Negri, 2006). La ciudad es un nodo productivo del capital global.

Sin embargo, en las metrópolis en constitución no solo se derraman por doquier los flujos mercantiles, en una enmarañada red de actividades productivas, sino que las mismas ciudades, en este tránsito hacia la

metrópolis, son pasto de la mercantilización.

¿Cual ha sido el proceso que ha llevado a la ciudad a devorarse a si misma, a su conversión en mercancía? ¿Como (se) produce la metrópolis?

A partir de los años 70, sobretodo en las ciudades europeas de tradición industrial -aquellas que habían sido pobladas primero de chimeneas y talleres, y luego de cadenas de montaje-, aparecieron signos de una crisis estructural, productiva y urbana. Crisis que denotaba la obsolescencia del modelo fordista de grandes producciones, trabajo en serie o relación contractual estable, en definitiva crisis de aquello que los propios gestores de la reestructuración llamaron “rigideces productivas” (a doblegar con la “flexibilidad”) y que, en cambio, los que leyeron este recorrido desde las perspectivas de quienes impugnaron el modelo, advirtieron que lo que estaba en curso era una transición económica para descoyuntar las contradicciones sociales que habían estallado en el apogeo del fordismo. En todo caso, fuera por los propios límites de un régimen de acumulación que debía autotransformarse para continuar la valorización del capital, fuera para hacer frente a la formas de organización autónoma de la clase obrera, -así como sus formas de lucha (huelgas obreras radicales, ingobernabilidad del trabajo) que amenazaban la tasa de beneficio empresarial-, desde los centros de mando capitalista se impuso una respuesta.

Y la respuesta política y económica del poder fue superar estas crisis en clave de Mercado. La reestructuración capitalista, en lo que hace referencia a la reorganización espacial y geográfica de la acumulación, supuso transformar la ciudad industrial en la ciudad de la acumulación flexible. Esto es, expulsar la industria hacia las periferias metropolitanas (y recalificar el suelo liberado para una nueva productividad), y privilegiar el sector terciario o de servicios en los centros urbanos, con sus características específicas: una organización versátil del trabajo y de la producción, la implementación de nuevas tecnologías de la comunicación y la extensión de la precariedad sociolaboral.

La reestructuración capitalista de la economía tuvo, y aún está teniendo, un impacto muy fuerte a nivel urbano y territorial (Maldo, 2004). ¿Cuales fueron los brazos de la reorganización urbana? ¿Como afectaron las transformaciones metropolitanas a los habitantes de la ciudad? El declive de la ciudad industrial, en primer lugar, puso a la vivienda en un plano privilegiado de los circuitos económicos. Frente a la crisis de productividad de la industria española, el mercado inmobiliario se presentó como la “verdadera fuente de inversión alternativa”, y produjo un ciclo alcista de beneficios para el sector de la construcción que atrajo al sector financiero con capacidad de movimiento transnacional (Observatorio Metropolitano, 2007). Así, la transmutación de las ciudades en centros de servicios (y de ocio en los centros urbanos) fue paralela a la mercantilización integral de la vivienda.

En el Estado español, este proceso se legisló de la mano del PSOE y su ministro Boyer, cuando en 1985 decretaron la liberalización del mercado de alquileres, desprotegieron los derechos de los inquilinos –entre otras medidas, eliminando los contratos indefinidos- y reforzaron las atribuciones de los propietarios. Con la mano invisible del mercado, muchos vecinos de los barrios históricos no pudieron hacer frente a las revalorizaciones de sus viviendas de alquiler, siendo literalmente expulsados hacia las periferias urbanas, mientras sus antiguas moradas se convertían en oficinas, hoteles, apartamentos o viviendas para rentas altas. En barrios menos estratégicos para el capital, las familias fueron progresivamente aumentando los porcentajes de la renta destinada a la casa, hasta llegar en algunos casos al 60%. La generalización de la vivienda como mercancía comportó una concentración intensísima de capital en el sector inmobiliario, destruyó gran parte del parque de pisos de alquiler -que cayó del 40% en 1960, a sólo el 15% en 2001-, supuso que en cinco años los precios del metro cuadrado se triplicaran, y contribuyó al auge del mercado hipotecario (Taller VIU, 2006).

Si entre 1991 y 1997 se produjo un estancamiento de los precios y un retroceso de la construcción, con la victoria del Partido Popular en 1996 estalló una segunda oleada especulativa, sobretodo a partir de la

liberalización que promovió la Ley del Suelo. La insidiosa retórica neoliberal argumentó que, transfiriendo a los promotores privados amplias potestades para convertir suelo en suelo edificable, la misma competencia generaría un abanico de viviendas accesibles. La realidad, más tozuda, fue otra: se duplicaron los precios del suelo en diez años, las recalificaciones destruyeron terrenos públicos (p.e.: entre 1992 y 2002 l’Ajuntament de Barcelona vendió 179.404 m2 de suelo público), y se sentaron las bases para un nuevo despegue de los precios de las unidades finales construidas (Recio, 2003). A partir de estos años, la vivienda se consolida como un valor seguro para la inversión, dadas las turbulencias que azotan otros “productos” financieros, así como por la necesidad de blanquear dinero frente la incipiente llegada de la moneda única europea. Estas medidas fomentaron que, mientras el saldo de viviendas vacías en el Estado español se incrementaba hasta los 3 millones de unidades, entre 1997 y 2006 los precios de los pisos subieran en mas de un 150% (Taller Viu, 2006). En definitiva, y siguiendo a l@s compañer@s del Taller de Violència Immobiliària i Urbanística: “la apuesta estratégica de los poderes políticos y económicos por la potenciación del mercado hipotecario y la mercantilización de la vivienda ha supuesto una nueva especie de acumulación primitiva”.

Pero la renovada valorización de capital no solo se ha centrado en la vivienda como factor de acumulación, sino que el territorio entero ha sido puesto en el circuito productivo. El segundo brazo de la transformación de las ciudades a metrópolis-empresa se estructuró tanto con operaciones ejecutadas en el interior de las ciudades (con los planes de reforma), como a nivel de las integraciones territoriales de núcleos urbanos colindantes, que de hecho son las que visualizan con claridad la construcción expansiva metropolitana.

Los planes de reforma parciales o integrales de los barrios, han sido una estrategia de la planificación urbanística para ordenar la gestión del territorio en aras de una “racionalidad superior” a la del propio barrio. No se han elaborado y ejecutado respondiendo a necesidades de los que habitan los territorios, sino que han obedecido a lógicas económicas y políticas de los gestores de la ciudad: el capital público-privado (UTE, 2004). Lógicas económicas, en lo que hace referencia a la especialización productiva de determinadas áreas –sea el turismo, sean clusters para empresas de la “nueva economía”-, o por la substitución de parques de vivienda con una rentabilidad decreciente por otros que reabran el ciclo de negocio. Y políticas, referidas a “los esfuerzos que todo orden político ha hecho siempre para imponer sus discursos de homogeneización, centralización y control sobre la tendencia de todas las ciudades al enmarañamiento” (Delgado, 2007). En cada caso, las consecuencias de los planes han sido la destrucción del tejido productivo tradicional para los barrios tematizados, así como la destrucción del tejido social. Pues las remodelaciones o modernizaciones del parque de vivienda no han supuesto generalmente la recolocación in situ de los habitantes, sino que han comportado la llegada de rentas altas allí donde los derribos habían “higienizado” la antigua degradación. Una elitización que ha sido acompañada simbólicamente por la instalación de equipamientos con una dimensión de ciudad, y normalmente con una pátina de legitimidad “cultural” -museos, universidades, filmotecas- allí donde había habitado la experiencia conflictiva de un pasado industrial o popular. Los casos de Barcelona (UTE, 2004), Bilbao (Larrea y Gamarra, 2007) y Sevilla (VVAA,2006) son paradigmáticos, pero es evidente la socialización de estos modelos o la adaptación a las características de las “ideologías” locales (València y el desarrollismo, Zaragoza y el agua, etc.).

En el caso de Barcelona, los Planes Especiales de Reforma Interior (PERI), instrumentos de ordenación urbanística que desarrollan el “Pla General Metropolità”, han sido una suerte de máquina trituradora y provocadora de éxodos (López, 2000), que ha funcionado des del centro a la periferia. Destruyendo el barri xino para el nacimiento glorioso del Raval, cebándose en los entornos de Santa Caterina (“el Forat de la Vergonya”), Sant Agustí i La Ribera, o sentando las bases para la conversión de la Barceloneta en un parque de apartamentos para turistas a primera línea de mar. Cabe decir que del centro solo se ha salvado –arquitectónicamente, no des del punto de vista social- un Gòtic no destruido pero si museificado y monumentalizado (Delgado, 2007).

Pero más allá de los centros históricos, los planes han obedecido en muchas ocasiones a las tematizaciones productivas de barrios anteriormente periféricos, y que hoy ganan centralidad. Como la conversión de zonas fabriles habitadas por una población obrera y históricamente combativa, donde se derriban miles de hectáreas para edificar nuevos complejos tecnoindustriales de la nueva economía inmaterial (Poble Nou, Distrito 22@). O la adecuación de barrios para la imposición de nodos de las grandes infraestructuras de comunicación metropolitanas (estaciones del Tren de Alta Velocidad en Sants, la Sagrera-Bon Pastor), obviamente anillados por las grandes superficies comerciales del capital global y el trabajo precario. Cabe decir que en barrios donde la tematización productiva se ha asentado a partir de la mercantilización de determinados estilos de vida (“Gràcia”), sus respectivos PERI han acentuado la “protección de las características del tejido urbano”. Con consecuencias distintas, no han evitado las tendencias a la substitución de población.

Además de las reformas interiores, que han sido la herramienta urbanística para la reapropiación capitalista de la ciudad (López, 1986), la propia dispersión productiva en el territorio -la socialización de la fábrica hacia la metrópolis a escala regional- ha dado como resultado la necesidad de nuevas entidades políticas y económicas, que aglutinen conjuntos de poblaciones y áreas productivas de la conurbación metropolitana (Vela, 2004). La Gran Àrea Metropolitana de Barcelona, de 36 municipios, ya está siendo desbordada por la integración regional de las terceras y cuartas coronas metropolitanas. Y la creación de infraestructuras de transporte para comunicar los nodos intermetropolitanos, así como la urbanización de las zonas que lindan con las nuevas redes de comunicación -la ocupación del suelo periurbano-, no son sino un movimiento de avance y consolidación de la malla metropolitana en su proliferación hacia los márgenes.

Ahora bien. Si es cierto que la metrópolis es el nuevo modo de producción (Negri, 2006) o, mas humildemente, entendemos que es la dimensión en la cual el capital se valoriza sobretodo con la mercantilización global de la ciudad (des de la vivienda y el territorio, hasta las formas de vida y la cooperación social), ¿qué antagonismos estallan y la recorren? ¿Qué resistencias se producen en el tránsito de la ciudad a la metrópolis?

Per seguir llegint: Google Llibres

Un dels socis de la cooperativa,  l’Ivan Miró hi va aportar un capítol: “Dibujando nuevas, rápidas figuras. Okupaciones en la transformación metropolitana”. A Itàlia l’han traduït i publicat els companys d’Infoxoa.

Si voleu veure més articles de l’Ivan, podeu consultar el següent enllaç: http://recercaautonoma.blogspot.com/

Clica aquí per llegir-lo

Dibuixant noves, rapides figures

Default List Grid

Ordre: Selecciona Ascendent Descendent

Mostra: Selecciona 10 per page20 per page50 per pageShow All

Teatro del oprimido

pvp:22,00€

>>Comprar

Updating cart...

Manifiestos del surrealismo

pvp:14,00€

>>Comprar

Updating cart...

Salvat-Papasseit.Poetavanguardista

pvp:19,95€

>>Comprar

Updating cart...

Barcelona, Fragments de Contracultura

pvp:10,00€

>>Comprar

Updating cart...

Pages: 1 2Next >Last »