EL CÍRCULO DE EMPRESARIOS DICTA A RAJOY

LES MESURES QUE HA DE PRENDRE L’EXECUTIU

La majoria absoluta del Partit Popular al Congrés dels Diputats i l’arribada del seu líder Mariano Rajoy a la presidència del govern ha estat precedida d’una campanya electoral coberta d’un silenci espès. En campanya, el PP esperava que el govern del PSOE caigués pel seu propi pes, per una manca intencionada de propostes polítiques o econòmiques. Amb un resultat històric sota el braç, el nou govern va continuar fent mutis, tot i que deixava entreveure algunes mesures, mentre cercava a l’exterior els suports necessaris per impulsar les reformes que consten en el seu programa ocult. És en aquesta gira per mostrar una imatge de seriositat a l’exterior, quan van començar aparèixer, en alguns rotatius europeus i nord-americans, notícies que ens permetien fer-nos una idea de les línies mestres de la política econòmica del nou govern. Les sospites es van confirmar als consells de ministres del 30 de desembre i el 5 de gener, amb l’anunci de les primeres retallades del govern. Tot i així, no és fins al mes de març que el govern presentarà els paquets de mesures més importants, coincidint amb l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat.
La situació no és cap fotesa: el dèficit de l’Estat espanyol arriba a xifres d’entre 45.000 i 60.000 milions d’euros (més de dues vegades el pressupost de la Generalitat catalana per a tot el 2012), l’interès que paga l’Estat per les emissions de deute públic s’ha incrementat més de tres punts els darrers quatre anys i, enguany, s’haurà de fer front al pagament de més de 300.000 milions en deute públic i privat, xifra equivalent al 30% del Producte Interior Brut (PIB).

Vells i nous protagonistes de la política econòmica
Els ministeris econòmics han recaigut sobre Cristobal Montoro (Hisenda i Administracions Públiques) i Luís de Guindos (Economia i Competitivitat). El primer és un vell conegut dels governs d’Aznar: va dissenyar, amb Josep Piqué, la privatització de les gran empreses estatals i les polítiques de liberalització del sòl que van portar als anys d’excessos immobiliaris. El segon, tot i que ja ha exercit un càrrec públic com a secretari d’Estat d’economia amb el govern d’Aznar, es troba més vinculat a l’esfera privada i la seva funció serà fer de corretja de transmissió de les voluntats dels *lobbies. Una corretja, val a dir, que ja funciona a la perfecció: el full de ruta que vol implementar el govern s’ha dissenyat als despatxos, entre d’altres, del Círculo de Empresarios. Només cal comparar el discurs d’investidura de Rajoy o les disposicions econòmiques i fiscals derivades dels consells de ministres amb les reflexions del Círculo recollides a documents com el publicat el 10 de novembre de 2011 sota el títol “Un programa d’ajustament i creixement per a la pròxima legislatura”. Fins i tot, al discurs d’investidura, s’arriben a parafrasejar paràgrafs sencers d’aquest document, cosa que no és estranya si se sap que, el 27 de setembre de 2011, Luís de Guindos va ser convidat d’honor i ponent a l’assemblea de sòcies del Círculo. Al document, el *think thank liberal defineix les mesures d’urgència que s’havien d’implementar les primeres setmanes de mandat com a “pla de xoc integral i creïble de política d’estabilització macroeconòmica, (…) que assenti les bases d’un procés de creixement equilibrat i sostenible”. Així doncs, tot i que algunes de les mesures aprovades pel govern se separen de la seva proposta, com la pujada de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques o de l’Impost de Béns Immobles, el full de ruta assumit, de moment, és el de les mesures que proposa el Círculo i que tot seguit analitzem.

El pla de xoc del Círculo de Empresarios
El document planteja tres àmbits en què s’haurien d’abordar mesures de manera urgent per, després, desplegar mesures que pensen que s’haurien d’implementar a mig termini. Entre els urgents, trobem l’aprimament de l’administració i la reducció del dèficit, la reforma laboral i de les polítiques d’ocupació i la reforma del sistema financer.

Supressió d’administracions i empreses públiques
En l’àmbit de l’aprimament de l’administració pública i la reducció del dèficit, les mesures proposades passen per la fusió d’ajuntaments o departaments, l’aturada de la contractació pública i la congelació o reducció salarial a la funció pública. En aquest àmbit, també proposen el tancament o la privatització d’empreses públiques, en especial de televisions i ràdios. En el mateix àmbit, s’encabeixen mesures com la subordinació de la despesa de les autonomies a la previsió de dèficit o la supressió de diputacions sota la màxima una competència-una administració. Totes aquestes mesures van ser anunciades per Rajoy al discurs d’investidura i es van aprovar als primers consells de ministres.

Els sindicats accepten la moderació salarial
Pel que fa a la reforma laboral, el *lobby planteja que s’han de vincular els salaris als resultats de l’empresa i no a l’Índex de Preus al Consum (IPC). De fet, aquesta és una mesura que la patronal (CEOE) i els sindicats (UGT i CCOO) van pactar la matinada del 20 de gener, en el marc de negociacions per a una nova reforma laboral. L’acord estableix que la pujada salarial serà del 0,5% pel present any i del 0,6% pel 2012 (per sota de la pujada prevista de l’IPC) i que els salaris tindran un component variable lligat a la productivitat. En relació a la negociació dels convenis, s’aposta per fer prevaldre la negociació empresa per empresa i per abandonar el model de convenis generals o sectorials, fet que, a Catalunya, ja ha estat pactat per Foment i els sindicats i que, a escala estatal, també han acceptat els sindicats majoritaris. En cas que això no fos possible, apostaven per cercar convenis a escala estatal i eradicar els autonòmics o provincials –extrem que ha estat descartat a la negociació–, així com per fomentar la negociació extrajudicial dels conflictes.

Adéu a les restriccions d’hores extres
Un dels punts forts de la reforma laboral que proposen i que els sindicats han acceptat és la introducció de la flexibilitat i la mobilitat funcional com a part inherent de la contractació. Aquest fet, molt destacat al discurs d’investidura i acceptat també per CCOO i UGT, implicarà que l’empresariat pugui disposar de temps de treball i pugui canviar les funcions de la part de plantilla que vulgui. El Círculo també proposa l’eliminació de la restricció a les hores extres en el contracte a temps parcial, un dels punts sobre els que el govern haurà de legislar per decret. També aposten per la congelació i flexibilització del Salari Mínim Interprofessional, que ja ha estat aprovat, i per la possibilitat que les mútues arrabassin competències a la Seguretat Social i puguin gestionar altes i baixes laborals.
Respecte a les polítiques d’ocupació, el Círculo aposta per la reducció de les prestacions per desocupació en quantitat i durada i per vincular-les al fet de no rebutjar les ofertes de feina. El PP ho va anunciar el 30-D, però va afirmar que ho legislarà el mes de març. El *lobby proposa que les agències privades de contractació i les empreses de treball temporal (ETT) tinguin accés a les bases de dades del servei públic de contractació –l’INEM– per establir fórmules de col·laboració entre les dues. Declaracions del govern del 16 i 17 de gener apunten a aquesta possibilitat. La combinació d’aquestes mesures podria portar a un escenari en què una ETT fes una oferta de feina a una persona perceptora del subsidi per atur i, en cas que fos rebutjada, es pogués arribar a tramitar la suspensió de la prestació de l’atur.

Reforma del sistema financer
Al tancament d’aquesta edició, els treballs de la comissió que ha de tractar les noves fases de reestructuració del sistema financer espanyol segueixen en marxa. La finalitat és que els mercats recuperin la confiança en les entitats espanyoles, una vegada –i gràcies a la reducció del dèficit– els inversors tornin a comprar deute sobirà espanyol. Per fer-ho, el Círculo proposa aprofundir en els processos de fusió i les absorcions com a única opció perquè els bancs puguin fer aflorar les pèrdues derivades de la pèrdua de valor dels productes immobiliaris que pesen en els seus balanços sense que l’accés al crèdit quedi bloquejat, tot cercant inversions internacionals. El PP coincideix de ple amb les consideracions del Círculo i afegeix que cal traçar un mapa real de la situació financera espanyola i accelerar els processos de concentració. Coincideixen que és necessària la liquidació de les darreres entitats financeres amb participació pública i que el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària actuï com a agent per garantir la viabilitat de les fusions i per preparar futures privatitzacions.

L’aposta del Círculo és la creació d’un banc dolent que absorbeixi els valors tòxics de les entitats, mesura que, de moment, ha quedat descartada pel govern de Rajoy. Caldrà esperar a les conclusions de la comissió per veure quina serà la decisió del govern.

Les polítiques a mitjà termini
Les coincidències entre les propostes d’aquest organització empresarial tan influent i el govern no només es troben en els eixos i els continguts de les mesures d’urgència, sinó que, en les propostes a mitjà termini, també hi ha plena concordança.
Entre aquestes mesures, hi consten la reforma del sistema judicial i de la legislació empresarial per afavorir l’agilitat en l’activitat de les empreses, així com la intervenció sobre la formació i el sistema educatiu amb l’objectiu que es valori la figura i el paper de la persona emprenedora i de l’empresa, tot introduint la cultura de l’esforç als programes docents i la de competència entre centres educatius. Per fer-ho, ambdós aposten per millorar els mecanismes de coordinació entre els centres formatius i l’empresa privada.
Altres punts de coincidència entre l’empresariat i el govern es troben en la necessitat d’introduir sistemes de copagament o d’increment de taxes per alguns dels serveis públics i en el fet d’afavorir els processos de concertació i de liberalització de serveis, ja que l’empresariat ho considera com a activitats totalment deficitàries, però també possibles àrees pel negoci privat que, segons aquest sector, ajudarien a la recuperació econòmica.
Quant a la política energètica, els dos coincideixen en la necessària continuïtat de l’energia nuclear i la retallada en els ajuts a formes d’energies renovables. El Círculo, a més, aposta per aprofundir en la liberalització del sector elèctric i per revisar el sistema de tarifes i l’organització del mercat. El discurs d’investidura de Mariano Rajoy reprodueix fil per randa el paràgraf que empra el Círculo a la seva ponència.
L’organització empresarial també aposta per aprofundir el procés de liberalització del sòl, iniciada pel govern d’Aznar amb la llei de 1997. Per últim, el Círculo advoca per la liberalització dels horaris comercials i la relaxació de la legislació per permetre l’obertura de comerços, fet que ja s’està aplicant a la capital de l’Estat, Madrid (governada pel PP) i que s’està estudiant a d’altres comunitats governades pel mateix partit.

Luís de Guindos i el seu passat a Lehman Brothers El nou ministre d’Economia del govern de Rajoy, Luís de Guindos, és un home molt vinculat a l’empresa privada i amb un passat recent ple d’ombres. Va ser representant de Lehman Brothers a l’Estat espanyol i a Portugal des de l’abril de 2006 fins al setembre de 2008, quan l’entitat va fer fallida. Des de llavors, ha estat responsable de Serveis Financers de PriceWaterhouseCoopers (l’empresa més gran del món en volum de facturació de serveis de consultoria, assessoria legal i fiscal i d’inversions), dirigent de l’Instituto Empresa Business School i membre dels consells d’administració d’Endesa, Logista, Banc Mare Nostrum (del qual forma part Caixa Penedès) i Unedisa. Durant el govern d’Aznar, de 2002 a 2004, va ser secretari d’Estat d’Economia, a les ordres de l’actual president de Bankia Rodrigo Rato, l’alt càrrec de la banca més ben pagat, amb un sou anual superior a 2,4 milions d’euros. El seu nomenament com a ministre respon als processos d’integració de persones vinculades a entitats econòmiques amb gran pes internacional als governs europeus. És el cas de Papademos i Monti a les presidències de Grècia i Itàlia respectivament. Tots dos han estat vinculats a Goldman Sachs (GS), una altra de les entitats financeres a qui es fa responsable de la crisi de 2008. Papademos va ser el responsable de GS que va falsejar les dades econòmiques gregues per permetre la seva integració a la UE, mentre que Monti, des de GS, va ajudar a millorar els comptes del país hel·lènic els primers anys de pertinença a l’euro mitjançant productes financers vinculats a l’especulació sobre el deute públic del país. H.C.

Passat més de mig any de l’esclat de rebel·lió i creativitat col·lectiva que suposà l’inici del 15M, no és mal moment per a pensar la transformació social des de les potències –i limitacions- del moviment present.

Podem afirmar, simplificant, que el 15M ha nascut com un qüestionament del sistema polític dominant i les seves –insuficients per alguns, il·legítimes per altres- estructures de representació; així com per a oposar-se a un règim global de governança capitalista, que destrueix permanentment la riquesa comú de la cooperació social, i la converteix –a partir de l’apropiació privada- en acumulació de capital.

La primera virtut del moviment, per tant, ha estat la d’explicitar les genuïnes dinàmiques polítiques i econòmiques de les democràcies de mercat actuals. Amb el 15M, s’han desvetllat socialment les mistificacions d’uns règims de govern i acumulació que havien estat conceptualitzats, fins i tot constitucionalment, com a “Estats socials i de Dret”. Avui, per contra, per a sectors importants de la població, l’Estat-realment-existent és llegit no tant des de les retòriques “demòcrates” fins ara naturalitzades, sinó en tant que maquinària que expropia allò comú per tal d’obrir mercat a l’acumulació privada; i que, en segon lloc, aporta els recursos coercitius i de control per a fer front a la creixent ingovernabilitat social, associada a la pèrdua de drets i benestar col·lectiu, que imprimeix l’actual procés de reestructuració de capital.

A partir del 15M, doncs, la definició hegemònica de la realitat ha patit esquerdes importants, i ha emergit un nou relat compartit, una definició social -crítica i situada- sobre les formes actuals del poder i l’explotació. Un marc general de sentit que ha permès agermanar -que no homogeneïtzar- milers de malestars individuals provocats per les formes de vida capitalistes contemporànies.

El combat per a redefinir el poder ha permès, així, el reconeixement mutu d’algunes de les pràctiques crítiques que s’hi oposaven –no venim del no res-; però, sobretot, ha eixamplat l’espai social per a la formulació i creixement de noves resistències. Les places ocupades, amb les seves assemblees obertes i permanents; la presa del carrer, multitudinària i heterogènia; són articulacions altament inspiradores que han configurat, en tant que alternativa en constitució, una crítica pràctica i desbordant de l’obsolescència del sistema de partits.

A més, l’activació de xarxes informals, horitzontals i participatives, així com els processos de comunicació i organització en les xarxes socials 2.0., han incrementat la capacitat de crear una intel·ligència col·lectiva que no només exerceix una crítica teòrica al poder, sinó que construeix sentit per a articular lluites en camps com l’habitatge, la sanitat o l’educació, reforçant l’ajuda mútua i la resistència als desnonaments, o les ocupacions de Centres d’Atenció Primària.

La segona virtut del 15M, doncs, ha estat potenciar formes d’autoorganització social, d’una riquesa qualitativa rellevant, i proposar eines de participació potencialment multitudinàries; així com la socialització d’estratègies de lluita que, essent protagonitzades per sectors concrets, són viscudes com a patrimoni comú del moviment i recolzades per totes i tots.

Els encerts comunicatius, organitzatius i estratègics del 15M no han nascut, tanmateix, per a ser objecte d’anàlisi per part de pensadors a l’ús. Han nascut fruit de la necessitat col·lectiva de combatre la situació social actual i, per tant, per a aconseguir una transformació en profunditat dels règims de propietat, treball i representació capitalistes. Han nascut  per a convertir-se en guanys socials.

En aquest sentit, més que promoure definicions identitàries sobre el moviment (emocional ? espontani ? lúdico-festiu?), que ja és l’orientació deformada que intenten implementar els mass media –sigui en la seva versió banal, sigui en la seva versió intel·lectualitzada- és important seguir pensant políticament el moviment. Això és, com les aportacions plurals del 15M contribueixen a la transformació social global.

Aquesta és, per tant, una invitació a que les múltiples expressions del moviment (assemblees territorials, comissions tècniques del 15M, àmbits com la sanitat, ensenyament, lluita per l’habitatge, feministes, etc.), ens preguntem com seguim revolucionant les estructures polítiques, socials i econòmiques actuals, o com en generem de noves. Per exemple…

¿Més enllà de la crítica de la representació, estem creant dinàmiques de participació inclusives i igualitàries? ¿Són les assemblees territorials una expressió localista del moviment, o són embrió de noves institucions polítiques autogestionades? ¿Les lluites contra les retallades, són defensives del model anterior, o plantegen noves formes de producció del comú, ni estatals ni mercantils? ¿La crítica a la precarització, aspira a un nou contracte social per a generar benestar, o aposta per autoorganitzar el treball i l’economia de forma cooperativa? ¿Entenem el 15M com una eina de reivindicació, o com la creació de la força social necessària per a impulsar una nova societat?

Ivan Miró

Assemblea 15M de Sants

Article publicat a la Directa núm. 250, 16 de novembre del 2011

http://emprenem.ara.cat/aracooperatives/2011/07/19/el-15m-activa-el-debat-cooperatiu/

A la Mostra trobareu presentacions de llibres i taules rodones al voltant de temàtiques com ara l’anarco-sindicalisme al primer terç del segle XX, l’antimilitarisme, l’insurrecionalisme  o l’antropologia anarquista.
La ciutat invisible muntarem paradeta dissabte 2 de juny a la rambla de Raval, a la fira de col·lectius, distribuïdores alternatives i editorials.

Per a més informació, visiteu el web: www.llibreanarquista.net

La presa de la paraula

A la plaça, s’hi esdevé una explosió. Com si duguéssim dècades amb un nus al coll, com si tinguéssim el ventre adolorit de tant empassar-nos les idees. A la plaça s’ha trencat el silenci, i explosiona la paraula: les paraules. Als grups de discussió, a les comissions de continguts que es subdivideixen en subcomissions de continguts. A les assemblees generals multitudinàries. A la cuina, a les cues de la cuina, rentant els plats. Als bancs, als carrers adjacents de la plaça desbordada, a les trobades fortuïtes amb tothom perquè a la plaça hi és tothom. Sota les lones, a les paradetes informatives, a l’escenari, al punt de salut. Damunt dels arbres en les casetes bioconstruïdes, treballant a l’hort urbà, al micròfon obert. La paraula esclata a la plaça, s’escola per tota la ciutat i es reapropia de conceptes com democràcia, economia, política. La paraula torna a anomenar aquelles veritats diluïdes, ara reals: solidaritat, assemblea, revolució. Fins i tot revolució. La paraula reanomena pràctiques, és el fil que trena una nova col·lectivitat. Sense les paraules de debò que intercanviem com embogides nit i dia a la plaça; sense les paraules que broten per arreu en una mena de diàleg exponencial entre milers; sense les paraules que són una mena de part, la plaça no hagués nascut.

Del 15 M a la plaça

El 15 de maig del 2011, a desenes de ciutats de l’estat espanyol, i al crit de “democràcia real ara!”, milers de persones prengueren de forma festiva els carrers: “no som mercaderia en mans de polítics ni banquers”. Aquests lemes, i les formes de comunicació associades, van ser els primers que catalitzaren de forma quantitativament rellevant el malestar per les conseqüències socials de la crisi sistèmica que havia esclatat tres anys enrere. No una manifestació ideologitzada de militants, tampoc una intervenció especialitzada d’activistes. Va ser l’expressió creativa de l’anonimat. La primera plasmació al carrer d’una comunitat espontània, efímera i no homogeneïtzable, suma d’infinites indignacions individuals. ¿N’hi hagué prou, tanmateix, amb aquelles manifestacions, per a sadollar les “vides sense horitzons” a que ens condemnava, no ja la crisi, sinó l’impasse de la política per afrontar-la? ¿Era possible tornar a algun lloc després d’aquella jornada? Pel que sembla, no n’hi hagué prou, i la única tornada a algun indret era el que just s’havia encetat: des del comú. D’aquí que a Madrid la primera nit ja s’acampés; d’aquí que, a Barcelona, 59 persones prenguessin Plaça Catalunya l’endemà, i que iniciessin –insegures, incrèdules, a palpentes- l’imprevisible recorregut que convertiria la plaça en un subjecte indomable.

La primera nit

A les 20.30 del 16M, els operaris de neteja reguen la plaça, la xopen, mentre els policies municipals badallen. Hi ha grupets concentrats als laterals, dubtosos, titubejants. Mirades que interroguen, rialles de nerviosisme. Expectació. Finalment algú fa el pas i anem al centre, on seurem en rotllana. Avui no hem portat res, haurem d’anar a buscar cartrons pels comerços del voltant. Demà, s’afirma, ja vindrem més preparades, amb sacs i rotuladors, i començarem a compartir. Que cadascú es faci el seu cartell, aquí es representa tothom a sí mateix. I cadascú representa el comú. Comença una assemblea. Es proposa que els bombers, les universitàries, les sanitàries en lluita, convergeixin a Plaça Catalunya i que esdevingui l’epicentre de les mobilitzacions contra les retallades socials. S’insisteix que a Madrid van començar ahir unes desenes i avui ja eren dues mil. Primers aplaudiments. L’important és twittejar, urgent avisar la gent: és la primera nit i és important que això es mantingui. Fer fotos, penjar-les, difondre. Els i les companyes de la Tele.cat ja hi són presents, elles es queden quan les altres teles -les oficials- se’n van. Es proposen comissions: de comunicació, de pancartes. Debats sobre si fer un manifest: el manifest és que estem aquí. Qui pot venir a l’acampada? Tothom que vulgui, però a títol individual. I els sindicats? No, però si els sindicalistes. Es proposa anomenar-nos acampadabcn. I es pinta en una caixa de cartró: “lo mas oscuro en la noche es antes del amanecer”. Torns de nit, la gent comença a portar aigua i sopar. Pa, embotits, galetes, fruita. Els operaris de neteja volen tornar a regar. Els cartrons s’acumulen, i es fa una escultura popular de caixes de cartró. Arriben astronautes, se’n van. A les 12.00 ja som un centenar. Una altra pancarta diu “Plaça Catalunya = Plaça Tahrir”. Això acaba de començar.

Territori comú per l’autogestió

Contra la zonificació capitalista de l’espai públic. Subvertint els usos mercantils que assenta l’apropiació comercial, immobiliària, financera i turística del centre urbà de la metròpoli; la plaça emergeix com un extraordinari dispositiu territorial, físic, corporal, que potencia la cooperació social. La plaça com a espai físic d’organització comunal. La cuina autoorganitzada recull els proveïments massius i gratuïts que arriben d’arreu, els prepara i alimenta a milers d’indignades, diàriament. Node distribuïdor on les xarxes d’agricultura ecològica fan arribar la seva producció; on la donació, la reciprocitat, el recolzament material de milers de persones anònimes sosté la lluita. Les desenes de banys que l’ajuntament no col·loca s’aconsegueixen gràcies a la solidaritat i a la incipient economia col·lectiva de la plaça. Tahrir, Islàndia, Palestina: denominacions evocadores per a les zones que acullin el debat polític a la plaça. Comissió de salut, formada per les indignades del sector públic de la sanitat –metgesses, infermers, administratius- i medicina alternativa, atenent físicament i mental el benestar de les acampades. Comissió d’infraestructura, provisió i magatzem de les eines necessàries per a habitar la plaça, crear espais delimitats, protegir-nos del sol i de la pluja, facilitar les assemblees de milers amb equips de megafonia i camions. La comunicació -sonora, audiovisual, xarxes socials- per a retransmetre més enllà de la plaça el que succeeix a la plaça: la plaça global. Biblioteca popular. Medi ambient aplicat: recollida de residus, reciclatge, pedagogia in situ, creació de l’hort urbà. Internacional: 150 traductores. Llengua de signes. Comissió jurídica. Autogestió de les necessitats immediates, preludi de la volguda autogestió general de la vida. Si el capital ha expropiat la cooperació social i la ha convertit en mercaderia, a la plaça s’inverteix el procés. Hem aprés, a partir de la capacitat productiva de la gent, a col·lectivitzar la riquesa social.

Autoorganització i assemblea: la participació política

“En plena campanya electoral, hem fet una acampada general”. L’anomenada Transició a la democràcia, a l’estat espanyol, creà una arquitectura institucional que expropià la potència política dels moviments populars gestats sota i contra el franquisme. Com un mirall invertit de la realitat social, el partits polítics s’autoerigiren com els detentadors del monopoli de l’acció política. Amb el temps, l’esclafant poder de l’estat-democràcia -democràcia representativa, democràcia dels partits- ofegà la riquesa de l’autorganització popular. I assentà les bases per a la impunitat d’una política deformada, sovint corrupta, instal·lada en els privilegis i menyspreadora dels qui deleguen el poder. Avui, a les acampades, per contra s’afirma: “Apostem per una transformació profunda de la societat, i sobretot apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi”. Aprenent del Cairo, d’Islàndia, de Madrid. Les revolucions àrabs i magrebines travessant el mediterrani, regalant la força necessària per a trencar la dinàmica de la impotència. Ens hem atrevit, hem perdut bona part de la por, hem sortit al carrer: estem fent, d’un somni, la realitat. Hem sentit la indignació, durant molts anys, tancades en la soledat. Avui el malestar individual ha sortit per a trobar complicitats, per a conspirar juntes. Una democràcia real no existeix sense participació política global, tampoc sense democràcia econòmica ni justícia social. La plaça no és només un exercici de desobediència tàctica, que desborda les regulacions d’un espai públic normativitzat, és també estratègica. Una altra forma de participació política neix desobeint els consensos restrictius que han exclòs la societat des de la transició. Autoorganització i assemblea. Ara ens toca a nosaltres, a un nosaltres immens i global.

Pràctiques de la nova política

En els dies successius ja som milers. La plaça es converteix en l’espai comú de la complicitat: teixim en l’acció projectes conjunts per a la transformació social. Intel·ligència col·lectiva. Organització. Respecte a les diferents postures. Com? Ningú ho sap, o al final tothom ho sap. Les hores passen tranquil·les, suaus. Cadascú té el seu lloc. Ofereix els seus coneixements, el seu saber, la seva capacitat per fer, de la resistència específica, una força col·lectiva. Les comissions: comunicació, accions, difusió, extensió, continguts. Els continguts: document de mínims, economia, laboral, migracions, habitatge, democràcia directa i autoorganització, drets civils i politics, teoria i conceptes, llei electoral, ecologisme, feministes indignades, investigació, ciència i tecnologia, mitjans de comunicació lliures, cultura, educació, formació, drets animals, alimentació i consum. Les comissions es reuneixen diàriament, aprofundeixen i s’amplien en un debat format per centenars de persones, també pels transeünts que s’afegeixen. Les cassolades. Diàries, esclatants, després dels debats. Manifestació d’una trobada que no busca la unificació però que és unitària en la seva multiplicitat. La cassolada és la catarsi, el moment força, l’empoderament èpic, el desbordament. Descarrega la ràbia i crida al moment constituent de l’assemblea general. I allà esclata la potència multitudinària. Inventant simbologies gestuals per a manifestar acord, desacord, debat. Votacions a mans alçades, respecte a les minories, consensos. Milers de persones organitzant, deliberant, decidint. Aprenent a construir el nou món.

Una genealogia possible?

Aprenentatges espontanis i intuïtius, sobretot. Però la plaça com a catalització recombinant de sediments socials anteriors, també. I una impugnació pràctica de molts dels seus errors. Que cadascú traci la seva genealogia. A partir d’ara els camins seran comuns.

Els temps del contrapoder

“Vamos lentos porqué vamos lejos”. Resposta de ressonàncies zapatistes a les exigències tramposes del sistema de partits. ¿Hem d’oferir, urgentment, unes alternatives que ells han estat incapaços de generar en trenta anys? La plaça és una interrupció del temps hegemònic, polític i econòmic, per tal d’establir uns temps ajustats als processos de democràcia directa. Paciència, perseverança, determinació: estem aprenent a organitzar-nos. Igualment, sorgeixen propostes: unes, per reformar l’existent i mitigar el nostre malestar; altres, per instituir una nova realitat i començar a eradicar-lo. Les idees sorgeixen en els espais que instituïm, en la combinació de les xarxes socials i les assemblees. La comunicació, en xarxa. La deliberació i la presa de decisions, a l’assemblea. Tanmateix, de moment, a més de les demandes i els continguts emergents, l’alternativa són les pròpies places. Apropiades, constituïdes. La producció de la nova metodologia és el programa. I la seva metàstasi. S’inicia l’extensió de les assemblees als barris. La creació del moviment de les assemblees populars és la hipòtesi que verificarà i cristal·litzarà una nova arquitectura política emanada del social en combat. La creació d’una xarxa coordinada de contrapoders. Procés de metamorfosi constant i en continua evolució, recombinant múltiples subjectivitats i composicions socials complexes -generacionals, polítiques, materials- que han nascut de la implosió generada per la reestructuració capitalista. Una força en resistència, en creativitat, que s’expressa en les multitudinàries assemblees diàries, però també un procés constituent reticular en els espais infinits de la vida social. Que avança a partir d’una estratègia d’objectius, uns calendaris, uns plans de lluita. La plaça no només propaga exponencialment la potència social indignada, sinó que organitza la indignació. Una maduració del procés capaç d’afrontar els intents violents del seu desallotjament –impotents, ridículs, un sadisme gratuït- que pretenen aniquilar allò nou que emergeix. L’autogestio i l’autoorganitzacio de la plaça constitueix una alternativa, alhora que ataca les condicions instituïdes de l’heteronomia. Com s’afirmà a l’Argentina del 2001, “autonomía és autoorganizar-se, és autopensar-se, és la capacitat de desenvolupar tota la complexitat que un té per a ser fidel a la pròpia potència”. A la plaça no es renuncia a res, a la plaça ho volem tot. La plaça és la metàfora de la nova societat.

Ivan Miró – Flavia Ruggieri

Participants a #acampadabcn

Barcelona, maig-juny del 2011

Pròxima publicació a la editorial Icària.

Perquè malgrat les adversitats va saber viure dignament una vida a contracorrent.

Teresa: La pastora

Es deia Teresa quan va néixer, així ho va decidir sa mare l’1 de febrer de 1917, quan davant els dubtes sobre la seva morfologia corporal i perquè no el cridessin a l’exèrcit, decidí que la criatura seria una dona. De petita, al seu poble, Vallibona, encara li deien Tereseta o Treseta. Al començar a créixer, en plena adolescència i amb un desenvolupament corporal notable, comencen a dir-li Teresota. Malagradosament, despectivament.

Més endavant, les increpacions augmenten i la rebategen com a Teresot. Les burles són constants. -Teresot, Teresot, que tens entre les cames? Ella s’indigna, respon, es defensa; fins que ja ningú gosa enriure-se’n més d’ella, capaç com és de plantar cara a qualsevol agressió.

Tot i que ella estima i hi ha qui l’estima, la majoria l’utilitza com a boc expiatori de les frustracions socials de tot el poble. Per això prefereix la muntanya a la plana, el bosc als pobles, les cabres a les males persones. Teresa es refugia a la muntanya. Hi està bé, allà; a gust. Molts dies dorm al ras sota la única manta estrellada de la nit fresca. Allà reflexiona i cuida les cabres. Les coneix a totes i amb el temps, es converteix en una de les pastores més reputades de la comarca. De la guerra civil no li arriba més que l’eco de les bombes i no participa directament en el combat. Oficialment encara és una dona. A la immediata post-guerra treballa molt, no hi ha mans degut a la repressió cruenta, i Teresa segueix a la muntanya, fins que un dia coneix als maquis.

Durruti: El darrer maqui dels Ports

Al principi tant sols hi col·labora fent d’enllaç i proveint de queviures al grup, simplement perquè la tracten bé. Per primera vegada a la vida algú l’accepta tal com és. Serà a partir del contacte amb els guerrillers, que començarà tot un procés d’empoderament que la portarà a acceptar-se a si mateixa com a home, estripar-se els vestits, tallar-se el cabell, deixar-se bigoti i canviar-se el nom. L’ensenyaran a llegir i a escriure, a disparar i defensar-se i també es familiaritzarà amb  la cosmovisió revolucionària que guiava aquells homes.

A partir de llavors, la Teresa serà el Florencio.

Dos fets marcaran la vida de Teresa/Florencio durant aquella època, una agressió sexual i l’escarni d’un grup de Guàrdies civils i de sometents que faran alimentar l’odi contra  aquests cossos repressius. I els fets del Cabanil, una operació contra el maquis dirigida per la Guàrdia Civil contra el refugi d’aquests, que implicarà indirectament al nostre personatge.

Arrel d’aquest fet, ara si definitivament, entrarà al maquis i adoptarà un nom de guerra, Durruti. Concretament entrarà en contacte amb un grup que havien arribat als Ports des de França el 1944. Al començament, foren grups dispersos, després Guerrillers de Llevant, i dos anys més tard formaren l’Agrupació Guerrillera de Llevant, fins a conformar l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Llevant i Aragó) sota la direcció del PCE.

Florencio entra al maquis el febrer de 1949 al XXIII Sector d’aquesta agrupació, els seus coneixements del terreny li permetran prestar molt bons serveis a una lluita de guerrilla no gens insignificant. El seu grup el comanda Carlos El Catalán, també en formaven part José Linares (Valencià), José González (Rubén) o Eufemio Bolós ( Barbero). En aquesta etapa coneix, però, al que serà el seu company de combat per excel·lència, Francisco Serrano Iranzo (Francisco/Rubio).

Dos anys després la Guàrdia civil assetja constantment aquests grups i la direcció comunista a França ordena una teòrica reestructuració, que a la llarga i a la pràctica significarà durant la primavera del 1952 la definitiva dissolució de l’Agrupació.

En aquell moment, Florencio, exhortat per Francisco, decidirà marxar amb ell i començar una lluita pel seu compte sota el nom de Partida independent. La por a ésser considerats desertors pels membres del partit farà que iniciïn una fugida cap endavant, perllongant la seva lluita, que cada vegada serà menys revolucionària i més per la supervivència. Serà en aquells moments quan la Guàrdia Civil la batejarà de nou amb el nom de La Pastora, apel·latiu pel que serà conegut mediàticament, encara que també com El Terror del Caro.

La partida independent durarà dos anys més, menys un petit interval en que els guerrillers fugen cap a Andorra a peu. Fins que en un assalt a casa dels empresaris Nomen (de l’arròs), un tiroteig acaba amb la vida de Francisco l’agost de 1954. Florencio es queda sol i com no té lloc on anar, resisteix a la muntanya dos anys més, fins el setembre de 1956 en que decideix marxar cap a Andorra. Al cap de quatre anys d’estància al país dels pirineus un malentès fa que el denunciïn. Evidentment, no té papers i és deportat a l’Estat Espanyol on el detindrà la Guàrdia Civil el 5 de maig de 1960.

Després de dos judicis militars i d’alguns problemes derivats de la seva identificació, és condemnat a mort acusat de 29 assassinats, però amb els anys li serà commutada la pena a cadena perpètua. Després de 17 anys a la presó, amb seixanta anys, i amb dues peticions d’indult, el deixen en llibertat. Morirà l’1 de gener de 2004 a Oloclau, un poble de Castelló.

Bibliografia i recomanacions per Sant Jordi:

“Teresa/Florencio Pla Meseguer no se echó al monte, estaba allí. Había nacido y crecido en el Barranco de Vallibona. Conocía por tanto su dureza (…) Cúando la opresión en un mundo de sexos lo acorraló y su diferencia, unida a las circunstancias que le habían tocado vivir, le puso en el blanco de todas las miradas, su única salida fue seguir en el monte y unirse a los hombres, en una vida que dominaba como nadie, la del maquis o monte bajo. (…) Imposible será determinar quién enseñó más a quien. Cierto que en las interminables horas del campamento José González López/Rubén, le enseñó a leer, mientras de Francisco Serrano Iranzo/Francisco, aprendería su orientación ideológica. A cambio, La Pastora les enseñará a no ser detenidos y a sobrevivir mientras ello fuera posible. La Pastora será el único de los hombres de aquél XXIII Sector de la Argupación Guerrillera de Levante y Aragón que pudo ver amanecer el año 2004”.

Així s’inicia el fantàstic treball sobre la biografia de Florencio i els maquis de la zona de José Calvo Segarra.
Un estudi rigorós i d’una extraordinària documentació sobre el personatge de l’any 2009.
La Pastora.
Del monte al mito.
Editorial Antinea.
Sense cap mena de dubte, el llibre més interessant des del punt de vista historiogràfic,
amb entrevistes al propi Florencio, i als familiars directes dels maquis implicats.

Amb aquesta història tant particular no és estrany, però, que la vida de Florencio s’hagi intentat portar al format de novel·la en diferents ocasions. I no ens sorprendria veure’n una producció cinematogràfica properament (no és per menys, però quina por).

Evidentment no nombrarem les de caràcter tendenciós aparegudes a final dels anys 70, però si la última d’Alicia Giménez Bartlett. Novetat de Sant Jordi, amb el títol Dónde nadie te encuentre, publicada per Destino i que ha rebut el Premi Nadal 2011.

Al marge de premis, la novel·la està molt ben feta i transmet emotivitat a cada pàgina. Aquest fet, unit a l’extraordinari de la biografia, provoca que no puguis deixar-lo fins que l’acabes. Molt bona feina, una trama de ficció ben construïda a partir de la recerca d’un psiquiatra francès i un periodista barceloní que s’interessen pel personatge i li segueixen les passes. Amb només un però, la insistència de l’autora en reflexar el caràcter “español”  i la contraposició amb un suposat, caràcter francès, a través de la carcaterització dels personatges ficcionats. Una caiguda en un tòpic molt gastat que espatlla en certa mesura la implecabilitat de la trama.

No obstant, si podeu prescindir d’aquest detall, us en recomanem encaridament la seva lectura.

L’editorial Destino també ha fet una edició en català amb el títol, On ningú et trobi.

Finalment hem sabut que van fer un documental, que no hem tingut ocasió de veure, amb el títol: Siempre será La pastora, d’Ismael Cobo (France – 2004 – 75′ – Production  Kerala-films) i n’hem trobat aquest reportatge navegant per internet: http://www.youtube.com/watch?v=qQNXtYOwdbc.

]]> http://laciutatinvisible.coop/articles/a-florenci-pla-messeguer-en-homenatge/feed/ 0 http://laciutatinvisible.coop/articles/castellano-dibujando-nuevas-rapidas-figuras-okupaciones-en-la-transformacion-metropolitana/ http://laciutatinvisible.coop/articles/castellano-dibujando-nuevas-rapidas-figuras-okupaciones-en-la-transformacion-metropolitana/#comments Wed, 26 May 2010 11:41:10 +0000 dnl http://laciutatinvisible.coop/?p=897 Per Ivan Miró i Acedo

Publicat al maig del 2008 a La red en la ciudad. Icària, Barcelona.

“También en Raisa, ciudad triste, corre un hilo invisible que une por un instante un ser vivo con otro y se destruye, después vuelve a tenderse entre puntos en movimientos dibujando nuevas, rápidas figuras de modo que en cada segundo la ciudad infeliz contiene una ciudad feliz que ni siquiera sabe que existe”

Italo Calvino Las ciudades invisible

Los Centros Sociales Okupados y Autogestionados, así como las okupaciones de viviendas, son hoy realidades permanentemente atravesadas por la construcción de la metrópolis. Dibujando nuevas y rápidas figuras, las experiencias políticas vinculadas a la okupación parecen haber tomado aquellos intersticios forjados en las recientes transformaciones productivas, urbanas y políticas de las ciudades. Y, a la vez, su consistencia como proyectos no es ajena a los procesos de reestructuración metropolitana que impactan en el territorio. Los CSOA, entonces, los podemos entender como consecuencia de estos cambios, y, al mismo tiempo, como resistencias que interfieren en la reapropiación capitalista de la ciudad. Si hablamos sobretodo de Barcelona, no es con ánimos de generalizar, ni mucho menos para desestimar otras experiencias, sino simplemente por proximidad personal y mejor conocimiento de algunas realidades catalanas…

1. Hacia la metrópolis

A estas alturas, es ya casi una obviedad afirmar que, en los últimos años, se han intensificado aquellos procesos que han propiciado la integración de las ciudades en los circuitos del capital multinacional, en tanto que espacios articulados con las redes de la globalización financiera y simbólica (Sassen, 1999).

Pero, más allá o más acá de estas ciudades-mundo, donde se desarrolla una tarea específica de producción de funciones de centralidad ligadas a la organización y a la coordinación de los sistemas económicos mundiales (Sassen, 2000), todas las ciudades de nuestro entorno parecen ser un cuerpo puesto a trabajar: un cuerpo herido.

Los paisajes de grúas, la economía del ladrillo, los derribos y las remodelaciones, las nuevas áreas urbanas que nacen de la nada o las barriadas históricas que son reinventadas constantemente en una suerte de pesadilla que exorciza la memoria vivida o dificulta hasta la misma fijación física de la resistencia, no son sino imágenes que delatan brutalmente un tránsito: el de la conversión definitiva de la ciudad en tanto que dispositivo de acumulación capitalista. El territorio urbano ha devenido un espacio privilegiado de producción y, en consecuencia, gran parte de las contradicciones en torno renta y beneficio, en torno la exclusión y la explotación capitalistas, se acumulan en el espacio metropolitano (Negri, 2006). La ciudad es un nodo productivo del capital global.

Sin embargo, en las metrópolis en constitución no solo se derraman por doquier los flujos mercantiles, en una enmarañada red de actividades productivas, sino que las mismas ciudades, en este tránsito hacia la

metrópolis, son pasto de la mercantilización.

¿Cual ha sido el proceso que ha llevado a la ciudad a devorarse a si misma, a su conversión en mercancía? ¿Como (se) produce la metrópolis?

A partir de los años 70, sobretodo en las ciudades europeas de tradición industrial -aquellas que habían sido pobladas primero de chimeneas y talleres, y luego de cadenas de montaje-, aparecieron signos de una crisis estructural, productiva y urbana. Crisis que denotaba la obsolescencia del modelo fordista de grandes producciones, trabajo en serie o relación contractual estable, en definitiva crisis de aquello que los propios gestores de la reestructuración llamaron “rigideces productivas” (a doblegar con la “flexibilidad”) y que, en cambio, los que leyeron este recorrido desde las perspectivas de quienes impugnaron el modelo, advirtieron que lo que estaba en curso era una transición económica para descoyuntar las contradicciones sociales que habían estallado en el apogeo del fordismo. En todo caso, fuera por los propios límites de un régimen de acumulación que debía autotransformarse para continuar la valorización del capital, fuera para hacer frente a la formas de organización autónoma de la clase obrera, -así como sus formas de lucha (huelgas obreras radicales, ingobernabilidad del trabajo) que amenazaban la tasa de beneficio empresarial-, desde los centros de mando capitalista se impuso una respuesta.

Y la respuesta política y económica del poder fue superar estas crisis en clave de Mercado. La reestructuración capitalista, en lo que hace referencia a la reorganización espacial y geográfica de la acumulación, supuso transformar la ciudad industrial en la ciudad de la acumulación flexible. Esto es, expulsar la industria hacia las periferias metropolitanas (y recalificar el suelo liberado para una nueva productividad), y privilegiar el sector terciario o de servicios en los centros urbanos, con sus características específicas: una organización versátil del trabajo y de la producción, la implementación de nuevas tecnologías de la comunicación y la extensión de la precariedad sociolaboral.

La reestructuración capitalista de la economía tuvo, y aún está teniendo, un impacto muy fuerte a nivel urbano y territorial (Maldo, 2004). ¿Cuales fueron los brazos de la reorganización urbana? ¿Como afectaron las transformaciones metropolitanas a los habitantes de la ciudad? El declive de la ciudad industrial, en primer lugar, puso a la vivienda en un plano privilegiado de los circuitos económicos. Frente a la crisis de productividad de la industria española, el mercado inmobiliario se presentó como la “verdadera fuente de inversión alternativa”, y produjo un ciclo alcista de beneficios para el sector de la construcción que atrajo al sector financiero con capacidad de movimiento transnacional (Observatorio Metropolitano, 2007). Así, la transmutación de las ciudades en centros de servicios (y de ocio en los centros urbanos) fue paralela a la mercantilización integral de la vivienda.

En el Estado español, este proceso se legisló de la mano del PSOE y su ministro Boyer, cuando en 1985 decretaron la liberalización del mercado de alquileres, desprotegieron los derechos de los inquilinos –entre otras medidas, eliminando los contratos indefinidos- y reforzaron las atribuciones de los propietarios. Con la mano invisible del mercado, muchos vecinos de los barrios históricos no pudieron hacer frente a las revalorizaciones de sus viviendas de alquiler, siendo literalmente expulsados hacia las periferias urbanas, mientras sus antiguas moradas se convertían en oficinas, hoteles, apartamentos o viviendas para rentas altas. En barrios menos estratégicos para el capital, las familias fueron progresivamente aumentando los porcentajes de la renta destinada a la casa, hasta llegar en algunos casos al 60%. La generalización de la vivienda como mercancía comportó una concentración intensísima de capital en el sector inmobiliario, destruyó gran parte del parque de pisos de alquiler -que cayó del 40% en 1960, a sólo el 15% en 2001-, supuso que en cinco años los precios del metro cuadrado se triplicaran, y contribuyó al auge del mercado hipotecario (Taller VIU, 2006).

Si entre 1991 y 1997 se produjo un estancamiento de los precios y un retroceso de la construcción, con la victoria del Partido Popular en 1996 estalló una segunda oleada especulativa, sobretodo a partir de la

liberalización que promovió la Ley del Suelo. La insidiosa retórica neoliberal argumentó que, transfiriendo a los promotores privados amplias potestades para convertir suelo en suelo edificable, la misma competencia generaría un abanico de viviendas accesibles. La realidad, más tozuda, fue otra: se duplicaron los precios del suelo en diez años, las recalificaciones destruyeron terrenos públicos (p.e.: entre 1992 y 2002 l’Ajuntament de Barcelona vendió 179.404 m2 de suelo público), y se sentaron las bases para un nuevo despegue de los precios de las unidades finales construidas (Recio, 2003). A partir de estos años, la vivienda se consolida como un valor seguro para la inversión, dadas las turbulencias que azotan otros “productos” financieros, así como por la necesidad de blanquear dinero frente la incipiente llegada de la moneda única europea. Estas medidas fomentaron que, mientras el saldo de viviendas vacías en el Estado español se incrementaba hasta los 3 millones de unidades, entre 1997 y 2006 los precios de los pisos subieran en mas de un 150% (Taller Viu, 2006). En definitiva, y siguiendo a l@s compañer@s del Taller de Violència Immobiliària i Urbanística: “la apuesta estratégica de los poderes políticos y económicos por la potenciación del mercado hipotecario y la mercantilización de la vivienda ha supuesto una nueva especie de acumulación primitiva”.

Pero la renovada valorización de capital no solo se ha centrado en la vivienda como factor de acumulación, sino que el territorio entero ha sido puesto en el circuito productivo. El segundo brazo de la transformación de las ciudades a metrópolis-empresa se estructuró tanto con operaciones ejecutadas en el interior de las ciudades (con los planes de reforma), como a nivel de las integraciones territoriales de núcleos urbanos colindantes, que de hecho son las que visualizan con claridad la construcción expansiva metropolitana.

Los planes de reforma parciales o integrales de los barrios, han sido una estrategia de la planificación urbanística para ordenar la gestión del territorio en aras de una “racionalidad superior” a la del propio barrio. No se han elaborado y ejecutado respondiendo a necesidades de los que habitan los territorios, sino que han obedecido a lógicas económicas y políticas de los gestores de la ciudad: el capital público-privado (UTE, 2004). Lógicas económicas, en lo que hace referencia a la especialización productiva de determinadas áreas –sea el turismo, sean clusters para empresas de la “nueva economía”-, o por la substitución de parques de vivienda con una rentabilidad decreciente por otros que reabran el ciclo de negocio. Y políticas, referidas a “los esfuerzos que todo orden político ha hecho siempre para imponer sus discursos de homogeneización, centralización y control sobre la tendencia de todas las ciudades al enmarañamiento” (Delgado, 2007). En cada caso, las consecuencias de los planes han sido la destrucción del tejido productivo tradicional para los barrios tematizados, así como la destrucción del tejido social. Pues las remodelaciones o modernizaciones del parque de vivienda no han supuesto generalmente la recolocación in situ de los habitantes, sino que han comportado la llegada de rentas altas allí donde los derribos habían “higienizado” la antigua degradación. Una elitización que ha sido acompañada simbólicamente por la instalación de equipamientos con una dimensión de ciudad, y normalmente con una pátina de legitimidad “cultural” -museos, universidades, filmotecas- allí donde había habitado la experiencia conflictiva de un pasado industrial o popular. Los casos de Barcelona (UTE, 2004), Bilbao (Larrea y Gamarra, 2007) y Sevilla (VVAA,2006) son paradigmáticos, pero es evidente la socialización de estos modelos o la adaptación a las características de las “ideologías” locales (València y el desarrollismo, Zaragoza y el agua, etc.).

En el caso de Barcelona, los Planes Especiales de Reforma Interior (PERI), instrumentos de ordenación urbanística que desarrollan el “Pla General Metropolità”, han sido una suerte de máquina trituradora y provocadora de éxodos (López, 2000), que ha funcionado des del centro a la periferia. Destruyendo el barri xino para el nacimiento glorioso del Raval, cebándose en los entornos de Santa Caterina (“el Forat de la Vergonya”), Sant Agustí i La Ribera, o sentando las bases para la conversión de la Barceloneta en un parque de apartamentos para turistas a primera línea de mar. Cabe decir que del centro solo se ha salvado –arquitectónicamente, no des del punto de vista social- un Gòtic no destruido pero si museificado y monumentalizado (Delgado, 2007).

Pero más allá de los centros históricos, los planes han obedecido en muchas ocasiones a las tematizaciones productivas de barrios anteriormente periféricos, y que hoy ganan centralidad. Como la conversión de zonas fabriles habitadas por una población obrera y históricamente combativa, donde se derriban miles de hectáreas para edificar nuevos complejos tecnoindustriales de la nueva economía inmaterial (Poble Nou, Distrito 22@). O la adecuación de barrios para la imposición de nodos de las grandes infraestructuras de comunicación metropolitanas (estaciones del Tren de Alta Velocidad en Sants, la Sagrera-Bon Pastor), obviamente anillados por las grandes superficies comerciales del capital global y el trabajo precario. Cabe decir que en barrios donde la tematización productiva se ha asentado a partir de la mercantilización de determinados estilos de vida (“Gràcia”), sus respectivos PERI han acentuado la “protección de las características del tejido urbano”. Con consecuencias distintas, no han evitado las tendencias a la substitución de población.

Además de las reformas interiores, que han sido la herramienta urbanística para la reapropiación capitalista de la ciudad (López, 1986), la propia dispersión productiva en el territorio -la socialización de la fábrica hacia la metrópolis a escala regional- ha dado como resultado la necesidad de nuevas entidades políticas y económicas, que aglutinen conjuntos de poblaciones y áreas productivas de la conurbación metropolitana (Vela, 2004). La Gran Àrea Metropolitana de Barcelona, de 36 municipios, ya está siendo desbordada por la integración regional de las terceras y cuartas coronas metropolitanas. Y la creación de infraestructuras de transporte para comunicar los nodos intermetropolitanos, así como la urbanización de las zonas que lindan con las nuevas redes de comunicación -la ocupación del suelo periurbano-, no son sino un movimiento de avance y consolidación de la malla metropolitana en su proliferación hacia los márgenes.

Ahora bien. Si es cierto que la metrópolis es el nuevo modo de producción (Negri, 2006) o, mas humildemente, entendemos que es la dimensión en la cual el capital se valoriza sobretodo con la mercantilización global de la ciudad (des de la vivienda y el territorio, hasta las formas de vida y la cooperación social), ¿qué antagonismos estallan y la recorren? ¿Qué resistencias se producen en el tránsito de la ciudad a la metrópolis?

Per seguir llegint: Google Llibres

Un dels socis de la cooperativa,  l’Ivan Miró hi va aportar un capítol: “Dibujando nuevas, rápidas figuras. Okupaciones en la transformación metropolitana”. A Itàlia l’han traduït i publicat els companys d’Infoxoa.

Si voleu veure més articles de l’Ivan, podeu consultar el següent enllaç: http://recercaautonoma.blogspot.com/

Clica aquí per llegir-lo

Dibuixant noves, rapides figures

Default List Grid

Ordre: Selecciona Ascendent Descendent

Mostra: Selecciona 10 per page20 per page50 per pageShow All

Teatro del oprimido

pvp:22,00€

>>Comprar

Updating cart...

Manifiestos del surrealismo

pvp:14,00€

>>Comprar

Updating cart...

Salvat-Papasseit.Poetavanguardista

pvp:19,95€

>>Comprar

Updating cart...

Barcelona, Fragments de Contracultura

pvp:10,00€

>>Comprar

Updating cart...

Pages: 1 2Next >Last »

Amb sis socis de treball i amb seu al carrer Riego de Sants, La Ciutat Invisible SCCL va néixer com a cooperativa autogestionària a la primeria del 2005, en la dinàmica d’un temps compartit, en què les militàncies en la lluita social van obrir les portes a la recerca d’alternatives quotidianes. I també en l’àmbit del treball. Per l’Ivan Miró, la fórmula cooperativa va ser “la concreció material de pràctiques de cooperació social, la forma econòmica de cristal·litzar uns valors i aplicar-los a la vida quotidiana”.
Tots els socis i sòcies de treball van arribar al cooperativisme passant primer pel sedàs de l’acció política comunitària, dels espais de democràcia directa que el barri ha anat forjant els darrers anys des de l’autonomia, el feminisme, l’okupació o la contrainformació. La traducció d’aquells anys d’aprenentatge en la lluita va derivar —per lògica— en la voluntat de “bastir alternatives laborals de caràcter cooperatiu i assembleari, impulsant una nova economia social, de la mateixa forma que —paral·lelament— anàvem creant nous espais polítics basats en la democràcia directa i l’autoorganització”. La història fèrtil, doncs, de com sis activistes socials troben en el cooperativisme l’equació per seguir socialment compromesos i actius: el pas de la voluntat de canvi social a la seva concreció real. La maduresa d’uns moviments socials emergents que s’aboquen a realitzar alternatives socials i econòmiques, des d’una generació que sembla condemnada a les ETT, el treball precari, la hipoteca impossible i la devaluació de les condicions de vida.
Provenien ja d’una experiència prèvia d’economia informal, que va barrejar restauració, punt de trobada social, i els tres serveis que avui ofereix La Ciutat Invisible: llibreria, serigrafia i centre de documentació.

De la llibreria crítica al taller de serigrafia

La Ciutat Invisible és, a primera vista, una llibreria especialitzada en la difusió del pensament crític, la cultura lliure i la transformació social. Com a distribuïdora alternativa, amb servei de novetats, ressenyes i comandes per encàrrec, disposen de més de cinquanta seccions temàtiques, especialment de moviments socials, anàlisi internacional, gènere o salut. I en salut també han esdevingut referencials pel fet de ser distribuïdors oficials de Moon Cup, una alternativa als tampons i altres productes de contenció del flux menstrual, altament compromesa amb la salut, el medi ambient i la butxaca de les dones, perquè és reutilitzable.
Però a l’especialització en matèria crítica hi afegeixen també —en la vessant de llibreria de barri, de proximitat, d’atenció al veïnat— els títols interessants de literatura universal, narrativa i edicions infantils. A més, com a llibreters implementen una activitat social derivada, que és la realització periòdica d’actes, xerrades, presentacions de llibres o seminaris, com el que van fer amb la Fundació Jaume Bofill sobre “Nous protagonismes socials”. Prestatgeries farcides de llibres i compromís, al costat d’oferta musical i audiovisual alternativa i els materials de producció pròpia en roba urbana.
Roba urbana en la qual s’han especialitzat, a través d’un catàleg propi amb dissenys popularitzats i en què la temàtica dels grafismes sempre gira al voltant de la crítica social i les alternatives necessàries. Una originalitat, qualitat i missatge social que ja es distribueix a més de trenta punts de venda d’arreu dels Països Catalans. L’estampació tèxtil també és l’espai predilecte perquè dos dels socis de treball, Joan Fernández (http://negrescolor.blogspot.com) i Ivan Rubio (http://dissenys-manolin.blogspot.com) desenvolupin les seves inquietuds creatives al si de la cooperativa. Al marge del catàleg propi, com a servei de serigrafia, atenen també un volum important de comandes externes, provinents directament d’altres cooperatives, d’associacions del teixit social o d’entitats culturals.
A més, com a associació cultural —que existeix amb el mateix nom—, un grup de persones gestionen, cataloguen i endrecen el pioner Centre de Documentació dels moviments socials, amb més de tres mil cartells i un fons de sis mil publicacions indexades per documentar els moviments socials de base. Especialitzat en les lluites de la COPEL i tot el que es refereix al tracte que reben els menors en la nostra societat, l’arxiu també és referencial en l’àmbit del moviment social d’okupacions, el feminisme autònom i les experiències, nascudes de la desobediència, de les dues darreres dècades, recollint sobretot les lluites que s’han donat des del final de la dècada dels vuitanta fins avui. En aquest sentit, cal destacar també que La Ciutat Invisible ha col·laborat en l’edició del documental Bruguera, vint anys de lluita després, lluita obrera autònoma que està en els orígens del naixement de Coop57.

Sants, barri cooperatiu pioner

Al seu barri, a tocar de la llibreria, han trobat uns veïns prou especials: la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, amb la qual han engegat, de manera conjunta i compartida, un nou projecte estimulant i esperançador: el Projecte Barri Cooperatiu, que respon directament al repte de difondre la realitat del cooperativisme al barri. Amb aquesta fita, la federació i la cooperativa santsenca han establert ja tres eixos de treball: la difusió social i local del cooperativisme santsenc, la promoció de la constitució de noves cooperatives (principalment de treball, però també de consum) i la celebració, el proper juliol, de la Diada Internacional del Cooperativisme. L’objectiu públic, sense embuts, és intervenir en la comunitat per comunicar cooperació, per cooperar en temps de crisi i per donar valor al cooperativisme. I, ben aviat, el portal web www.sants.coop reforçarà aquest projecte.
Respecte a les tasques de difusió social, han desdoblat la feina en dos àmbits: el primer, la recuperació de la memòria cooperativa del barri. “Fonamental i bàsic”, segons l’Ivan Miró, per projectar aquesta pràctica social cap al futur i visibilitzar que “l’economia organitzada d’altra forma, en xarxes locals i socials i davant diferents escenaris (crisi, escassetat o noves formes d’organització social) té fondes arrels al barri”. La documentació en la pròpia història oblidada del barri l’estan realitzant a través de la investigació a l’Arxiu Històric de Sants i la Fundació Roca i Galès i es materialitzarà també en una futura exposició i en la voluntat d’incidir en l’àmbit mediàtic, laboral, associatiu i cultural del barri.
El segon àmbit és el diagnòstic cooperatiu del barri: cartografiar una realitat cooperativa on hi han presents més de cent experiències. Elaborar el mapa de la cooperació social per fomentar la intercooperació entre elles, reconnectar-les i alhora fer-les visibles al barri. “Per projectar sobre la comunitat el missatge que disposa d’alternatives i que les cooperatives són un valor afegit localment assentat i socialment compromès”, afirma Miró, que afegeix que “la cooperació social amplia la participació comunitària, crea fonts de riquesa arrelades al territori i cohesiona la societat a partir de refer l’actual fractura existent dels vincles socials”.
En l’àmbit de la creació de noves cooperatives, tot just havent començat el projecte, ja han rebut tres demandes d’informació per crear-ne de noves; dues de les quals estaran vinculades a l’Assemblea del Barri de Sants (ABS), que aplega dinou col·lectius i entitats, després d’haver exposat el projecte el passat mes de gener. I l’altra, en temps de crisi, formada per persones joves que han quedat a l’atur i han optat per l’autoocupació i volen associar-se per seguir treballant en allò que saben fer: disseny gràfic i webs. És una de les bones noves que dóna el barri de Sants: aquest cooperativisme jove de nou encuny i ampli compromís social no només es dóna a La Ciutat Invisible, sinó també a la Teteria Malea SCCL, al mateix carrer Riego i a tocar de La Ciutat Invisible, o al videoclub cooperativa Pim Pam Films. Nova fornada i relleu generacional que també s’ha donat gràcies al suport d’altres cooperativistes del barri, com ara membres de Món Verd, que els han ajudat.
Finalment, la celebració de la Diada Internacional del Cooperativisme a Sants, el proper 4 de juliol, serà una trobada oberta al barri i a tot el cooperativisme català, però amb forta presència de les experiències santsenques. La diada combinarà espais de reflexió —debats i trobades— amb espais d’esbarjo (jocs cooperatius per a la canalla) i ludicosocials (com ara un itinerari cooperatiu pel barri).
En una segona etapa, encara en fase d’elaboració, la FCTC i La Ciutat Invisible volen arribar a fer tallers als instituts i adreçats al teixit social i, alhora, sota el guiatge de la Federació, qui sap si generar un viver de cooperatives, un clúster cooperatiu santsenc, acompanyat per les eines de què ja disposa la FCTC, com ara l’Escola de Cooperativisme Aposta. El projecte, resta clar, s’ha iniciat en una zona territorial limitada, però els impulsors no descarten que, si surt prou bé, pugui ser una experiència reeixida traslladable a altres territoris, barris o municipis per fomentar el cooperativisme.

La Ciutat Visible

De tot plegat, l’Ivan Miró —que, entre d’altres, també és coautor del llibre De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana (Virus, 2007)— destaca una de les descobertes de les seves investigacions. El juliol del 1936, la diada internacional es va fer a set barris de Barcelona, entre els quals hi havia Sants. Analitzant aquell abast i potencial del moviment social santsenc, l’Ivan afirma, en un país sovint malalt d’amnèsia, que “ara entenc molt millor per què van fer el cop d’estat… i què és el que volien esmicolar”.
Membres de la FCTC i de Coop57 —són membres del Consell Rector—, subscriuen plenament els principis fundacionals de l’ACI. Segueixen ben integrats i arrelats al barri que els ha vist néixer i créixer. Especialment, a través de l’Assemblea del Barri de Sants, espai de confluència dels moviments socials locals amb deu anys de pràctiques de democràcia directa en un dels barris de Barcelona amb més potencialitat social. El doble compromís cooperatiu i social, malgrat la crisi i la dificultat afegida del risc d’apostar per la cultura crítica des del cooperativisme, només els ha donat satisfaccions: la “satisfacció de poder treballar amb companys, en equip i profundament il·lusionats. Perquè fins i tot en temps de crisi treballar la cultura des del cooperativisme és tot un desafiament, però sobretot una necessitat social”.
La cooperativa, per a qui ja ho hagi sospesat i per als més avesats, pren efectivament el seu nom del llibre Les ciutats invisibles d’Italo Calvino. Aquell que diu: “[...] estem apropant-nos a un moment de crisi de la vida urbana, i les ciutats invisibles són un somni que neix del cor de les ciutats invivibles [...]”. La doble metàfora de Calvino, que ens parla alhora de les ciutats possibles i per explorar, però també de la ciutat amagada, de les altres ciutats que incorpora la ciutat, pren tota la dimensió al número 35 del carrer Riego de Sants. On els invisibles de la societat forgen el camí contra tanta injustícia i desigualtat social, ben visible en aquests temps de crisi, que amenacen la civilitat intrínseca a la ciutat.

Sants, barri cooperatiu

“Entre el 1885, quan una nova Llei d’associacions va permetre constituir societats obreres, i l’any 1939, en què la victòria del feixisme va esclafar qualsevol expressió de democratització social, van florir a Sants una multitud de cooperatives obreres, mutualitats i ateneus”, escriu l’Ivan Miró al darrer número de La Burxa, el periòdic de comunicació popular de Sants.
D’aquell patrimoni cooperatiu, avui en queden pocs vestigis visibles. Alguns edificis, com ara la Lleialtat Santsenca al carrer Olzinelles, o la Popular Santsenca al carrer Premià. Al costat d’un munt de records d’infantesa de la gent gran del barri i de la constància escrita als arxius històrics del barri; on s’acredita l’eclosió del cooperativisme fa més de cent anys amb fórmules vinculades, particularment, al cooperativisme de consum i la compra col·lectiva de béns de primera necessitat. A Hostafrancs: la Cooperativa La Balança Econòmica (1903-1912) o la Cooperativa Economia Social (1912). A Sants: de La Formiga Obrera (1885) a la Nova Obrera de Sants (1903-1912), passant per La Igualtat (1892) o La Lleialtat Santsenca (1892-1936). També d’altres especialitzades, com ara La Farmàcia Cooperativa Popular (1910) o el Forn Col·lectiu de Sants (1914). I també cooperatives de treball, com ara la Cooperativa de Producció La Redemptora, d’obrers rajolers, o la Cooperativa Obrera de Cadiraires.
Per l’Ivan Miró, aquestes experiències “van teixir una xarxa de relacions d’ajuda mútua, de solidaritat i de capacitat col·lectiva d’organització que es basaven en una sociabilitat de barri”. I cita l’historiador Chris Ealham per afirmar que constituïen una “veritable esfera pública proletària”. I per això s’entesten a recuperar-les: “recuperar aquest bagatge, no només com a memòria històrica, és a dir, passada, sinó com a memòria política que ens ajudi a crear noves experiències de cooperació social per als dies vertiginosos d’avui”. El cooperativisme, en mans també dels més joves, picant a la porta de la crisi, per afirmar que és el seu torn: el de la democràcia econòmica i la cooperació social.

¿De dónde tomas las ideas para tus historietas?
De la vida misma, digo yo. Cualquier cosa puede sugerirlas, aunque los medios de comunicación en todas sus vertientes -supuesta información, publicidad, espectáculo- son una fuente inagotable cuando uno hace de los mecanismos de persuasión uno de sus temas centrales. También los amigos aportan mucho, en conversaciones erráticas y algo embriagadas en las que a menudo salen muy buenas ideas. Frente al brainstorming publicitario, esto es lo que se llama técnicamente desparrame fumetil sin objetivo alguno.

¿La realidad supera a menudo a la ficción?
Se van complementando. A veces la imaginación pareciera ir por delante, y otras veces se queda corta ante acontecimientos reales inimaginables. Se van abriendo camino la una a la otra. La ficción va dando ideas, la realidad va mostrando hasta qué punto esas ideas van siendo rebasadas una y otra vez.

Tienes un estilo muy personal, pero seguro que no te sonroja confesar posibles influencias en tu trabajo a nivel gráfico.
De niño me pirraba por Franquin, luego flipé con Carlos Giménez y Moebius, y más tarde con Crumb y Winsor McCay, así que probablemente sea una mezcla de todo eso.

¿En cuanto al fondo?
Ahí la cosa se complica más, porque aunque trabajes en el medio concreto de lo gráfico, las influencias en cuanto a lo que cuentas están mucho más ramificadas. Seguidamente nombro a boleo algunas influencias: Kubrick, Jodorowsky, Pessoa, Satie, El Roto, Bergman, Fellini, Antonio Machado, Carlos Liria, Santiago Alba Rico, Agustín García Calvo, Rafael y Chicho Sánchez Ferlosio, Mahmoud Ahmed, Monty Python, Les Luthiers, Gúnther Anders, Tom Zé e Imperio Argentina… por ejemplo…

Apuestas por la crítica en tu trabajo…
Bueno, no es un acto de voluntad, me sale solo. A menudo me puede resultar incluso cansino, y de hecho trato también de hacer otro tipo de propuestas, más poéticas o meramente surrealistas, por el bien de mi propia salud mental y por consideración con el lector. En todo caso, ante la mansedumbre hipnótica que irradia de los medios -que es lo mismo que decir: de lo que la gente piensa que ES la realidad-, cualquier atisbo de duda, reflexión o crítica constructiva debería ser algo así como una bombona de oxígeno o una bolla en medio del mar.

Autores de cabecera… nacionales e internacionales…
Bueno, ya he dicho algunos. También admiro mucho a Paco Alcázar, Max, Sfar, Bourgeon, Otomo, Gary Larson, Beto Hernández, Clowes, Liniers, Quino, Hugo Pratt y muchos otros que harían de esta lista un verdadero peñazo.

Empezaste autoeditándote fanzines. ¿Qué queda de aquello?
El mismo concepto de hacer realidad lo que uno quiere, de no esperar a tener que pasar ciertos filtros. En la actualidad publico con editoriales propiamente dichas, pero sigo con la pretensión de autoeditar más, y si no lo hago es por falta de tiempo, porque hay varios proyectos ahí esperando desde hace años.

¿Te imaginabas publicando en revistas como El Jueves?
No, la verdad. Ni siquiera imaginaba ser humorista gráfico. Ha sido algo que ha ido llegando un poco por casualidad.

¿Cómo ves el cómic actualmente? Dicen que va mejor…
Yo diría que está simplemente reubicándose, pasando de ser entretenimiento de masas infantil a hermano pequeño y con dibujitos de la literatura adulta. Cambio de temática, de industria y de distribución. Y entre medias, el páramo de los años 90, la transición de un modelo a otro.

¿Y creativamente?
A nivel creativo creo que ahora hay tal vez más posibilidades de desarrollo del medio. Cuando estaba en manos de una poderosa industria con fuertes beneficios le pasaba un poco lo que al cine en la actualidad: producción en cadena, imposiciones de mercado constantes y trabajo impersonal y de escaso valor creativo. En cambio el cómic no tiene ahora esa industria tan omnipresente y estructurada, y se apuesta más por el modelo de autor que aporta su voz propia. Es un buen momento, aunque talento ha habido en todas las épocas por igual.

¿Cuál es tu metodología de trabajo? Técnica, proceso…
Dibujo con lápiz, pincel y tinta sobre un bloc escolar de dibujo. Luego escaneo y coloreo con el ordenador. Y poco más…

¿A qué tipo de público crees que puede gustar tu obra especialmente?
A seres bípedos con el encéfalo altamente desarrollado y pulgar oponible que les guste reírse de los demás tanto como de sí mismos.

Publicas con una editorial de libros que se ha lanzado a publicar cómic. ¿Hay diferencia?

Básicamente que te tratan como a un autor literario, que es un poco mejor que como se ha tratado siempre a los dibujantes. También se consigue una mejor distribución, qué duda cabe.

Ahora los tebeos también se venden en librerías no-especializadas…
Sí, y eso está muy bien. Pero no nos engañemos, esto ha sucedido porque en estos últimos años los cómics se han revitalizado como mercado… que si no aún seguirían siendo artículos raros arrumbados en las estanterías de esas librerías-jugueterías-para-niños-grandes en que se han ido convirtiendo las tiendas de cómics.

¿En qué andas metido ahora?
Estoy ilustrando un cuento infantil escrito por una amiga, sopesando la idea de hacer una novela gráfica, aunque el trabajo me parece demasiado abrumador, y dándole al charango con Las Buenas Noches, un grupo musical que tengo en Sevilla con unos amigos.

—
(*) Borja Crespo (Bilbao, 1971) escribe habitualmente sobre cómic en diferentes publicaciones, especialmente en el diario El Correo, es autor ocasional de historietas (las últimas incursiones, en El Manglar y Dos Veces Breve, y Dolmen Editorial acaba de anunciar que en 2009 le publicará un volumen de historias cortas titulado Te hiero), y ejerce de cabeza visible de la organización del Salón del Cómic de Getxo.